SMS

Hi ha tota una generació que no entén aquestes sigles. Short Message Service. En anglès, és clar. El primer missatge va ser enviat el 3 de desembre de 1992 per la xarxa GSM de Vodafone al Regne Unit. Viquipedia dixit. Hi ha companyies de telefonia que ofereixen un nombre il·limitat de missatges de forma gratuïta en algunes de les seves modalitats de contractació de serveis. En general, ens poden arribar missatges del banc amb la clau per fer una transacció, del Catsalut recordant una cita mèdica o d'alguna empresa a qui no recordem haver facilitat el nostre número. Hi ha dies que n'arriben de més personals: "Ara fan entrevista a Manolo Garcia a Cat Radio! afanyat!" Sic. Un quart de deu del vespre. Fons d'armari.

L'expressió fons d'armari no apareix al DIEC i a can Google les primeres entrades estan reservades al programa en qüestió i a un homònim d'IB3 Ràdio. En aquest darrer ens conviden a escoltar entrevistes, debats, cultura, música... com a bàsics per ajudar a orejar el fons d'armari de la comunitat lgtbi de les Illes Balears. A Catalunya Ràdio la Mercè Folch, antiga tripulant al sempre reivindicat Cafè de la República, fa un recorregut emocional per la memòria individual i col·lectiva a partir dels referents culturals de personatges d'àmbits diversos. Ahir dimarts li va tocar el torn a Manolo García. 

Vaig deixar de rentar plats per agafar el mòbil i connectar-me a la web per escoltar-lo. Ho reconec: vaig enyorar haver prescindit d'un petit reproductor de CD que també tenia ràdio. Us recomano que, tant si us agrada la seva música com no, que l'escolteu. Una de les perles: "L'art, la cultura en general, és un salvavides". Alguns dels seus referents: Roberto Bolaño o Montaigne. Un altra perla de vida: "L'èxit és aixecar-se cada dia i tenir ganes de viure". L'entrevista té regust de cafè... i l'assaboreixo amb parsimònia. A la carretera, en Francesc també l'escolta al cotxe pujant cap a casa des de les terres de l'Ebre. Que n'és d'oportú aquest programa en aquest final de pont! Devia tenir catorze o quinze anys quan vaig descobrir en Manolo García, llavors a Los Burros, amb temes mítics com Disneylandia, Huesos o Mi novia se llamaba Ramón.  Amb en Quimi Portet, també, a El último de la fila, em va acabar de seduir: una música amb un aire de flamenc, unes lletres surrealistament poètiques i uns directes... genials! Des d'Insurrección fins al Mar antiguo passant pel Dios de la lluvia.

Encara guardo els cassets que vaig comprar i que escoltava una vegada i una altra fins que m'acabava aprenent les lletres per poder-les cantar a la dutxa, al cotxe, o si en posava alguna a classe per crear l'ambientació necessària abans d'endinsar-nos en el mare nostrum. Ni que fos a nivell intuïtiu m'agradava sentir que, quan cantava les seves cançons, em connectava amb les meves arrels andaluses, per molt que en Quimi sigui d'Osona i en Manolo d'Albacete. El missatge que em convidava a escoltar el programa va ser la cirereta d'un pastís que m'ha dut a trepitjar per primera vegada, en companyia de la meva cosina Mari, la terra d'on van venir els nostres avis amb els seus cinc fills, entre ells la meva mare i el seu pare; un pastís que ens ha dut a flairar històries de guerra, de fam i de misèria, com les de tantes famílies del país, però també a riure amb les anècdotes, a agrair l'hospitalitat i a quedar-nos amb les ganes de tornar-hi... qui sap si de franc gràcies a la cancel·lació sense avisar del vol de tornada.