dimecres, 21 de març del 2018

Poesia quotidiana

@miramelsmots
Només fa dinou anys que el 21 de març ha estat elevat a la categoria de Dia Mundial de la Poesia. Coses de la UNESCO. En fa dotze que la Institució de les Lletres Catalanes el promociona amb diferents activitats arreu del territori català: lectures de poemes, edició d'un opuscle amb un poema en català traduït a trenta llengües, les oficials del territori i algunes de les que s'hi parlen. Ens hem de remuntar cap al 4700 aC per trobar el que es considera el poema més antic del món: Epopeia de Guilgameix, escrit en tauletes d'argila. La paraula poesia, com tantes d'altres, la devem a la llengua grega. Ποιήσις significa creació, composició i, també, poema. Podria passar que ens imaginem la poesia com una mena de literatura d'elit, només apta per a ments privilegiades capaces d'entendre l'artificiositat d'algunes versos, la combinació màgica que li ofereix una musicalitat especial que, tanmateix, l'orella és capaç de copsar i de gaudir. Fins i tot, encara que no entengui el que escolta. Tampoc entenem moltes de les cançons que escoltem i bé que les seguim escoltant i, ni que sigui en l'oxímoron de la intimitat interna, les cantem. Hi ha fotografies on s'escolen les paraules que ha reanimat la Núria que es mira els mots amb la tendresa de qui descobreix les meravelles de la vida com si sempre fos la primera vegada.  

pati de lletres de la UB
Al primer pis de l'edifici de la UB, a plaça Universitat, just davant de la Biblioteca, una pissarra i retoladors, imants amb paraules, conviden a escriure alguns versos per commemorar el dia. No, avui no caldrà escriure'ls a les portes del lavabo del soterrani. També n'hi ha, sí, enmig de comentaris grollers, dates assenyalades i algun dibuix. Fins i tot algú n'ha escrit un en grec. La pissarra gairebé és plena, però hi trobo un raconet i em deixo anar escrivint el primers versos que em venen al cap: "De tant restar som fugitius, i morim lentament de tant no viure". Miquel Martí i Pol. Em tempta fer-hi una fotografia com si així pogués retenir un instant de l'essència de tota la història que s'acumulen als prestatges de la biblioteca, a les columnes del claustre, als tarongers o al fons de l'estany. Com si fóssim en un atri, comenta una alumna, diria que l'Alba. Com si ens haguéssim transportat de la maqueta de la domus del Museu d'Història de la Ciutat, d'on veníem esquivant grups d'estudiants italians i de turistes alemanys. Vull pensar que també devem haver trobat algun veí de la zona, que encara pot pagar el lloguer i viure al rovell de l'ou, en el nucli del que fou la petita ciutat de Barcino que no arribava als 3.000 habitants. A l'edifici històric de Plaça Universitat recuperem un moment de silenci, de pau, d'emoció: la de ser a la facultat on volen estudiar en Santi i la Patrícia; la de la Nerea que copsa la bellesa de l'espai que dibuixen els estudiants d'arquitectura; la de la Laura que ha parat atenció a la història que acullen les parets; la de la Mònica, capturada en un instantània mòbil; la del silenci atent d'en Dani, l'Ariadna, l'Alba, la Nicole i en Bernat; fins i tot la que s'impregna de la reivindicació que copsen la Guada, la Paula i la Mariata. I, encara, la de la Roser i la meva, antigues alumnes d'aquella alma mater que ens descobrí el veritable sentit de les paraules, l'arquitectura sintàctica, el llegat del món grec i romà que, com l'energia, no s'ha destruït: només s'ha transformat.

