dimecres, 25 de novembre del 2015

Nits de lluna plena, somnis de pau...


Sospito que tots, en alguna ocasió, hem pensat com seria poder viatjar en el temps i conèixer altres persones. Més d’un ho ha convertit en punt de partida de creativitat: Toni Soler a Pretèrit imperfecte o Diana Gabaldon a Forastera, per citar només dos exemples d'estils i temàtiques molts diferents, però amb un nexe comú: el viatge al passat. 

En una conversa pacíficament trivial de diumenge a la tarda, un amic em va explicar que si ell pogués viatjar en el temps, ho faria al moment precís en què va fer el primer cigarret i es diria que no seguís. Les seves paraules em va portar a resseguir la meva biografia i a pensar si jo també tenia un moment així de precís on em donaria un consell fruit de la meva experiència vital i si el meu jo d'aquell instant m'escoltaria i es prendria seriosament el meu advertiment. 

Fins aquell diumenge a la tarda jo hauria apostat per poder conèixer el filòsof i escriptor Ramon Llull perquè, un cop descobert el seu propòsit vital, va viure prou temps per dur-lo a terme, tot i les dificultats que això li va suposar. No m’interessava el propòsit en si, sinó la seva determinació i fermesa en una vida llarga i intensa, plena de viatges, llibres i aprenentatges. Si de petita algú m'hagués demanat a qui m'agradaria conèixer del passat, hauria dit que Martin Luther King, per qui sentia una especial predilecció qui sap si perquè a classe algú ens havia parlat de forma apassionada de la seva lluita a favor dels drets dels negres o perquè em va impactar que l'haguessin assassinat. 

Avui, tanmateix, el que m'agradaria seria viatjar cap al futur per veure si ja s'ha trobat la fórmula màgica o el  manual d’instruccions infalible per solucionar el problema de la violència de gènere i les conseqüències que genera en l'entorn de les víctimes. Malgrat totes les campanyes, tota la informació i la sensació que bona part de la societat en som plenament conscients, la violència continua. Deu costar molt superar la ràbia, el dolor i la impotència davant d’un fet d’aquesta magnitud. I també crec que ha de poder arribar el moment en què aquesta ràbia, aquest dolor i aquesta impotència siguin gestionades d’alguna manera per evitar caure en una espiral d’odi sense retorn.
El psiquiatre Boris Cyrulnik defensa el poder de la resiliència, la capacitat que tenim tots els éssers humans de superar i, fins i tot, sortir més forts d’una adversitat o d’un trauma. Cyrulnik explica que en un procés resilient cal descobrir com una persona que ha sofert un trauma pot refer la seva vida sense repetir l’agressió ni portar una vida de víctima. 
Potser aquesta nit, bressolats per aquesta lluna plenament esplèndida, podem recuperar aquell instant precís en què ens vam deixar endur per una paraula o una mirada violentes i convidar-nos a resoldre-ho de diferent manera. "Sigues tu - deia Gandhi -, el canvi que vols veure al món".


dimarts, 17 de novembre del 2015

La fruita de la paciència

Les magranes són una fruita peculiar que sembla, i confio que segueixi sempre d'aquesta manera, sobreviure a l'omnipresència anual de tota mena de fruita en els nostres mercats. M'encanta trobar-ne només a la tardor, quan estan en el seu punt àlgid i ens ofereixen un esclat de llavors tenyides de una pal.lidesa rosada o d'una intensa vermellor. Només cal tenir una mica de paciència per fer-les sortir de la closca amb cura per evitar el tel amargant que les recobreix. Hi ha qui diu que el millor és partir-les per la meitat i colpejar-les perquè vagin caient els grans. Prefereixo l'opció pacient que acaba amb la festa d'assaborir-les amb plat i cullera. Com se les devien menjar els egipcis, fa més de 4.000 anys, que també les deixaven a les tombes dels seus morts? Per als grecs, la magrana, la σίδη (side)  que trobem a l'arrel de la ciutat fenícia de Sidó, era un remei habitual per problemes de l'aparell digestiu, per enfortir les genives i, entre altres, alleugerir les úlceres bucals. Els romans la conegueren a través dels cartaginesos o púnics per la qual cosa la van anomenar malum punicum (poma cartaginesa) i la incorporaren a la seva dieta i com a medicina. Hi ha una recepta romana antiga en què es fa servir per preparar una vinagreta per afegir a una amanida d'enciam i porro.

Persèfone de Dante Gabriel Porsetti (esquerra)
Rapte de Persèfone de Bernini (dreta)
Té una poètica especial la manera en què la magrana està relacionada amb l'explicació mitològica sobre les estacions de l'any. La versió més coneguda explica que el déu dels inferns, Hades, va raptar la seva neboda Persèfone quan collia flors a l'illa de Sicília, amb el consentiment de Zeus, oncle també de Persèfone. Quan Demèter, la seva mare, se'n va adonar la va començar a buscar desesperadament i, en no trobar-la enlloc, es va apartar de les seves funcions habituals com a deessa de la terra conreada, cosa que va comportar que la terra esdevingués estèril alterant així l'ordre de l'univers. Finalment, Zeus consentí al retorn de Persèfone, però ja no era possible perquè havia menjat un gra de magrana mentre era als Inferns. L'acord a què arribaren fou que Persèfone passaria una temporada amb la mare (correspon a la primavera i l'estiu en què la terra esclata de fruits) i la resta de l'any (tardor-hivern) amb el seu marit Hades.

