Si són les set...

Si són les set, l'Eli de la Pastisseria Enric apuja la persiana i les que són de mena matinera ja s'esperen per comprar el pa; potser també hi haurà algun llaminer que no sap esmorzar sense punt de dolç: croissant, magdalenes o trenes. Si voleu llepar-vos els dits amb les seves exquisideses, permeteu-me el suggeriment. Encomaneu-los (s'ha de fer amb previsió perquè la pasta pugui llevar bé) una ensaïmada farcida de crema i nata. Una autèntica bogeria per al paladar. Us ho dic amb coneixement de causa per totes les que vaig tastar en els anys que vaig viure a sa Roqueta (és a dir, a Mallorca). Si hi aneu, no us perdeu la de cabell d'àngel del Forn de Sa Posada a Bunyola o les de crema cremada de Can Tòfol a Manacor. Aquest setembre farà vint anys que em van donar mitja plaça com a interina a l'institut de Sineu, al cor de la Mallorca mallorquina. Guardo ben nítid el record de la convocatòria d'un claustre d'emergència l'1 de setembre per celebrar l'inici de curs amb ensaïmada llisa i gelat d'ametlla. No tinc paraules per definir la combinació! M'acompanyen en el record na Maria Àngela de Música, na Isabel de Biologia o en Jaume d'Educació Física. I és clar en Miquel, el director que sempre trobava motius per esclatar amb un "Esteim d'enhorabona!" per molt que entrés aigua en algunes aules quan plovia o no hi hagués prou espai per fer desdoblaments de grups.

Si són les set del matí d'un 26 de juliol qualsevol, a l'esplanada de l'ermita de Santa Anna s'hi aplega la gent de Breda per anar a la missa en honor de qui fou àvia de Jesús. Ja la tarda abans l'ermita s'omple de flors de particulars i entinats, de ciris i petites cues per pujar els graons fins a la imatge de Santa Anna, que posa suaument les mans a les espatlles de la seva filla. A quarts de vuit del vespre és l'hora de l'aplec, dels entrepans, les coques i les retrobades. Petits i grans exerceixen, per uns instants, de campaners de l'ermita. És una de les festes entranyables del poble. Aquest juliol ha fet fer quinze anys de la meva arribada a Breda i de la primera celebració de Santa Anna. Vaig tocar la campana, com és tradició, i vaig menjar la coca que llavors feien els de la Pastisseria Ponsa. Els de Breda de tota la vida recorden quan a la mateixa botiga tant podies comprar un tortell del ram com un pot de pintura. Coses curioses que passaven en els pobles petits quan encara no hi havien desembarcat els basars xinesos. El 2016, després de cent cinquanta anys en funcionament, els de can Ponsa van abaixar la persiana. Des de llavors són la família de l'Enric i l'Eli els qui van de bòlit amb les coques de Santa Anna.  A vegades em pregunto si hi haurà algú disposat a prendre el relleu quan es jubilin els de la junta de l'Associació Sardanista que organitza l'aplec que s'hi celebra a la tarda. Confio, segons el dia amb una certa recança, que algun d'aquests xics que ara toquen la campana o corren per l'esplanada seguiran mantenint la tradició. 

Islàndia (font)

Si són les set, això és "Islàndia". D'aquesta manera comença el programa que presenta Albert Om a RAC105 des del 2016. A la seva illa radiofònica, en companyia de la riallera Maria Xinxó, s'hi han passejat el còmic Fel Faixedas, l'editora Ester Pujol o el periodista Xavier Bosch. Navego a la recerca del motiu del nom i el descobreixo a l'entrevista que li va fer Antoni Bassas a l'Ara. Us recomano que escolteu aquests dos minuts en què Albert Om parla d'un tema fascinant: la rellevància que tenen els noms que posem a les coses i a les persones. Un dels que comenta Albert Om és el de Ventdelplà com a nom fictici del poble de Breda on es va gravar la sèrie de TV3. Islàndia és també un dels escenaris de la novel·la distòpica Un món feliç d'Aldous Huxley (1932) que he acabat de llegir aquesta setmana.  A l'illa hi són exiliats aquells que gosen enfrontar-se a l'ordre de felicitat establert. No hi ha tanta ciència-ficció a les pàgines d'Huxley si mirem al nostre voltant: la majoria de mitjans de comunicació i la publicitat funcionen de manera similar a les tècniques d'hipnopèdia a què es veuen sotmesos els éssers humans (?). D'origen islandès és Auður Ava Ólafsdóttir, autora de La veritat sobre la llum, publicada en català per Club Editor i traduïda per Macià Riutort. Me n'arriba la informació a través de la selecció setmanal de Catorze.cat. L'entrevista que li fa Gemma Ventura m'ha convençut i busco la novel·la al catàleg de la biblioteca de Breda. Em tocarà esperar que passi l'estiu per demanar-la en préstec interbibliotecari, però la llista de llibres pendents és prou llarga per no quedar-me òrfena de lectura. 