El passat que, òbviament, fou present en un moment concret , retorna de nit, a cau d'orella. Ho fa per a tots aquells que acompanyen Xavier Solà i el seu equip de La nit dels ignorants. La veu agombola els qui no poden dormir i es connecten per compartir. En aquella hora de la matinada, entre la una i les tres, dormo prou profundament. Però la Carme no ho fa i confia que avui, que és un dia molt especial per a ella, no s'adormirà fins haver pogut escoltar una peça molt especial: El pessebre de Pau Casals, que va escoltar interpretada pel mateix violoncel·lista a Assís, l'any 1962. Encara en guarda el programa de mà amb la signatura de qui demanà no tornar a Catalunya fins que s'hagués restablert la democràcia. M'ho explica amb veu emocionada la Carme, quan l'acompanyo en cotxe fins a casa després de la tertúlia literària que fem cada tercer dimarts de mes gràcies a la col·laboració entre Dones de Breda i la Biblioteca del poble. Em parla del seu marit, el ceramista Ramon Samon, de viatges i de música, d'aprendre i d'estimar. L'escolto amb el mateix delit amb què una estona abans he escoltat tota la saviesa de vida d'aquest grup de dones que esgarrapen estones del seu temps a llegir, a reflexionar, a emmirallar-se en la lectura proposada per a cada mes. La insistència de l'Eva Piquer i la Sílvia Soler a les pàgines de l'Ara per l'obra de la Ginzburg em van portar a triar La casa i la ciutat per a aquest març convuls al cel, al mar i a terra ferma que troba en la poesia, entesa en el sentit ampli de la paraula, una mica de refugi per a l'ànima que no hi entén de guerres i lluites de poder. 

I jo, després d'escoltar fa just un moment la Carme en els darrers minuts del programa La nit dels ignorants, gairebé a les tres de la matinada, em sento una privilegiada de descobrir que, encara no en vint-i-quatre hores, he estat testimoni de petits instants d'estricta poesia.


dimecres, 14 de març del 2018

Visc(a) les llistes

En una conferència sobre prejudicis lingüístics a l'IES Marc Ferrer de Formentera, el lingüista Jesús Tuson explicà que la llengua és un instrument privilegiat que ens permet ordenar el món exterior: no podríem anomenar de forma diferent cada una de les fulles dels arbres o els grans d'arena d'una platja.  És per això que, tot i la diversitat de formes, colors i textures, parlem simplement de fulles. La llengua, a més, seguia Tuson, fa possible el privilegi del diàleg intern. Potser ara hi afegiria "sense el perill que algú corri a publicar-ho a les xarxes o a convertir-lo en titular de notícia". De la llarga llista de perles de saviesa que ens va trasmetre recupero, i escrit en majúscules, la importància de "parlar amb amabilitat la llengua de la terra on vivim" i l'impacte que em va provocar que al segle XXI es preveu que hauran mort 3.000 llengües. Tres mil. Quines serien les llengües que estarien a la llista per ser salvades?

L'any 1993 Steven Spilberg dirigí la pel·lícula La llista d'Schilinder sense cobrar perquè, fer-ho hauria estat rebre "els diners de la sang". A una de les versions en diferents llengües de la Viquipèdia sobre la pel·lícula, llegeixo que cada dia Robin Williams, amic personal d'Spilberg, el trucava i li demanava que posés un altaveu perquè la resta de membres de l'equip sentissin els seus acudits i així s'animessin una mica després del rodatge. Allò que estaven filmant era una adaptació de la novel·la de Thomas Keneally, Schilindler's Ark, guanyadora del premi Booker de l'any 1982. Però allò que interpretaven havia passat en realitat. Potser no exactament com ho ens ho explicà el director, d'origen jueu, que filmà primer Jurassik Park abans d'emprendre un viatge emocional a les seves arrels. Era la condició que li imposà el productor Sid Sheinberg. Si cada vegada que expliquem alguna vivència que ens ha ferit el cor, d'alguna manera ho tornem a reviure, ¿com es devien sentir els actors? Com es devien sentir els que tenien arrels jueves o alemanyes? Tenim una llista prou llarga i rica de matisos per explicar què ens passa per dins?

