dimecres, 31 de gener del 2018

Ausschlafen

Per a molts el dissabte és un dels dies que convida a contestar no a la pregunta que l'àvia Antònia fa a la Coral: "t'ha quedat son?" M'explica aquesta intimitat familiar mentre desembolica una immensa safata amb tornemis que més aviat conviden a compartir que no pas a tornar-hi... o sí? Aprofitem l'avinentesa per reflexionar sobre la capacitat lingüística que tenen algunes llengües de matisar el significat simplement afegint un preverbi. Ausschlafen. Dormir a bastament. Treure's tota la son del damunt. Curiosa reflexió lingüística de dissabte al matí prèvia al tradicional tornemi, immensament farcit de crema, amb què s'encenta la convocatòria hivernal d'aquesta trobada artística al cor de les Guilleries, a Sant Hilari Sacalm. Aquesta vegada el sarau artístic que han cuinat gira al voltant dels drets humans, especialment violentats els darrers mesos en el nostre petit país. Durant quinze dies Can Rovira, edifici històric del segle XVI al cor de la vila de les cent fonts, ha esdevingut àgora del diàleg entre l'art i els drets humans. Hi trobo els articles reconvertits en versos de la veu de la Núria, el dret a l'educació que reclama l'Alesandra d'en Jordi com una papallona en el brossam, i el tapís "En construcció" de l'Oriol, teixit amb una diversitat d'elements obligats a un nou diàleg per seguir endavant. 

A vegades no cal anar molt lluny per descobrir que arreu del territori hi ha persones compromeses amb l'art com a forma per despertar consciències. Fa un parell de dissabte només em va caldre refer  uns quants revolts de carretera amunt per retrobar un paisatge fet d'arbres i persones amb qui he fet camí els darrers deu anys. La distància física, potser com passa amb la distància temporal, ens permet reviure, en la retrobada, l'essència amorosa que traspuen els llocs on hem viscut amb intensitat. Sant Hilari és un d'aquests llocs. I ho és pel "torna'ns a venir a veure un altre dia, eh!" de la Montserrat i la Rita al Tívoli, per l'abraçada de la Pilar a l'Òptica, per l'amabilitat de la Mercè a la peixateria, per un somriure o un cop de cap d'algun conegut pel carrer... 

Portada revista Òmnium
A finals del 2018 es compliran setanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans.  El 2008 Bèlgica, França, Finlàndia i Portugal van fer una moneda commemorativa de dos euros per celebrar el 60è aniversari. No m'he sabut estar de fer un salt al futur per imaginar-me quina serà la situació dels presos polítics d'arreu del planeta quan es commemori el 70è aniversari. Per una qüestió de proximitat he pensat en les quatre persones que estan tancades arran de la repressió encetada amb motiu del refèrendum de l'1 d'octubre. He pensat en la notícia que he sentit avui a la ràdio sobre el risc que té Espanya d'esdevenir, segons el The Economist Intelligence Unit, una democràcia imperfecta.  No cal consultar l'EIU. Només cal llegir les resolucions del jutge, l'odi en les mirades i la violència física i verbal que genera exercir l'article 19 de la declaració dels drets humans: "Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió".  La lectura dels articles m'ha fet prendre encara més consciència de la impotència que genera veure fins a quin punt una gran part de la humanitat viu d'esquena als valors que s'hi recullen. El número nou, en la seva brevetat, m'ha fet esgarrifar: "Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament". 

Mapamundi per reflexionar al portal Paula

Per sort, hi ha persones que segueixen treballant des d'una mirada de cultura de la pau. Me n'adono en el meu dia a dia, en la conversa espontània sobre el Marroc entre un home magrebí i una dona catalana que comparteixen seient al vagó del tren, en tots els projectes engegats als centres educatius per fer mediació entre alumnes, en portals com ara PAULA , a iniciativa de la Fundació Solidaritat i de l'ICE de la Universitat de Barcelona. Mentre vaig tancant finestres que he anat obrint a la recerca de més informació sobre drets humans m'adono de fins a quin punt el món necessita persones que, fins i tot en els petits actes de cada dia, faci seva la frase de Ghandi "Sigues tu el canvi que vols veure al món".  I tot d'una em ve a la memòria en Toni i la seva llibreta de petits moments viscuts amb serena felicitat: que plogui un dia que et pots quedar a casa, gaudir del sol o guardar una de les primeres Contres de La Vanguardia que recollia els aprenentatges d'un home anava a peu pel món... 

dimecres, 17 de gener del 2018

Qui balla...


