La fruita de la paciència

Les magranes són una fruita peculiar que sembla, i confio que segueixi sempre d'aquesta manera, sobreviure a l'omnipresència anual de tota mena de fruita en els nostres mercats. M'encanta trobar-ne només a la tardor, quan estan en el seu punt àlgid i ens ofereixen un esclat de llavors tenyides de una pal.lidesa rosada o d'una intensa vermellor. Només cal tenir una mica de paciència per fer-les sortir de la closca amb cura per evitar el tel amargant que les recobreix. Hi ha qui diu que el millor és partir-les per la meitat i colpejar-les perquè vagin caient els grans. Prefereixo l'opció pacient que acaba amb la festa d'assaborir-les amb plat i cullera. Com se les devien menjar els egipcis, fa més de 4.000 anys, que també les deixaven a les tombes dels seus morts? Per als grecs, la magrana, la σίδη (side)  que trobem a l'arrel de la ciutat fenícia de Sidó, era un remei habitual per problemes de l'aparell digestiu, per enfortir les genives i, entre altres, alleugerir les úlceres bucals. Els romans la conegueren a través dels cartaginesos o púnics per la qual cosa la van anomenar malum punicum (poma cartaginesa) i la incorporaren a la seva dieta i com a medicina. Hi ha una recepta romana antiga en què es fa servir per preparar una vinagreta per afegir a una amanida d'enciam i porro.

Persèfone de Dante Gabriel Porsetti (esquerra)
Rapte de Persèfone de Bernini (dreta)

Té una poètica especial la manera en què la magrana està relacionada amb l'explicació mitològica sobre les estacions de l'any. La versió més coneguda explica que el déu dels inferns, Hades, va raptar la seva neboda Persèfone quan collia flors a l'illa de Sicília, amb el consentiment de Zeus, oncle també de Persèfone. Quan Demèter, la seva mare, se'n va adonar la va començar a buscar desesperadament i, en no trobar-la enlloc, es va apartar de les seves funcions habituals com a deessa de la terra conreada, cosa que va comportar que la terra esdevingués estèril alterant així l'ordre de l'univers. Finalment, Zeus consentí al retorn de Persèfone, però ja no era possible perquè havia menjat un gra de magrana mentre era als Inferns. L'acord a què arribaren fou que Persèfone passaria una temporada amb la mare (correspon a la primavera i l'estiu en què la terra esclata de fruits) i la resta de l'any (tardor-hivern) amb el seu marit Hades.

Son Vivot (Bunyola)

Persèfone va tastar la magrana i això la va lligar a Hades. Potser sí que la magrana té un misteri peculiar. Algunes de les meves saboroses les he menjat a Son Vivot (Bunyola, Mallorca), a casa d'en Jaume i na Matilde, collides directament de l'arbre. Potser és per això que hi ha un fil invisible, però molt fort, que em vincula a Bunyola i a la meva família adoptiva. Potser és per això, com diu una altra amiga bunyolina, un cop l'any necessito anar a tocar mare.