Tants caps... tants barrets

Això és el que diu la dita, tot i que la realitat sovint ens faci creure que és millor anar tots amb el mateix barret. De fet, diria, que necessitem una mica de tot: dur el mateix barret que tothom per sentir-nos part del grup i, alhora, permetre'ns el luxe de posar-nos un barret diferent, amb discreció i una mica vergonya o amb l'orgull de sentir-nos nosaltres mateixos, amb la solemnitat que requereix el moment. Quan encara al meu certificat d'empadronament hi figurava Sant Ferran de Ses Roques (Formentera), una amiga em va regalar un barret amb una cinta de color groc. Ara hauria estat un barret reivindicatiu, però en aquell moment era un element imprescindible per resistir la calor d'aquells primers estius del 2000 en què es van batre records que començaven a posar en evidència que allò del canvi climàtic anava de veres.

Ara que en el certificat hi diu Breda, he recuperat els gorros que ja vaig redescobrir els hiverns viscuts a Bunyola i que havia deixat oblidats a la infantesa perquè d'adolescent, deia, no en tenia de fred i, a més, només en duien els nens petits i la frase de l'avi Paco "ande yo caliente ríase la gente" encara no m'havia fet prou efecte. A en Pere, el perruquer que juga a combinar colors a la recerca d'un coure ataronjat que em faci el pes, li agradaria que no en portés per poder lluir l'encert en el to... però aquest temps que fa emocionar en Tomàs Molina pensant en si aquests Reis ens duran neu convida a protegir les orelles. De passada, ni que sigui metafòricament, em protegeixo de sentir segons quines barbaritats que, amb total impunitat, pronuncien persones per a qui no hi ha diferència entre entre política i món judicial. Llavors és quan em pregunto si hi ha justícia còsmica per al sarcasme que ostenten els somriures carregats d'odi d'alguns personatges del món de la política. 

A vegades em passa que vull parlar d'una cosa i els fils que les paraules van teixint semblen tenir vida pròpia i em deixo portar. Els caps i els barrets van sorgir arran de rebre i enviar  un munt de uatzaps (catalanització de toc osonenc feta per un bon amic) amb gifs, vídeos o imatges per desitjar-me bon any. Realment hi ha una llavor de creativitat en cada un de nosaltres i la majoria de les vegades només cal prendre's un temps per escoltar cap on es vol encaminar... Aquesta llavor ens porta a celebrar les dates assenyalades en el calendari de la manera en què cadascú se sent més a gust, a risc de sentir-se bé o no portant el mateix barret que tothom o portant-ne un de diferent. Tant la nit de cap d'any com el primer dia de l'any en són un bon exemple. I just ara després d'escriure-ho, recordo l'ambigüitat de la paraula cap que ens porta a l'inici i al final... Hi ha qui va fer dinar el dia 31 i una llarga sobretaula fins a les nou de les nit per anar a dormir encara el 2017, hi ha qui va anar a Barcelona a ballar amb unes amigues perquè així li demanava l'esquelet, n'hi ha que van dormir a la furgoneta i es van llevar d'hora per estirar una mica les cames, hi ha qui el va passar a la presó, a urgències, al parc de bombers, a les carreteres fent controls d'alcoholèmia, vetllant un ésser estimat; alguns es van fer el primer petó i van descobrir el plaer en el cos propi fos amb el de l'altre, d'altres no recorden res perquè van beure més del que el cos els permet i n'hi ha que a hores d'ara encara no han aconseguit recuperar la rutina horària de llevar-se abans del migdia...  Aprofitar el bon temps per pujar fins al castell de Montsoriu en companyia de la Sandra i l'Esquitx, un bon plat d'escudella per dinar, una estoneta a la tarda compartint la pèrdua del pare d'una companya de la feina i, encara, un sopar al caliu de la llar de foc van ser el meu particular inici d'any. Tants caps, tants barrets!

M'agrada pensar que del que es tracta és, sobretot, de mantenir la coherència amb un mateix. A l'esborrany on vaig apuntant les idees sobre les quals després escriuré, encara que deixi un cert marge a la voluntat pròpia de les paraules, la paraula coherència se m'ha desdibuixat en el prefix de la companyia i comunitat, co-, hereu d'aquella preposició llatina cum, i l'herència vital que ens ha transmès la nostra família nuclear a l'hora de viure les tradicions. Encara se'ns fan estranyes les festes en què ja no és el pare qui brinda perquè "puguem seguir fent obres amb els mateixos manobres" o la mare qui sempre hi era per un cap a l'hora de cuinar. El temps ho va posant tot a lloc si un mateix hi col·labora, també amb aquell cum convertit ara en col- per la presència del laborare. En aquests darrers quatre anys l'aprenentatge ha estat anar posant lloc la co-herència rebuda del meu pare i de la meva mare en el meu propi camí, tenint ben presents les direccions cap on ens cal encaminar-nos a l'hora de seguir avançant per esdevenir la millor versió de nosaltres mateixos. Fent i desfent aprèn l'aprenent... Que tingueu un bon 2018! Salut i creativitat!