dimecres, 21 de març de 2018

Poesia quotidiana

@miramelsmots
Només fa dinou anys que el 21 de març ha estat elevat a la categoria de Dia Mundial de la Poesia. Coses de la UNESCO. En fa dotze que la Institució de les Lletres Catalanes el promociona amb diferents activitats arreu del territori català: lectures de poemes, edició d'un opuscle amb un poema en català traduït a trenta llengües, les oficials del territori i algunes de les que s'hi parlen. Ens hem de remuntar cap al 4700 aC per trobar el que es considera el poema més antic del món: Epopeia de Guilgameix, escrit en tauletes d'argila. La paraula poesia, com tantes d'altres, la devem a la llengua grega. Ποιήσις significa creació, composició i, també, poema. Podria passar que ens imaginem la poesia com una mena de literatura d'elit, només apta per a ments privilegiades capaces d'entendre l'artificiositat d'algunes versos, la combinació màgica que li ofereix una musicalitat especial que, tanmateix, l'orella és capaç de copsar i de gaudir. Fins i tot, encara que no entengui el que escolta. Tampoc entenem moltes de les cançons que escoltem i bé que les seguim escoltant i, ni que sigui en l'oxímoron de la intimitat interna, les cantem. Hi ha fotografies on s'escolen les paraules que ha reanimat la Núria que es mira els mots amb la tendresa de qui descobreix les meravelles de la vida com si sempre fos la primera vegada.  

pati de lletres de la UB
Al primer pis de l'edifici de la UB, a plaça Universitat, just davant de la Biblioteca, una pissarra i retoladors, imants amb paraules, conviden a escriure alguns versos per commemorar el dia. No, avui no caldrà escriure'ls a les portes del lavabo del soterrani. També n'hi ha, sí, enmig de comentaris grollers, dates assenyalades i algun dibuix. Fins i tot algú n'ha escrit un en grec. La pissarra gairebé és plena, però hi trobo un raconet i em deixo anar escrivint el primers versos que em venen al cap: "De tant restar som fugitius, i morim lentament de tant no viure". Miquel Martí i Pol. Em tempta fer-hi una fotografia com si així pogués retenir un instant de l'essència de tota la història que s'acumulen als prestatges de la biblioteca, a les columnes del claustre, als tarongers o al fons de l'estany. Com si fóssim en un atri, comenta una alumna, diria que l'Alba. Com si ens haguéssim transportat de la maqueta de la domus del Museu d'Història de la Ciutat, d'on veníem esquivant grups d'estudiants italians i de turistes alemanys. Vull pensar que també devem haver trobat algun veí de la zona, que encara pot pagar el lloguer i viure al rovell de l'ou, en el nucli del que fou la petita ciutat de Barcino que no arribava als 3.000 habitants. A l'edifici històric de Plaça Universitat recuperem un moment de silenci, de pau, d'emoció: la de ser a la facultat on volen estudiar en Santi i la Patrícia; la de la Nerea que copsa la bellesa de l'espai que dibuixen els estudiants d'arquitectura; la de la Laura que ha parat atenció a la història que acullen les parets; la de la Mònica, capturada en un instantània mòbil; la del silenci atent d'en Dani, l'Ariadna, l'Alba, la Nicole i en Bernat; fins i tot la que s'impregna de la reivindicació que copsen la Guada, la Paula i la Mariata. I, encara, la de la Roser i la meva, antigues alumnes d'aquella alma mater que ens descobrí el veritable sentit de les paraules, l'arquitectura sintàctica, el llegat del món grec i romà que, com l'energia, no s'ha destruït: només s'ha transformat.

El passat que, òbviament, fou present en un moment concret , retorna de nit, a cau d'orella. Ho fa per a tots aquells que acompanyen Xavier Solà i el seu equip de La nit dels ignorants. La veu agombola els qui no poden dormir i es connecten per compartir. En aquella hora de la matinada, entre la una i les tres, dormo prou profundament. Però la Carme no ho fa i confia que avui, que és un dia molt especial per a ella, no s'adormirà fins haver pogut escoltar una peça molt especial: El pessebre de Pau Casals, que va escoltar interpretada pel mateix violoncel·lista a Assís, l'any 1962. Encara en guarda el programa de mà amb la signatura de qui demanà no tornar a Catalunya fins que s'hagués restablert la democràcia. M'ho explica amb veu emocionada la Carme, quan l'acompanyo en cotxe fins a casa després de la tertúlia literària que fem cada tercer dimarts de mes gràcies a la col·laboració entre Dones de Breda i la Biblioteca del poble. Em parla del seu marit, el ceramista Ramon Samon, de viatges i de música, d'aprendre i d'estimar. L'escolto amb el mateix delit amb què una estona abans he escoltat tota la saviesa de vida d'aquest grup de dones que esgarrapen estones del seu temps a llegir, a reflexionar, a emmirallar-se en la lectura proposada per a cada mes. La insistència de l'Eva Piquer i la Sílvia Soler a les pàgines de l'Ara per l'obra de la Ginzburg em van portar a triar La casa i la ciutat per a aquest març convuls al cel, al mar i a terra ferma que troba en la poesia, entesa en el sentit ampli de la paraula, una mica de refugi per a l'ànima que no hi entén de guerres i lluites de poder. 

I jo, després d'escoltar fa just un moment la Carme en els darrers minuts del programa La nit dels ignorants, gairebé a les tres de la matinada, em sento una privilegiada de descobrir que, encara no en vint-i-quatre hores, he estat testimoni de petits instants d'estricta poesia.


3 comentaris:

  1. Certament Dolors però avui dia amb les preses, les addiccions al mòbil, el poc romanticisme imperant i tanta ciència i tecnologia en general per tot arreu cada cop es fa més difícil que la gent pugui entendre els poemes. Crec q té a veure amb el tipus d'educació que es prioritza poca oberta al subjectivisme, a l'expressió personal i molt més centrada en tot allò objectiu i experimental...ja m'entens...

    ResponElimina
  2. Ei, Dolors, salut!

    salut i satisfacció, un cop més, per la sort de la gent del nostre Bellera de tenir-te i poder comptar amb tu... Molts de records i una abraçada enorme des del Baix Empordà, anyorant-vos però engrescat en tornar a recuperar de totes totes la feina com a docent amb els joves del Puig Cargol, després de tant d'anys a la direcció Bellera...
    Tot i que sovint costa posar-m'hi i escriure't, us segueixo des d'aquestes pàgines i el nostre portal...

    una abraçada gran i mils gràcies per ser-hi

    SANTI

    ResponElimina