... els seus mals espanta! Ja sé que, en realitat, és qui canta,  però conduir fins a la feina a ritme de Txarango convida a jugar fins i tot amb les dites. Asseguren que "un món que balla avui és un món millor". A la seva web ens conviden a apagar el món i encendre els somnis, com ells semblen fer en cada un dels projectes en què participen. Fa un parell de dies, enmig dels llibres, manualitats i joguines d'El Trèvol,  em vaig deixar seduir per la caràtula del seu darrer treball El cor de la Terra i per la il·lusió de poder-los gaudir al meu espai més musical: el cotxe. Em van cridar l'atenció la força de la solidaritat i la diversitat plasmada a les mans, el batec de la terra en el títol i aquell petit moment d'estricta simpatia de girar full del llibret, de gaudir de la petita obra d'art que acull el CD. Passejant-me per la seva web he descobert el projecte solidari que hi ha al darrere d'aquest disc: catorze col·lectius, un per a cada cançó, que rebran els 50% dels ingressos que generen la seva música. I me n'han fet partícep al comprar el CD.


llegim.ara.cat
Com que he decidit posar una mica d'ordre a tota la discografia escampada per la guantera, les portes i l'espai entre els seients del davant, no sé si avorriré la seva música o me l'acabaré aprenent. He comès la imprudència de només portar-los a ells.  El cert és que arribo de més bon humor a la feina si els escolto que no pas si vaig fent zàpping entre la Mònica Terribas i en Jordi Basté. Com pot ser que el seu programa s'allargui sis o set hores amb ells al capdavant? D'acord que han de tenir un munt de col·laboradors i guionistes, però no puc evitar de preguntar-me si calen aquestes maratons de programes informatius dia sí i dia també. No fa gaires dies que Antoni Bassas va guanyar el premi Josep Pla amb l'obra Bon dia, són les vuit! i això em va recordar aquells primers anys de vida laboral a Barcelona coincidint amb la seva incorporació al programa El matí de Catalunya Ràdio. El programa començava dues hores més tard. No sé si és la distància en el temps, que em faig gran (això és una evidència!) o l'acceleració en què vivim instal·lats, però diria que el ritme trepidant que comporta la ràdio en directe era més humà del que el sento ara. No té a veure només amb el moment polític en què ens trobem immersos sinó amb una mena de pressa ambiciosament generalitzada de fer, fer i seguir fent. On queda el temps per  pensar? per al silenci? per pair tanta informació?

Imatge relacionada
Tots dansen edició 2016
A les vuit i, també, a ritme de música, surto del departament cap a l'aula. Un petit regal per a l'oïda en contrast amb el timbre estrident que hi ha a molts centres educatius. La música convida a somriure als companys, a moure una mica els peus i a començar amb un altre aire. Aviat alguns d'aquests alumnes participaran en el projecte Tots dansen, organitzat per Xarxa Transversal i el Mercat de les flors. Les companyes de feina que el curs passat ja hi van participar asseguren que per als alumnes és tota una experiència aquest treball de creativitat amb el llenguatge del moviment. És una oportunitat per actuar en un escenari davant d'altres alumnes, però també davant dels pares i dels amics; és una oportunitat de passar vergonya o deixar sortir l'artista de dins, de descobrir una altra manera de comunicar allò que sentim sense necessitat de massa paraules. Deixo que la música vibri a dins abans de compartir-la amb peus, mans, cap, cintura... "Todo el cuerpo baila, la lengua también baila" ens deia en Víctor, un professor senegalès de dansa africana que omplia la sala del servei d'esports de la UIB de gent que es ballava a sobre i que connectava amb el cor de la terra a ritme d'Africa

