dimecres, 21 de juny de 2017

Papa jo vull ser...torero

Entrada del Sydney Cinema de Manlleu
Això és el que cantava l'Albert Pla a finals dels 80. Recordo haver-lo anat a veure en un concert que va fer a Manlleu. M'encuriosia veure en directe aquell cantant, que omplia l'escenari només amb una butaca, el micro, i la seva presència provocadora (amb un mitjó de cada color inclòs). L'espectacle el va fer al Sydney Cinema, un dels locals emblemàtics llavors a Manlleu, tant per la seva capacitat (hi cabien 1485 espectadors), com per totes les pel·lícules que s'hi havien arribat a projectar com remora l'escriptor manlleuenc Jordi Puntí i per ser l'espai d'algunes celebracions, com la festa dels Tonis o l'entrega de premis dels concurs literari que organitzaven les biblioteques de Manlleu. Just fa una estona he descobert que el nom de Sydney va sorgir després de la negativa dels descendents de Walt Disney que el cinema portés el seu nom. Eloi Rubio explica al seu blog sobre edificis desapareguts i oblidats de Manlleu que els promotors del cinema es van adonar que podien crear una altra paraula amb les mateixes lletres de neó que ja tenien encarregades: la de la capital d'Austràlia.

La cançó tenia la seva gràcia per allò de saltar al ruedo, la lentitud amb què la cantava i el contrast entre la il·lusió del fill per ser torero i la desesperació d'un pare que l'havia criat envoltat de l'essència catalana. He descobert que el 2015, el quartet Mèlt, en va fer una versió molt emotiva que va fer saltar més d'una llàgrima al públic i, fins i tot, a la Chenoa que aquella temporada actuava com a jurat. 

En el moment de màxim esplendor del cinema, tenia un punt de fascinació obrir les portes, passar pel mig de les cortines vermelles i buscar un bon lloc, a ser possible a mig cinema perquè hi havia més espai entre les butaques i no calia estar tan encongit. Allà s'hi projectava un món diferent, altres vides, i els somnis que alguns feien realitat, si més no a la pantalla. Com més em capbussejo en els records més em retorna amb insistència la cançó del Mama cómprame unas botas... i el record de tornar del Sydney cantant-la. Imagino que devia anar a veure alguna pel·lícula on apareixia la cançó, interpretada, suposo, per Enrique y Ana, de la versió de la de Marujita Díaz de la pel·lícula La corista. Si heu clicat a l'enllaç i ara no us la podeu treure del cap... ho sento molt, ho sento molt.😉

Avui que comença astronòmicament l'estiu també ha estat el tret de sortida de les vacances per als alumnes de les escoles i els instituts. Molts d'ells marxen pendents de saber si els tocarà combinar l'avorriment necessari i imprescindible amb les recuperacions de setembre. Els que la setmana passada es van examinar de selectivitat hauran de seguir acumulant paciència mentre esperen els resultats d'unes proves amb què professorat i famílies, moltes vegades, hem pressionat amb la voluntat que aconsegueixin una bona nota que els permeti entrar a estudiar una determinada carrera. Fa molts anys que em pregunto quants alumnes estudien les carreres perquè els motiva la voluntat de contribuir a un món més sostenible per a totes les espècies que hi habitem, d'ajudar a altres persones que ho han passat malament per una malatia física o psíquica, o de potenciar el seu do artístic i contribuir a la bellesa del món; fa molts anys que veig que n'hi ha molts que fan estudis superiors perquè és el graó que se suposa que tothom ha de pujar a continuació, perquè és la carrera que té més sortides a nivell professional o la que, inconscientment, els han transmès pares i professors.

Recordo que en una tertúlia de cafè de dimarts, en Josep, fent honor al seu origen valencià, deia que ell de jovenet volia ser artista fallero i que va acabar estudiant Física perquè son pare li va dir: "tu que ets intel.ligent, estudia"; a en Joan no li hauria important fer de capellà (un negoci com un altre) veient la quantitat de llibres que hi havia a la llibreria del bisbat; l'Elsa hauria pogut ser de jardinera i, a Londres, on tot creix, va pensar en aquesta possibilitat, tot i la seva formació com a economista. A mi m'hauria agradat fer de periodista i tenir una columna d'opinió en un diari i  fer alguna col·laboració en algun programa de ràdio i, potser per això, en el moment decisiu de fer la preinscripció universitària vaig posar periodisme en tercera opció perquè no vaig tenir la valentia de fer el cop de timó necessari per canviar el rumb després de tants anys encaminada cap a la docència. L'illa del Ter s'ha convertit en la meva columna d'opinió i els contes que de tant en tant s'escapen pels meus dits calmen la meva necessitat d'escriure. 

