Ausschlafen

Per a molts el dissabte és un dels dies que convida a contestar no a la pregunta que l'àvia Antònia fa a la Coral: "t'ha quedat son?" M'explica aquesta intimitat familiar mentre desembolica una immensa safata amb tornemis que més aviat conviden a compartir que no pas a tornar-hi... o sí? Aprofitem l'avinentesa per reflexionar sobre la capacitat lingüística que tenen algunes llengües de matisar el significat simplement afegint un preverbi. Ausschlafen. Dormir a bastament. Treure's tota la son del damunt. Curiosa reflexió lingüística de dissabte al matí prèvia al tradicional tornemi, immensament farcit de crema, amb què s'encenta la convocatòria hivernal d'aquesta trobada artística al cor de les Guilleries, a Sant Hilari Sacalm. Aquesta vegada el sarau artístic que han cuinat gira al voltant dels drets humans, especialment violentats els darrers mesos en el nostre petit país. Durant quinze dies Can Rovira, edifici històric del segle XVI al cor de la vila de les cent fonts, ha esdevingut àgora del diàleg entre l'art i els drets humans. Hi trobo els articles reconvertits en versos de la veu de la Núria, el dret a l'educació que reclama l'Alesandra d'en Jordi com una papallona en el brossam, i el tapís "En construcció" de l'Oriol, teixit amb una diversitat d'elements obligats a un nou diàleg per seguir endavant. 

A vegades no cal anar molt lluny per descobrir que arreu del territori hi ha persones compromeses amb l'art com a forma per despertar consciències. Fa un parell de dissabte només em va caldre refer  uns quants revolts de carretera amunt per retrobar un paisatge fet d'arbres i persones amb qui he fet camí els darrers deu anys. La distància física, potser com passa amb la distància temporal, ens permet reviure, en la retrobada, l'essència amorosa que traspuen els llocs on hem viscut amb intensitat. Sant Hilari és un d'aquests llocs. I ho és pel "torna'ns a venir a veure un altre dia, eh!" de la Montserrat i la Rita al Tívoli, per l'abraçada de la Pilar a l'Òptica, per l'amabilitat de la Mercè a la peixateria, per un somriure o un cop de cap d'algun conegut pel carrer... 

Portada revista Òmnium

A finals del 2018 es compliran setanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans.  El 2008 Bèlgica, França, Finlàndia i Portugal van fer una moneda commemorativa de dos euros per celebrar el 60è aniversari. No m'he sabut estar de fer un salt al futur per imaginar-me quina serà la situació dels presos polítics d'arreu del planeta quan es commemori el 70è aniversari. Per una qüestió de proximitat he pensat en les quatre persones que estan tancades arran de la repressió encetada amb motiu del refèrendum de l'1 d'octubre. He pensat en la notícia que he sentit avui a la ràdio sobre el risc que té Espanya d'esdevenir, segons el The Economist Intelligence Unit, una democràcia imperfecta.  No cal consultar l'EIU. Només cal llegir les resolucions del jutge, l'odi en les mirades i la violència física i verbal que genera exercir l'article 19 de la declaració dels drets humans: "Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió".  La lectura dels articles m'ha fet prendre encara més consciència de la impotència que genera veure fins a quin punt una gran part de la humanitat viu d'esquena als valors que s'hi recullen. El número nou, en la seva brevetat, m'ha fet esgarrifar: "Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament". 

Mapamundi per reflexionar al portal Paula

Per sort, hi ha persones que segueixen treballant des d'una mirada de cultura de la pau. Me n'adono en el meu dia a dia, en la conversa espontània sobre el Marroc entre un home magrebí i una dona catalana que comparteixen seient al vagó del tren, en tots els projectes engegats als centres educatius per fer mediació entre alumnes, en portals com ara PAULA , a iniciativa de la Fundació Solidaritat i de l'ICE de la Universitat de Barcelona. Mentre vaig tancant finestres que he anat obrint a la recerca de més informació sobre drets humans m'adono de fins a quin punt el món necessita persones que, fins i tot en els petits actes de cada dia, faci seva la frase de Ghandi "Sigues tu el canvi que vols veure al món".  I tot d'una em ve a la memòria en Toni i la seva llibreta de petits moments viscuts amb serena felicitat: que plogui un dia que et pots quedar a casa, gaudir del sol o guardar una de les primeres Contres de La Vanguardia que recollia els aprenentatges d'un home anava a peu pel món...