dimecres, 10 de gener del 2018

Recollida selectiva

Camí de Biniforani (Mallorca)
Impecable. L'alarma del rellotge es desvetlla a les sis del matí. Dia feiner. M'agrada més això de fer feina que no pas anar a treballar. Potser hi té alguna cosa a veure, ni que sigui de forma inconscient, l'etimologia de les paraules que s'agrupen sota la família del treballar: del tripalium, espècie de cep o instrument de tortura format per tres pals. Diu Coromines que si "ens remuntem al rovell etimològic de la paraula feina" arribem al facienda llatí (coses per fer). Tinc la sensació que fer feina és més productiu i, goso afegir-hi, té un component emocional important. Fer feina em permet retornar a una de les etapes de la meva vida en què gairebé sempre que hi penso se'm dibuixa un somriure: els anys a Bunyola (Mallorca). Allà és més habitual dir me'n vaig a fer feina que no pas me'n vaig a treballar. Em sap greu no recordar qui deia allò que somriure eixampla el cor. Hi ha dies en què és una petita tortura això de llevar-se quan la nit encara senyoreja els carrers, quan encara no ha passat pel meu carrer el camió que fa la recollida selectiva. No he fet una estadística contrastada, però em sembla que el dia que hi ha més deixalles és el dia que toquen els plàstics. Tot i la proliferació de botigues que venen al detall, esdevé tota una odissea provar de reduir el consum de plàstic. Ens és difícil sortir del binomi comoditat-plàstic, encara que la conseqüència siguin les illes plàstiques que estan afectant l'ecosistema dels mars per on naveguen impúdicament, ocupant quilòmetres i més quilòmetres quadrats de la superfície blava del nostre planeta.

Puntual. El tren surt de l'estació a les set i set minuts del matí. Encara és fosc. Molts passatgers pugen amb una edició, oferta de forma gratuïta un cop marcat el bitllet, de La Vanguardia en castellà. A la contraportada Louis Bériot, periodista compromès amb l'ecologia ja als anys 70, reflexiona sobre l'atzar a la seva vida, en què l'amor i l'ecologia han estat els eixos centrals. Béirot és autor de llibres com Un café con Voltaire o Ces animaux qu'on assassine, en què parla dels animals que matem els humans que també som animals. Guardo La Contra perquè passi a formar part del munt d'articles de diaris que vaig acumulant en una pila. Des de les vacances d'estiu que em reclama més atenció de la que li ofereixo, però encara no he aconseguit passar de l'afegir més material al necessari posar ordre i deixar a la capsa del paper per reciclar el que ja no em faci servei. Al tren he dubtat si deixava el diari mutilat al seient o el llançava a la paperera del vagó. He optat per la paperera mentre pensava què en deuen fer de tots els que troben? Els reciclen? Se'ls emporten a casa per llegir? O per encendre foc? O per posar a terra el dia que freguin? O per dur als veïns que cada any fan calçotada?

Foto del blog Observando el paraíso
Imprescindible. A qualsevol moment del dia, però especialment durant les vacances de Nadal, convé fer recollida selectiva de tot el maremàgnum emocional que poden arribar a comportar aquestes festes. Hi ha recollida per aquest tipus de deixalles? Hi ha un dia per recollir les queixes emeses i la pluja àcida rebuda? N'hi ha un altre per al dolor de les pèrdues de les quals no hem fet el dol? I la ràbia té un dia especial? Qualsevol dia és un moment per fer balanç de quines emissions tòxiques generem i quines rebem. Hi ha molts camins per arribar a l'art de transformar aquestes emocions que ens dificulten sentir-nos a plaer amb la vida. El poeta Ovidi, quan va saber que l'emperador August l'enviava a l'exili a causa d'un carmen et error  va cremar Les metamorfosis. Des de l'exili, tanmateix, va demanar als seus amics que guardessin les còpies i, malgrat no poder-ne fer-ne la revisió final, l'obra es publiqués. Quina sort de les còpies de seguretat que havia repartit entre els seus amics! Hauríem perdut una obra que, de transformació en transformació ens porta des del caos original fins a la deïficació de Juli Cèsar. S'hauria perdut Bernini la font d'inspiració per esculpir Apol·lo i Dafne? A qui haurien dedicat les 14 reflexions en el Catorze un 20 de març? Reflexionem, en una aula del Bellera, tot llegint Ovidi, sobre les llàgrimes de ràbia i de tristesa, sobre el poder transformador de l'art. Salut i creativitat!

