dimecres, 30 de desembre del 2020

Quietud d'hivern

En la quietud d'aquest hivern incipient, he trobat moments de calma posant ordre a les fotografies, endreçant llibres, llevant-me quan ja és de dia. M'he deixat abraçar per la lentitud i m'hi estat una estona llarga, com si cada una de les seves carícies despertés en mi el desig de deixar anar tot allò que ja no necessito per passar l'hivern: des d'un jersei que se m'ha fet petit fins a una manera de viure els condicionaments socials propis d'aquestes dates. He començat molts matins amb la lectura plaent d'El infinito en un junco. El llegeixo a poc a poc gaudint del viatge a la biblioteca d'Alexandria i a la universitat d'Oxford acompanyada d'una dona sàvia i apassionada pel mon dels llibres: la filòloga Irene Vallejo. El vaig trobar embolicat de regal al meu caseller de l'institut. És una sort teixir fils d'amistat amb companyes de feina amb qui, sense saber-ho, havíem ja compartit els anys d'estudiant a la facultat de filologia, a plaça Universitat. Va ser un privilegi estudiar a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Gaudia amb algunes de les matèries i amb les tertúlies al pati de lletres o sota l'arbre immens on es van fotografiar els estudiants de clàssiques dels darrers cursos en companyia del professor Alsina per a un article sobre el futur de les llengües clàssiques. Potser sota aquella arbre hi havia la Margalida Capellà que devia saber de memòria aquells versos del poeta mallorquí Joan Alcover: la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. En la quietud d'aquest hivern també he tingut el privilegi de fer d'alumna seva a la píndola d'antiguitat en temps de pandèmia  No només filaven llana, dedicat a la vida quotidiana de les dones gregues. 

Tub d'assaig

De petita, em sabia molt greu no ser prou hàbil a l'hora de cosir ni fer ganxet. La meva mare en sabia un niu de cosir! Fins i tot, amb l'ajuda de la Mariona, la nostra estimada veïna, va fer tot un conjunt de peces de roba per a les Nancys que teníem la meva germana i jo. A mi, tanmateix, el que em feia feliç era llegir i descobrir altres maneres de viure. Evasió pura. Però no tot eren novel·les d'aventures!  Recordo la primera vegada que, encuriosida per descobrir-me, vaig agafar un llibre sobre horòscops de la meva estimada biblioteca de Gràcia: Los signos del Zodiaco y su carácter de Linda Goodman. De tant en tant, el tornava a treure en préstec per si la lectura em servia per entendre el caos adolescent en què em trobava. Avui he anat a la prestatgeria del menjador i l'he tornat a fullejar. M'hi he tornat a veure reflectida en alguns aspectes i he entès una mica més la influència de Mercuri com a planeta regent, la terra com a element i l'energia mutable pròpia del signe que posa punt final a l'estiu. Ara mateix els núvols s'han tenyit del rosat intens de la posta de sol. És probable que el pas de pardal que vam fer per Nadal es comenci a fer més evident. Hi ha qui passa de puntetes per tot aquest mon intangible de signes solars i lunars. Hi ha qui, després d'aprofundir-hi, ho comparteix i és un regal per a aquelles persones que, com jo, intuïm que també som fruit del moviment de l'Univers en el moment en què vam néixer. Lluna plena a cranc el dia abans d'acomiadar el 2020.

Betula pendula (Foto: Flora Catalana)

Els arbres eren sagrats, llegeixo en en Llunarbori del 2021, i els antics celtes els consideraven éssers divins de connexió entre el cel i la terra. Busco el meu arbre, l'avellaner i els seus dons segons el signe lunar: reservada, pacient i honesta. El calendari funciona de forma circular i pren com a referència la lluna. Segons aquest calendari des del 24 de desembre som a la lluna-arbre del bedoll. Els celtes feien els bressols amb la fusta d'aquest arbre per protegir els infants i també purificaven els ambients amb el fum de bedoll. El pinsà borroner gaudeix de provar els borrons amb el bec ample i gruixut. És inevitable pensar per què en el pla d'estudis de l'antiga EGB calia passar per estudiar les capitals de països llunyans i, en canvi, era indiferent conèixer el nom dels ocells que niaven en els arbres que teníem al pati de l'escola. Em feia tanta vergonya no saber distingir un roure d'una alzina! Sempre que tingut la sort d'anar a bosc en companyia de persones sàvies que saben reconèixer els arbres he aprofitat per aprendre. En les meves caminades, no falta a la motxilla la miniguia de camp amb els 101 arbres que cal conèixer. Potser seria un bon propòsit per al 2021 saber distingir 101 arbres del meu entorn. I el vostre, quin podria ser?