dimecres, 7 de març de 2018

Olor de garrover

garrover de Son Vivot
Hi ha olors que associem directament a llocs determinats. L'olor de garrover em transporta sempre a Mallorca. No és un arbre tan espectacular com els ametllers que, a hores d'ara, encara mostren la seva diversitat d'esclat floral, de verdor intensa de les fulles o de la suavitat dels primers ametllons. Sí, d'acord, a la meva Osona natal, en diem garroves i la primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser al meu pare quan m'explicava els seus berenars de postguerra i aquella xocolata de garrofa que no li agradava gens! Ho solia dir amb aquell deix tan seu de fer-nos prendre consciència de les dificultats de subsistència en aquella època tan difícil per a la seva família. Tant a ell com a mi l'arbre i el seu fruit ens retorna al passat. Agraeixo que el meu vingui impregnat de l'acollida que sempre he sentit a l'illa que els romans, amb el seu pragmatisme, batejaren com a Maiorica perquè era, senzillament, més gran que Minorica

Joan Clota (Foto: Dora Dueñas)
El color de la terra bunyolina, on creixen ametllers, oliveres i garrovers, té aquella força de la  terra  vermella de Tara que Vivian Leigh duia a la mà quan jurava que mai més tornaria a passar gana. Lo que el viento se llevó es va estrenar quan el meu pare tenia només un any, però no va arribar a Barcelona fins al 1950 a causa de la censura. Amb dotze anys no estava per pel·lícules: aprofitava tan com podia quan era escola perquè també li tocava fer de pastor. Sempre li havia agradat aprendre i posar a prova la seva impressionant memòria. Somric només de recordar una passejada que vam fer tots dos per L'Esquirol mentre recordava noms de famílies senceres, amb minyones incloses, o una tarda recopilant noms de tiets, cosins i fills de cosins de l'ampli arbre familiar. Si m'imagino a quin arbre associaria mon pare, sempre em ve el roure. Sóc incapaç d'aclarir per què. De petita, quan anàvem d'excursió a bosc, admirava en silenci la seva capacitat per reconèixer un arbre només de veure-li les fulles. I patia per no estar a la seva alçada i no saber distingir un roure d'una alzina! Segur que ara se'n riuria del meu patiment!

La terra sempre ha estat molt important per a l'única germana viva de mon pare: l'Angelina. Una vegada em va explicar que ella havia nascut mentre la seva mare feinejava al camp. M'assegurava que és això el que l'ha fet ser sempre una dona valenta: haver nascut arran de terra. Per motius de salut, s'ha vist obligada a baixar de L'Esquirol cap a ciutat. Una de les finestres de casa seva li retorna una petita dosi de natura: un arbre que sóc incapaç de recordar quin és. El terrat, encara que ara ja no trafiquegi, és ple de torratxes com si així fos possible mantenir viu l'esperit de pagès qui sap si heretat directament de la terra que, en sentit literal, la va veure néixer. Al balcó del meu pis de Bunyola, que donava a la carrer principal, hi vaig tenir una buguenvíl·lea que em recordava l'alegria de l'estiu a Formentera. Al terrat de casa hi tinc tot de plantes medicinals i un boix grèvol que creix amb la força tossuda dels Clota. És el darrer arbre que va plantar mon pare: un dels fills del que tenia al jardí de casa seva. A vegades me'l miro i sento la seva fortalesa; d'altres les punxes de les seves fulles em recorden tot el dolor que va ser capaç de suportar al llarg de la seva vida.

Breda, al peu del Montseny
Quan vaig néixer, va ser l'àvia materna qui trià el meu nom. He passat molts anys "enfadada" amb ella per haver decidit que si no em deia com ella, María Jesús, em diria com la seva mare, María Dolores, que vaig catalanitzar tan bon punt vaig fer divuit anys, tot i que sense aconseguir treure el Maria del davant. Tot i que hi ha gent a qui li agrada la sonoritat del nom, no puc evitar relacionar-lo amb la seva etimologia: dolor. Per sort, en el curs Aplicacions didàctiques dels jocs de paraules vaig descobrir la part creativa del meu nom: llevant-li la d es convertia en olors, i per passar de les olors als colors només calia afegir-hi la c. A Mallorca me l'endolciren pronunciant la primera síl·laba amb una o ben oberta que només tancaven en u la gent de Sóller, el poble que enamorà l'escriptor Matthew Tree i on podeu arribar des de Bunyola pujant en un tren fidel a la fusta dels seus orígens, ja fa més de cent anys. Un estiu de fa més de deu anys, a l'estació de Bunyola, vaig conèixer na Matilde, en Jaume i el seu fill Toni, la meva altra "família". M'acolliren amb generositat  i m'obriren les portes al grup dels Burdissots en els jocs de Sant Mateu el setembre del 2004. Casa meva és a Breda, al peu del Montseny, duc Bunyola en es coret, i Manlleu a les arrels.

5 comentaris:

  1. Ai Dolors! Em fas emocionar. Jo també recorde el dia que ens varem conèixer. Pintaria el moment! i que així, a primera vista ja em vares caure bé!
    El teu nom és el teu nom, però crec que t'escau més Lola!
    https://www.youtube.com/watch?v=_lXnHOS5VIQ

    ResponElimina
  2. Estimada Colors!
    Les garrofes també em porten records a mi ��.
    Per la resta, ja saps que m'encantes! Tu i les teves paraules ����.

    ResponElimina
  3. A la meva terra tb hi ha garrofes. I precisament la meva mare em deia que la garrofa és per evitar les diarrees i que després de la guerra els soldats s'alimentaven d'elles...quan en podien comprar una paperina...Molts records!

    ResponElimina
  4. Per molts anys, Dolors, Olors, o Colors! http://bibiloni.cat/blog/?p=2063

    Et llegeixo sempre i el teu escrit sempre m'emociona, però crec que avui el blog finalment em deixarà enviar-te el comentari o això espero.

    ResponElimina