dimecres, 3 de gener del 2018

Tants caps... tants barrets

Això és el que diu la dita, tot i que la realitat sovint ens faci creure que és millor anar tots amb el mateix barret. De fet, diria, que necessitem una mica de tot: dur el mateix barret que tothom per sentir-nos part del grup i, alhora, permetre'ns el luxe de posar-nos un barret diferent, amb discreció i una mica vergonya o amb l'orgull de sentir-nos nosaltres mateixos, amb la solemnitat que requereix el moment. Quan encara al meu certificat d'empadronament hi figurava Sant Ferran de Ses Roques (Formentera), una amiga em va regalar un barret amb una cinta de color groc. Ara hauria estat un barret reivindicatiu, però en aquell moment era un element imprescindible per resistir la calor d'aquells primers estius del 2000 en què es van batre records que començaven a posar en evidència que allò del canvi climàtic anava de veres.
Ara que en el certificat hi diu Breda, he recuperat els gorros que ja vaig redescobrir els hiverns viscuts a Bunyola i que havia deixat oblidats a la infantesa perquè d'adolescent, deia, no en tenia de fred i, a més, només en duien els nens petits i la frase de l'avi Paco "ande yo caliente ríase la gente" encara no m'havia fet prou efecte. A en Pere, el perruquer que juga a combinar colors a la recerca d'un coure ataronjat que em faci el pes, li agradaria que no en portés per poder lluir l'encert en el to... però aquest temps que fa emocionar en Tomàs Molina pensant en si aquests Reis ens duran neu convida a protegir les orelles. De passada, ni que sigui metafòricament, em protegeixo de sentir segons quines barbaritats que, amb total impunitat, pronuncien persones per a qui no hi ha diferència entre entre política i món judicial. Llavors és quan em pregunto si hi ha justícia còsmica per al sarcasme que ostenten els somriures carregats d'odi d'alguns personatges del món de la política. 

A vegades em passa que vull parlar d'una cosa i els fils que les paraules van teixint semblen tenir vida pròpia i em deixo portar. Els caps i els barrets van sorgir arran de rebre i enviar  un munt de uatzaps (catalanització de toc osonenc feta per un bon amic) amb gifs, vídeos o imatges per desitjar-me bon any. Realment hi ha una llavor de creativitat en cada un de nosaltres i la majoria de les vegades només cal prendre's un temps per escoltar cap on es vol encaminar... Aquesta llavor ens porta a celebrar les dates assenyalades en el calendari de la manera en què cadascú se sent més a gust, a risc de sentir-se bé o no portant el mateix barret que tothom o portant-ne un de diferent. Tant la nit de cap d'any com el primer dia de l'any en són un bon exemple. I just ara després d'escriure-ho, recordo l'ambigüitat de la paraula cap que ens porta a l'inici i al final... Hi ha qui va fer dinar el dia 31 i una llarga sobretaula fins a les nou de les nit per anar a dormir encara el 2017, hi ha qui va anar a Barcelona a ballar amb unes amigues perquè així li demanava l'esquelet, n'hi ha que van dormir a la furgoneta i es van llevar d'hora per estirar una mica les cames, hi ha qui el va passar a la presó, a urgències, al parc de bombers, a les carreteres fent controls d'alcoholèmia, vetllant un ésser estimat; alguns es van fer el primer petó i van descobrir el plaer en el cos propi fos amb el de l'altre, d'altres no recorden res perquè van beure més del que el cos els permet i n'hi ha que a hores d'ara encara no han aconseguit recuperar la rutina horària de llevar-se abans del migdia...  Aprofitar el bon temps per pujar fins al castell de Montsoriu en companyia de la Sandra i l'Esquitx, un bon plat d'escudella per dinar, una estoneta a la tarda compartint la pèrdua del pare d'una companya de la feina i, encara, un sopar al caliu de la llar de foc van ser el meu particular inici d'any. Tants caps, tants barrets!

M'agrada pensar que del que es tracta és, sobretot, de mantenir la coherència amb un mateix. A l'esborrany on vaig apuntant les idees sobre les quals després escriuré, encara que deixi un cert marge a la voluntat pròpia de les paraules, la paraula coherència se m'ha desdibuixat en el prefix de la companyia i comunitat, co-, hereu d'aquella preposició llatina cum, i l'herència vital que ens ha transmès la nostra família nuclear a l'hora de viure les tradicions. Encara se'ns fan estranyes les festes en què ja no és el pare qui brinda perquè "puguem seguir fent obres amb els mateixos manobres" o la mare qui sempre hi era per un cap a l'hora de cuinar. El temps ho va posant tot a lloc si un mateix hi col·labora, també amb aquell cum convertit ara en col- per la presència del laborare. En aquests darrers quatre anys l'aprenentatge ha estat anar posant lloc la co-herència rebuda del meu pare i de la meva mare en el meu propi camí, tenint ben presents les direccions cap on ens cal encaminar-nos a l'hora de seguir avançant per esdevenir la millor versió de nosaltres mateixos. Fent i desfent aprèn l'aprenent... Que tingueu un bon 2018! Salut i creativitat!