Sempre m'han agradat les llistes. De petita en feia amb els deures de matemàtiques, naturals o socials que ens donava en Don Pedro a 6è d'EGB (sí, li dèiem Don Pedro). Els apuntava en una llibreta petitona i els tatxava quan ja els havia fet. També m'agradava apuntar tots els llibres d'Enid Blyton que ja havia aconseguit llegir. D'adolescent en feia amb les cançons que volia enregistrar a Ràdio Vic en el programa del disc sol·licitat: Disneylandia de Los Burros, Nostàlgia de Santi Vendrell, Words de FR Davis, o Thriller de Michel Jackson. A la universitat hi va haver un moment, també, de llistes d'exemples de peculiaritats sintàctiques que Mariano Bassols de Climent recollí en dos volums que es convertiren en la creu de molts estudiants de filologia clàssica; de llistes de centres on enviar el currículum amb la il·lusió i la por de començar a fer classes; de temes d'oposicions que, com ara, segueixen sense tenir cap altre sentit que fer una selecció prèvia de coneixements difícilment aplicables en una aula de secundària. 

No em fa vergonya confessar que visc a les llistes per no perdre pistonada del que realment m'importa i em fa sentir a gust amb mi mateixa, els altres i aquest vast univers del que som una petitíssima part. El suro de la cuina de casa, amb el permís de la meva agenda, n'és testimoni: la llista inevitable de la compra, la dels aniversaris, la dels llocs on volem anar, la de les coses de casa que hem de revisar, la de les idees per a L'illa del Ter, et cetera.   M'hi han abocat una suma de factors que van des de l'acceleració en què vivim immersos fins a una mena de golafreria a què em deixo arrossegar per un fer excessiu que a vegades m'allunya de ser, passant per l'acumulació de tasques i per una edat que, cada vegada més, m'ajuda a ser més selectiva amb el meu temps.


Des del Canadà
A hores d'ara també podria fer llistes dels llocs on he treballat, dels carrers on he viscut, dels moments en què he ballat de felicitat, dels moments en què una pena profunda m'ha clos dins meu a la recerca d'una empara que ningú més em podia oferir, dels petits moments d'estricta simpatia compartits amb tantes persones que he tingut la sort de conèixer... Però també hi ha tot d'altres llistes que em dibuixen un somriure i per les quals vaig sembrant llavors amb l'esperança que trobaran el moment just per germinar: un viatge a les arrels, a Andalúsia, amb la meva cosina, qui sap si travessar l'Atlàntic per deixar que la Gina ens faci de cicerone al seu estimat Canadà, llegir el Bon dia, son les 8! de l'Antoni Bassas, anar a un concert de Txarango, cantar a cor què vols, a dins el cotxe, el Geometria del rayo que Manolo García publica aquest divendres, ballar una jota en es Quarteró de Bunyola, passejar per la vora el Ter, veure com el centre de Breda recupera la vitalitat, seguir compartint àpats amb bona companyia, proposar-me reptes, aprendre a tocar la guitarra, tornar a Grècia, pujar un cim on encara no he estat, trobar sempre el temps per a un somriure i una abraçada, "trobar l'equilibri entre les meves aspiracions individuals i la meva contribució social" com tan bellament defineixen Eva Bach i Pere Darder que vol dir madurar... 

PD: Tot i que he estat una estona escoltant les cançons de la meva adolescència mentre escrivia, hi ha hagut un moment en què he necessitat aturar i limitar el soroll al del teclat de l'ordinador i el brunzir gairebé imperceptible del ventilador del portàtil. O tempora, o mores!


dimecres, 7 de març del 2018

Olor de garrover

garrover de Son Vivot
Hi ha olors que associem directament a llocs determinats. L'olor de garrover em transporta sempre a Mallorca. No és un arbre tan espectacular com els ametllers que, a hores d'ara, encara mostren la seva diversitat d'esclat floral, de verdor intensa de les fulles o de la suavitat dels primers ametllons. Sí, d'acord, a la meva Osona natal, en diem garroves i la primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser al meu pare quan m'explicava els seus berenars de postguerra i aquella xocolata de garrofa que no li agradava gens! Ho solia dir amb aquell deix tan seu de fer-nos prendre consciència de les dificultats de subsistència en aquella època tan difícil per a la seva família. Tant a ell com a mi l'arbre i el seu fruit ens retorna al passat. Agraeixo que el meu vingui impregnat de l'acollida que sempre he sentit a l'illa que els romans, amb el seu pragmatisme, batejaren com a Maiorica perquè era, senzillament, més gran que Minorica

