dimecres, 23 de maig del 2018

Cada dia un raig


Deu fer ja una colla d'anys que la dita "Pel maig, cada dia un raig" semblava haver perdut el seu sentit originari. Com que tot torna, sembla que aquest maig ha volgut recordar-nos per què algú va tenir la genialitat de fer rimar el mes amb el raig que devia caure dia sí i dia també... Si non è vero, è ben trobato que diuen els italians. Quan la majoria de la població del país vivia de la feina al camp o es passava moltes hores a l'aire lliure, s'acabaven convertint en experts observadors del cel per endevinar si el vent bufava de llevant i feia olor de pluja, si aquells núvols passarien de llarg del castell de Montsoriu i no descarregarien a Breda o si, de nou, la marinada enxovaria l'aire a primera hora del matí i això voldria dir que suarien de valent mentre cavaven la terra. Els boscos, les rieres i la terra somriuen agraïdes de la provisió per a l'estiu. 

Ara, però, que gran part de la població es mou més aviat en entorns tancats solem viure pendents de les dones (i els homes) del temps i dels seus pronòstics; n'hi ha que es descarreguen aplicacions que permeten consultar a quines hores concretes plourà en un punt determinat el proper cap de setmana. Sovint, massa sovint, ens queixem de la pluja, del sol o del vent. Faig només una constatació de la queixa que ens provoca tot allò que no podem controlar. La paraula enllaça amb una cançó del grup Olé Olé, any 83, que repetia amb insistència No controles  ni la forma de vestir, ni de ballar, ni de pensar... Un parell d'anys més tard, ens ho tornaven a recordar, des de Mèxic aquest cop, un grup de noies Flans amb nova una versió de la cançó escrita per Nacho Cano. I encara no volien que els controlessin els TresTrece i Café Tacvba. No n'he trobat cap més i tampoc sé si l'equip de Jordi Basté a El Món a RAC1 havien triat aquesta cançó per fer aquella secció, poc abans de les vuit, en què recorrien les diferents versions que havien sorgit a partir d'una peça que, pels motius que fossin, havia esdevingut cançó de l'any, de l'estiu o la més ben valorada a la llista d'èxits del país que fos.

Foto del blog Reflexiones desde mi sofá
Quan feia classes de castellà a Vic, com a susbstituta a L'Escorial, m'agradava portar-los cançons que em permetessin fer-los veure que aquells conceptes que semblaven abstractes o allunyats de la realitat no ho eren tant. No te pares d'SKA-P em servia per parlar del registre col·loquial i alhora per comentar temes tan vigents llavors i ara com l'atur, la corrupció i les hipoteques. Parlo de l'any 96 o 97. N'hi havia una altra que feia servir arran de la versió que va fer El Chaval de la Peca, llavors d'èxit gràcies a l'aparició del programa Sense Títol d'Andreu Buenafuente. Era la cançó Libre de Nino Bravo. Anava molt bé per treballar les comparacions i les metàfores, a banda de permetre la creativitat dels alumnes imaginant d'on i per què fugia. Us la deixo en versió original tot recordant un alumne de 2n d'ESO que no parava de xerrar a les classes, però que aquell dia se'm va acostar a final de classe i em va dir: "I no ens duràs la versió original? Té una veu tan potent en Nino Bravo..." Em semblava bastant evident que la cançó feia un homenatge a algú que havia aconseguit fugir d'una presó, real o metafòrica. La Viquipèdia apunta la possibilitat que estigui inspirada en la història de Peter Fechter que va morir quan intentava creuar el mur de Berlín. El blocaire Alfred López dóna l'explicació com a bona i jo em pregunto què ens en diria Pablo Herreros, que en fou un dels autors juntament amb José Luis Armenteros.


Marina Rossell y Georges Moustaki en el programa "El convidat"
©El Convidat - TV3
El raig de veu de Nino Bravo em porta a recuperar dues cançons que més que parlaven de llibertat els anys 70: Libertad sin ira que interpretava el grup andalús Jarcha, amb música d' Herreros i Armenteros i lletra de Rafael Baladés. No voldria acabar sense anar fins al país veí a recuperar la veu de l'admirat Moustaki, cantant que la llibertat li havia fet estimar, fins i tot, la solitud. La Fina, la professora de francès que vaig tenir el primer curs a l'institut, ens la va posar a classe i ja llavors em va seduir la música i descobrir el poder de les cançons a l'hora d'aprendre idiomes. Com tampoc no voldria deixar anar el darrer raig de música sense agrair a Albert Om aquell convidat dedicat a la Marina Rossell, la dona que ha sabut mantenir la sensibilitat de les cançons de Moustaki i posar-hi la seva llavor particular de llibertat.

dimecres, 16 de maig del 2018

Qui perd els orígens...