Camins de xicòria

Dormir amb les finestres obertes de bat a bat permet respirar amb certa tranquil·litat durant la nit, amb la contrapartida que, si teniu el son lleuger, la claror de les sis del matí entrant a raig us pot desvetllar. Si a més encara no heu desconnectat el xip del ritme laboral, us podeu trobar ben desvetllats en aquella hora plàcida en què només se sent la coral celestial d'orenetes, garses o tallarols. Després d'un parell de voltes a dreta i esquerra per veure si recuperava el son, he optat per posar peus a terra convençuda que un moment o altre recuperaré aquestes hores de son. Contravindré la lletania maternal que afirmava que la son no es recupera.

M'agrada estiuejar al poble on visc tot l'any. Em permet passejar pels camins de sempre amb una mirada diferent. Ja no hi ha la màgia del primer estiu, ara fa quinze anys, quan cada passa era una nova descoberta, un anar-me deixant enamorar per aquest racó al peu del Montseny. Diu Alicia Kopf a la novel·la Germà de gel (2016) "Perquè és en les relacions, i no en els llocs, allà on descansem.". I em pregunto si en aquestes relacions hi inclou també les alzines i els roures, les rieres o els turons. De bon matí he descobert camins de xicòria, tot baixant de l'ermita de Sant Llop. Fins fa un parell de setmanes la xicòria era només el nom d'una planta amb què es podia elaborar un succedani de cafè. Va ser la Mercè qui li va donar forma i color en veure-la en un ram que havia recollit en un dels camins que voregen l'ermita de Santa Anna. Porto una bona estona fullejant diccionaris i fent clics a la pàgina de la xicòria per conèixer una mica més aquesta planta que omple de blau els camins assolellats de l'estiu. Per la bellesa de les flors i per la varietat de noms segons la contrada (xicoia, màstec o cama-roja, per citar-ne alguns), Òmnium podria fer una sèrie de bosses de tela per donar a conèixer la diversitat del país seguint el camí iniciat amb les paraules illenques. 

Sobre vacances, viatges i estiueig  parlàvem dijous passat a la xerrada organitzada pel grup Breda Vila de Benestar. Les vacances són un temps per buidar o per omplir? Va ser una estona distesa per ser conscients de la diferència entre el que projectem sobre el temps de vacances i la realitat. "Veure el concurs de focs artificials a Blanes des de la platja és idíl·lic", afirmava en Dídac, "si oblidem el metre quadrat de sorra que et correspon, la cua per arribar i la dificultat de trobar lloc per aparcar". La resposta a la pregunta-reflexió "per què hi ha més separacions  després de les vacances?" posava l'èmfasi en l'amplitud del temps compartit i en una mena d'obligatorietat de passar-ho bé perquè estem en un moment de vacances. Però el conflicte forma part de la nostra condició com a humans i pot aparèixer en qualsevol moment. Trobar la manera de resoldre'l i conviure-hi és tot un repte que forma part del nostre dia a dia, amb vacances o sense. 

Des que els alumnes es van acomiadar de les aules el passat 22 de juny que molta gent em demana si ja estic de vacances. Amb tota l'amabilitat de què soc capaç segons el dia que m'ho demanen, els recordo que nosaltres seguim als centres fins a principis de juliol i que als equips directius encara els queda bona part del mes de juliol. En el meu cas, fins al 22 de juliol estaré treballant a mig gas perquè m'he inscrit a una formació al Laboratori de lletres: Escriptura creativa per a docents. Una de les moltes novetats que tenia preparades el departament d'educació per a nosaltres era la introducció de noves matèries optatives a primer de batxillerat; una altra és que, a hores d'ara, el decret encara està en tràmit. Tampoc era qüestió d'arribar l'1 de setembre, com cada any, i que el més calent fos a l'aigüera. Confesso que gaudeixo amb el curs: els materials que ens fan arribar són de qualitat, les propostes de la professora, l'Alba Dalmau, són útils per treballar amb els alumnes i els exercicis m'obliguen a fer fora la mandra. De mica en mica la creativitat es va desvetllant i em descobreixo tafanera quan observo algú al tren: on va?, a qui està escrivint un missatge?, ha pagat el bitllet?, què li respondrà al revisor quan el vegi sense mascareta? I, com qui no vol la cosa, he recuperat el plaer de passar una estona plàcida a L'illa del Ter.