Son Vivot (Bunyola)
Persèfone va tastar la magrana i això la va lligar a Hades. Potser sí que la magrana té un misteri peculiar. Algunes de les meves saboroses les he menjat a Son Vivot (Bunyola, Mallorca), a casa d'en Jaume i na Matilde, collides directament de l'arbre. Potser és per això que hi ha un fil invisible, però molt fort, que em vincula a Bunyola i a la meva família adoptiva. Potser és per això, com diu una altra amiga bunyolina, un cop l'any necessito anar a tocar mare. 

dimecres, 11 de novembre del 2015

Vitamines per a l'ànima

Quan fullegem el diari, va bé fer-ho acompanyats d’una lupa per trobar-hi bones notícies. Són escasses i, sovint, cal llegir entre línies per descobrir l’empenta de persones que se’n surten després de superar una addicció gràcies a la fotografia, la generositat de qui dedica hores i hores a una entitat del barri per ajudar les persones amb menys recursos, la il.lusió de qui ha descobert un nou fàrmac per ajudar a fer més digna la vida dels qui pateixen una malaltia o, fins i tot, curar-la. No sempre és fàcil recordar que cal agafar la lupa. Ens hem avesat a la queixa, a la crítica destructiva, a la comoditat de responsabilitzar algú altre.

A més de la lupa, llegir el diari sentint-nos arrelats als nostres valors ens ajudarà a no deixar-nos gronxar per un vent que ara bufa amb el consumisme pel consumisme, i més tard amb una austeritat extrema. Potser també seria bo, després de la lectura, prendre un bon got de vitamines artístiques: poesia per a l’ànima, música per al cos, treball creatiu amb les mans...

Les paraules dels poetes i, entre ells, les de Martí i Pol em serveixen de vitamines i em retornen a l’adolescència, quan a classe llegíem alguns versos i això em motivava a anar a la biblioteca a descobrir-ne més. Era una poesia que m’arribava a l’ànima perquè la sentia planera, propera i manyaga. Vaig tenir la sort d’entrevistar-lo quan jo només tenia setze anys i em van impressionar el seu somriure i la voluntat de seguir endavant malgrat s’havia de passar bona part del matí per fer el que nosaltres sovint fem d’una esgarrapada, rentar-nos la cara, vestir-nos i esmorzar, abans de posar-se a llegir i a escriure. Sí. En aquella estona a casa seva vaig entendre una mica més aquells versos que havia copiat a la carpeta: "Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure." I en seguí donant testimoni fins al 2003. 

dimecres, 4 de novembre del 2015

La màgia de les paraules


Torno en cotxe, acompanyada de les paraules màgiques que desgrana amb veu pausadament profunda, i l'acompanyo amb molta suavitat, assaborint aquests oficis peculiars que podrien dibuixar un món ben diferent del nostre: "Podría ser jardinero en Marte, médico de flores, poeta ambulante... (I si us animeu a obrir l'enllaç i l'escolteu?)


Recull l'enèsim estudi de no recordo quina entitat o universitat, que les paraules que ens costen més de pronunciar són "Ajuda'm. Perdona'm. T'estimo". Me les apunto a la llibreta que sempre duc a sobre per si un dia necessito recordar que, encara que ens costin de pronunciar, s'obre una altra visió del món quan som capaços de pronunciar-les des del cor.



Així m'han semblat escrites moltes de les pàgines d'Algú com tu de Xavier Bosch que vaig acabar de llegir fa un parell de dies i que tinc ple de papers per recordar algunes de les pàgines que he trobat deliciosament sublims. M'he deixat seduir per una història on es barregen un punt de misteri i silenci amb les dificultats de comunicació en la vida familiar, on l'art i la literatura ens acompanyen a descobrir París al costat del galerista Jean-Pierre Zanardi i la Paulina Homs que ha arribat a la ciutat per anar al casament de la seva cosina. M'he deixat endur per l'habilitat narrativa d'un autor que ha sabut transmetre amb l'adjectiu més precís, amb el ritme adequadat, amb la tendresa i la sensualitat precisa la força de l'amor, que ha sabut trobar el moment exacte per fer-li pronunciar "T'estimo. Amb totes les lletres...Ho sents? Je t'aime".



Si algú que no l'ha llegit pensa que l'adjectiu que més s'adiu a la novel.la és el rosa va molt equivocat.  "I ell (es refereix al poeta llatí Lucreci) defensava que els versos eren com les gotes de mel, la mel de la poesia, que aconseguia endolcir el missatge" (...) Per a mi, les gotes de mel són els moments que la vida ens regala. (...) Les veus búlgares escoltades amb el cor. Comprar un quadre. Anar a un concert. Una posta de sol al riu. Tenir a les mans un llibre que he buscat durant mesos. Sopar amb un amic. Mirar el teu somriure, com ara mateix. Gotes de mel. No estem per regalar moments, Pau. Sempre és més tard del que et penses." I no és això una manera de dir: "T'estimo, vida" amb totes les lletres?