Imagino que sereu molts qui, en llegir el títol, completareu els punts suspensius amb aquell perd identitat que tantes vegades ha cantat Raimon, en companyia de molts dels que l'escoltaven entusiasmats. La canto a cor què vols camí d'Arbúcies, atenta a la carretera i al comptaquilòmetres no fos cas que sobrepassés el 90 de rigor que marca el senyal i m'arribés una fotografia del cotxe i un requeriment econòmic. La pluja insistent i persistent d'aquestes darreres setmanes ha tret la pols a les fulles dels arbres que s'alcen majestuosos prop de la riera; ha omplert els vorals de la carretera de milers de flors de grogues que no hi entenen de prohibicions i ha netejat una mica l'aire d'un hivern gris que ha aprofitat qualsevol escletxa per anar abocant pors i impotències que, potser mai, hauríem pensat que podrien formar part del nostre bagatge vital. N'havíem sentit a parlar d'aquesta por, n'havíem intuït el dolor, però no sé fins a quin punt ens imaginàvem viure en primera persona, reviure-la en el cas d'aquells que, per edat, anaven als primers concerts de Raimon. Sucumbeixo al llamí musical, intercanvio amb una amiga el meu val de l'Ara per un de La Vanguardia i així m'enduc una mica d'història que em faci companyia en els trajectes en cotxe i em recordi la força dels clàssics, de la poesia, i l'agraïment cap a totes aquelles persones que ens han ajudat a ser qui som, com diu Raimon quan s'acomiada dels escenaris tal com va començar, cantant Al vent. "Fins aquí ha arribat la riuada, diuen a València".

Foto: Diari Ara
A València hi viu des de fa uns quants anys una amiga de la meva mare, la Rosa. Ens vam veure per darrera vegada fa cinc anys, quan a finals de setembre va pujar fins a Vic per veure la seva amiga i poder-se'n acomiadar. De petita, la meva mare em deixava escriure les adreces als sobres de les postals que enviàvem per Nadal i que ella solia fer aprofitant les dels altres anys, retallades i enganxades sobre cartolines negres, confiant que no anirien a parar a la mateixa persona que ens l'havia enviada. A mi encantava això d'escriure les adreces i així anar resseguint amistats i famílies. De sempre he trobat un plaer d'estricta simpatia això d'asseure'm davant d'un paper en blanc o de color, agafar llapis o bolígraf, evocar en la memòria o en el cor una determinada persona i conversar-hi una estoneta. Certament no té l'escalf de la veu o de l'abraçada, però les paraules, triades amb cura i des del cor també tenen una calidesa pròpia que sovint no passa desapercebuda. És el que també rebo d'ella, via whatsapp, quan em comenta en privat què li han suggerit o evocat les paraules de L'illa del Ter...

Alameda (Málaga)
Si l'avi Paco no hagués fet cas dels consells de la seva germana Encarnación potser la Rosa i la meva mare no s'haurien conegut. La família de la meva mare va sortir de l'estació de La Roda l'any 51, molt abans que ho fessin la gran onada migratòria que arribà del sud. La meva mare tenia sis anys i a la Colònia Estebanell, a tocar Camprodon, va aprendre amb rapidesa la llengua del territori que havia acollit aquella família que va travessar la península a la recerca d'una vida millor, lluny de les dificultats de la postguerra en una població que va patir els estralls d'una guerra civil que va servir per cometre tota mena de crims en nom, també, de rancúnies personals. Però la família de l'avi no era originària de La Roda de Andalucía, sinó d'Alameda, a 15 km. Encara no fa ni quinze dies que hi vaig ser per primera vegada, disposada a deixar-me impregnar per un paisatge que forma part de la meva herència, dels meus orígens. Em va agradar descobrir que devia ser un poble reivindicatiu tenint en compte les pancartes sobre l'1 de maig i la de repulsió davant la condemna de La manada, a més de descobrir una placa a la torre del rellotge de la plaza Andalucía on queda constància que el 27 de juny de l'any 31 s'havia creat el primer ajuntament republicà. Una mica més enllà d'aquesta plaça... un petit regal, en forma de recordatori al peu d'un arbre. "M'hi fas una foto, Mari?", demano a una altra neta. Ella i jo compartim el nom, el de la sogra d'en Paco, aquella que va haver de cedir i deixar-lo casar, encara que fos a contracor amb la iaia María Jesús. Ella i jo hem compartit aquest viatge de retrobada amb els orígens, amb la terra d'oliveres, amb aquell pueblo del qual sentíem a parlar de petites, ella a la Colònia i jo a Manlleu. Ella i jo tenim ara el pòsit d'un viatge compartit, de porra antequerana i molletes, de cançons a l'A-45, del color vermell amb què l'Eugenia es resseguí els llavis abans de sortir de casa seva i acompanyar-nos, amb un somriure als ulls davant la inesperada visita, fins a davant de la casa, ara reformada, on havien nascut el seu pare i la meva mare. Somriure.



