dimecres, 23 de maig de 2018

Cada dia un raig


Deu fer ja una colla d'anys que la dita "Pel maig, cada dia un raig" semblava haver perdut el seu sentit originari. Com que tot torna, sembla que aquest maig ha volgut recordar-nos per què algú va tenir la genialitat de fer rimar el mes amb el raig que devia caure dia sí i dia també... Si non è vero, è ben trobato que diuen els italians. Quan la majoria de la població del país vivia de la feina al camp o es passava moltes hores a l'aire lliure, s'acabaven convertint en experts observadors del cel per endevinar si el vent bufava de llevant i feia olor de pluja, si aquells núvols passarien de llarg del castell de Montsoriu i no descarregarien a Breda o si, de nou, la marinada enxovaria l'aire a primera hora del matí i això voldria dir que suarien de valent mentre cavaven la terra. Els boscos, les rieres i la terra somriuen agraïdes de la provisió per a l'estiu. 

Ara, però, que gran part de la població es mou més aviat en entorns tancats solem viure pendents de les dones (i els homes) del temps i dels seus pronòstics; n'hi ha que es descarreguen aplicacions que permeten consultar a quines hores concretes plourà en un punt determinat el proper cap de setmana. Sovint, massa sovint, ens queixem de la pluja, del sol o del vent. Faig només una constatació de la queixa que ens provoca tot allò que no podem controlar. La paraula enllaça amb una cançó del grup Olé Olé, any 83, que repetia amb insistència No controles  ni la forma de vestir, ni de ballar, ni de pensar... Un parell d'anys més tard, ens ho tornaven a recordar, des de Mèxic aquest cop, un grup de noies Flans amb nova una versió de la cançó escrita per Nacho Cano. I encara no volien que els controlessin els TresTrece i Café Tacvba. No n'he trobat cap més i tampoc sé si l'equip de Jordi Basté a El Món a RAC1 havien triat aquesta cançó per fer aquella secció, poc abans de les vuit, en què recorrien les diferents versions que havien sorgit a partir d'una peça que, pels motius que fossin, havia esdevingut cançó de l'any, de l'estiu o la més ben valorada a la llista d'èxits del país que fos.

Foto del blog Reflexiones desde mi sofá
Quan feia classes de castellà a Vic, com a susbstituta a L'Escorial, m'agradava portar-los cançons que em permetessin fer-los veure que aquells conceptes que semblaven abstractes o allunyats de la realitat no ho eren tant. No te pares d'SKA-P em servia per parlar del registre col·loquial i alhora per comentar temes tan vigents llavors i ara com l'atur, la corrupció i les hipoteques. Parlo de l'any 96 o 97. N'hi havia una altra que feia servir arran de la versió que va fer El Chaval de la Peca, llavors d'èxit gràcies a l'aparició del programa Sense Títol d'Andreu Buenafuente. Era la cançó Libre de Nino Bravo. Anava molt bé per treballar les comparacions i les metàfores, a banda de permetre la creativitat dels alumnes imaginant d'on i per què fugia. Us la deixo en versió original tot recordant un alumne de 2n d'ESO que no parava de xerrar a les classes, però que aquell dia se'm va acostar a final de classe i em va dir: "I no ens duràs la versió original? Té una veu tan potent en Nino Bravo..." Em semblava bastant evident que la cançó feia un homenatge a algú que havia aconseguit fugir d'una presó, real o metafòrica. La Viquipèdia apunta la possibilitat que estigui inspirada en la història de Peter Fechter que va morir quan intentava creuar el mur de Berlín. El blocaire Alfred López dóna l'explicació com a bona i jo em pregunto què ens en diria Pablo Herreros, que en fou un dels autors juntament amb José Luis Armenteros.


Marina Rossell y Georges Moustaki en el programa "El convidat"
©El Convidat - TV3
El raig de veu de Nino Bravo em porta a recuperar dues cançons que més que parlaven de llibertat els anys 70: Libertad sin ira que interpretava el grup andalús Jarcha, amb música d' Herreros i Armenteros i lletra de Rafael Baladés. No voldria acabar sense anar fins al país veí a recuperar la veu de l'admirat Moustaki, cantant que la llibertat li havia fet estimar, fins i tot, la solitud. La Fina, la professora de francès que vaig tenir el primer curs a l'institut, ens la va posar a classe i ja llavors em va seduir la música i descobrir el poder de les cançons a l'hora d'aprendre idiomes. Com tampoc no voldria deixar anar el darrer raig de música sense agrair a Albert Om aquell convidat dedicat a la Marina Rossell, la dona que ha sabut mantenir la sensibilitat de les cançons de Moustaki i posar-hi la seva llavor particular de llibertat.

1 comentari:

  1. Ostres, Dolors, no fa ni dos dies que vaig veure el concert de la Marina que va donar TV3 fa uns mesos des del palau de la música i em vaig trobar amb el vídeo del programa de l'Albert Om. El moment de trobar-se amb el Georges va ser molt emotiu i amb fer tornar al passat. Temps passats que vegades anyoro molt veien com van les coses avui dia. Com sempre un gran treball, Dolors. Una fortíssima abraçada!!!,

    ResponElimina