Joan Clota (Foto: Dora Dueñas)
El color de la terra bunyolina, on creixen ametllers, oliveres i garrovers, té aquella força de la  terra  vermella de Tara que Vivian Leigh duia a la mà quan jurava que mai més tornaria a passar gana. Lo que el viento se llevó es va estrenar quan el meu pare tenia només un any, però no va arribar a Barcelona fins al 1950 a causa de la censura. Amb dotze anys no estava per pel·lícules: aprofitava tan com podia quan era escola perquè també li tocava fer de pastor. Sempre li havia agradat aprendre i posar a prova la seva impressionant memòria. Somric només de recordar una passejada que vam fer tots dos per L'Esquirol mentre recordava noms de famílies senceres, amb minyones incloses, o una tarda recopilant noms de tiets, cosins i fills de cosins de l'ampli arbre familiar. Si m'imagino a quin arbre associaria mon pare, sempre em ve el roure. Sóc incapaç d'aclarir per què. De petita, quan anàvem d'excursió a bosc, admirava en silenci la seva capacitat per reconèixer un arbre només de veure-li les fulles. I patia per no estar a la seva alçada i no saber distingir un roure d'una alzina! Segur que ara se'n riuria del meu patiment!

La terra sempre ha estat molt important per a l'única germana viva de mon pare: l'Angelina. Una vegada em va explicar que ella havia nascut mentre la seva mare feinejava al camp. M'assegurava que és això el que l'ha fet ser sempre una dona valenta: haver nascut arran de terra. Per motius de salut, s'ha vist obligada a baixar de L'Esquirol cap a ciutat. Una de les finestres de casa seva li retorna una petita dosi de natura: un arbre que sóc incapaç de recordar quin és. El terrat, encara que ara ja no trafiquegi, és ple de torratxes com si així fos possible mantenir viu l'esperit de pagès qui sap si heretat directament de la terra que, en sentit literal, la va veure néixer. Al balcó del meu pis de Bunyola, que donava a la carrer principal, hi vaig tenir una buguenvíl·lea que em recordava l'alegria de l'estiu a Formentera. Al terrat de casa hi tinc tot de plantes medicinals i un boix grèvol que creix amb la força tossuda dels Clota. És el darrer arbre que va plantar mon pare: un dels fills del que tenia al jardí de casa seva. A vegades me'l miro i sento la seva fortalesa; d'altres les punxes de les seves fulles em recorden tot el dolor que va ser capaç de suportar al llarg de la seva vida.

Breda, al peu del Montseny
Quan vaig néixer, va ser l'àvia materna qui trià el meu nom. He passat molts anys "enfadada" amb ella per haver decidit que si no em deia com ella, María Jesús, em diria com la seva mare, María Dolores, que vaig catalanitzar tan bon punt vaig fer divuit anys, tot i que sense aconseguir treure el Maria del davant. Tot i que hi ha gent a qui li agrada la sonoritat del nom, no puc evitar relacionar-lo amb la seva etimologia: dolor. Per sort, en el curs Aplicacions didàctiques dels jocs de paraules vaig descobrir la part creativa del meu nom: llevant-li la d es convertia en olors, i per passar de les olors als colors només calia afegir-hi la c. A Mallorca me l'endolciren pronunciant la primera síl·laba amb una o ben oberta que només tancaven en u la gent de Sóller, el poble que enamorà l'escriptor Matthew Tree i on podeu arribar des de Bunyola pujant en un tren fidel a la fusta dels seus orígens, ja fa més de cent anys. Un estiu de fa més de deu anys, a l'estació de Bunyola, vaig conèixer na Matilde, en Jaume i el seu fill Toni, la meva altra "família". M'acolliren amb generositat  i m'obriren les portes al grup dels Burdissots en els jocs de Sant Mateu el setembre del 2004. Casa meva és a Breda, al peu del Montseny, duc Bunyola en es coret, i Manlleu a les arrels.