dimecres, 2 de maig del 2018

SMS

Hi ha tota una generació que no entén aquestes sigles. Short Message Service. En anglès, és clar. El primer missatge va ser enviat el 3 de desembre de 1992 per la xarxa GSM de Vodafone al Regne Unit. Viquipedia dixit. Hi ha companyies de telefonia que ofereixen un nombre il·limitat de missatges de forma gratuïta en algunes de les seves modalitats de contractació de serveis. En general, ens poden arribar missatges del banc amb la clau per fer una transacció, del Catsalut recordant una cita mèdica o d'alguna empresa a qui no recordem haver facilitat el nostre número. Hi ha dies que n'arriben de més personals: "Ara fan entrevista a Manolo Garcia a Cat Radio! afanyat!" Sic. Un quart de deu del vespre. Fons d'armari.

L'expressió fons d'armari no apareix al DIEC i a can Google les primeres entrades estan reservades al programa en qüestió i a un homònim d'IB3 Ràdio. En aquest darrer ens conviden a escoltar entrevistes, debats, cultura, música... com a bàsics per ajudar a orejar el fons d'armari de la comunitat lgtbi de les Illes Balears. A Catalunya Ràdio la Mercè Folch, antiga tripulant al sempre reivindicat Cafè de la República, fa un recorregut emocional per la memòria individual i col·lectiva a partir dels referents culturals de personatges d'àmbits diversos. Ahir dimarts li va tocar el torn a Manolo García. 

Resultat d'imatges de el útlimo de la filaVaig deixar de rentar plats per agafar el mòbil i connectar-me a la web per escoltar-lo. Ho reconec: vaig enyorar haver prescindit d'un petit reproductor de CD que també tenia ràdio. Us recomano que, tant si us agrada la seva música com no, que l'escolteu. Una de les perles: "L'art, la cultura en general, és un salvavides". Alguns dels seus referents: Roberto Bolaño o Montaigne. Un altra perla de vida: "L'èxit és aixecar-se cada dia i tenir ganes de viure". L'entrevista té regust de cafè... i l'assaboreixo amb parsimònia. A la carretera, en Francesc també l'escolta al cotxe pujant cap a casa des de les terres de l'Ebre. Que n'és d'oportú aquest programa en aquest final de pont! Devia tenir catorze o quinze anys quan vaig descobrir en Manolo García, llavors a Los Burros, amb temes mítics com Disneylandia, Huesos o Mi novia se llamaba Ramón.  Amb en Quimi Portet, també, a El último de la fila, em va acabar de seduir: una música amb un aire de flamenc, unes lletres surrealistament poètiques i uns directes... genials! Des d'Insurrección fins al Mar antiguo passant pel Dios de la lluvia.

Encara guardo els cassets que vaig comprar i que escoltava una vegada i una altra fins que m'acabava aprenent les lletres per poder-les cantar a la dutxa, al cotxe, o si en posava alguna a classe per crear l'ambientació necessària abans d'endinsar-nos en el mare nostrum. Ni que fos a nivell intuïtiu m'agradava sentir que, quan cantava les seves cançons, em connectava amb les meves arrels andaluses, per molt que en Quimi sigui d'Osona i en Manolo d'Albacete. El missatge que em convidava a escoltar el programa va ser la cirereta d'un pastís que m'ha dut a trepitjar per primera vegada, en companyia de la meva cosina Mari, la terra d'on van venir els nostres avis amb els seus cinc fills, entre ells la meva mare i el seu pare; un pastís que ens ha dut a flairar històries de guerra, de fam i de misèria, com les de tantes famílies del país, però també a riure amb les anècdotes, a agrair l'hospitalitat i a quedar-nos amb les ganes de tornar-hi... qui sap si de franc gràcies a la cancel·lació sense avisar del vol de tornada.