Hi ha dies en què és molt complicat això de compartir motivació i il.lusió amb uns alumnes que han crescut acompanyats de la paraula crisi, omnipresent a tots els àmbits, complir amb uns temaris poc coherents i la burocràcia amb què el departament d'ensenyament ens va pressionant alhora que ha anat fent cop de tisores a tort i a dret.  No seria fidel a la realitat, però, si no agraís tots els bons moments d'estricta simpatia compartits amb adolescents que, d'entrada, tenen tot un llarg camí per endavant: descobrir que hi ha una feina remunerada que és la de youtuber, veure'ls emocionats escoltant Viatge a Ítaca de Lluís Llach, l'emoció de sentir-se germà de l'August, el protagonista de Wonder, cantar a cor què vols Ama, ama y ensancha el alma d'Extremoduro perquè un alumne me la va fer conèixer, la maduresa d'aquell "la teva assignatura no m'agrada gens, però tu com a profe sí", aquella postal a la bústia amb l'amfiteatre de El-Djem en el seu viatge de segon de batxillerat, aquella entrevista al programa Sense Embuts que vaig compartir amb els alumnes de 3r i una antiga alumna que, ella sí, treballa de periodista. 

Una de les inversions més importants que podem aconsellar als nostres adolescents de cara al seu futur és la de convertir-se en la millor versió d'ells mateixos. D'aquesta manera ens estalviem aquelles odioses comparacions amb germans, veïns o companys de classe. A vegades els ho dic a l'aula perquè, així, en veu alta, també m'ho recordo a mi perquè és una inversió a llarg termini a la qual hi podem afegir el plus de la bondat, que, en paraules d'Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara, és un bé del tot particular al servei del bé comú. Alhora ens atrau i ens repel.leix: carrega amb la mala premsa de la ingenuïtat i amb la grandesa d'una humilitat i determinació heroiques. (Us animo a gaudir de la seva lectura...)

I ara m'han vingut a la memòria les paraules de la Pilar, una alumna de l'institut Guillem Cifre de Colonya a Pollença, A mi madre le gustó  eso que dijiste ayer en la reunión, que esperabas que al acabar el curso, además de haber aprendido latín y griego, fuésemos mejores personas. Fa just deu anys m'acomiadava de Pollença per anar a l'Anton Busquets i Punset Sant Hilari i, ara, deu anys després m'acomiado de Sant Hilari per començar pel setembre al Celestí Bellera de Granollers. Com em va passar a l'horar de marxar de Pollença, estic agraïda per tot el que m'enduc de Sant Hilari i estic convençuda que en aquests deu anys a les Guilleries he posat alguns granets d'arena per anar construint la millor versió de mi mateixa com a professora, però sobretot com a persona.



dimecres, 14 de juny de 2017

Primum uiuere...

La Cookessa
...deinde philosophari, recull la dita: primer viure, després filosofar. El uiuere el podem entendre amb tanta amplitud com vulguem. Així ho explica Xavier Antich al programa Amb filosofia, un d'aquells programes que són, per a mi, una de les petites joies del canal 33, quan acomiada la programació del Súper 3 i enfila l'horari nocturn amb la reposició, cap a quarts de deu del vespre, de la sèrie La Riera de la qual em confesso seguidora. Com que es tracta d'una sèrie d'entreteniment hi ha capítols de tota mena, però reconec que n'hi ha que conviden a un debat ètic i filosòfic sobre la vida i la mort, sobre el poder i la submissió, sobre l'alegria i el dolor. Tot i la voluntat de certs estaments de bandejar la filosofia dels programes educatius, tenim la necessitat de connectar amb tot allò que ens posa en relació amb nosaltres mateixos i, de retruc, amb els altres i amb el món. La sèrie Merlí, aquesta sí a TV3, en una franja horària poc apta per als que tenim hàbits més aviat diürns, ha contribuït que molts alumnes (i hi afegiria adults) es mirin la filosofia amb una mirada diferent. L'augment d'estudiants a la carrera de filosofia i els alumnes que la trien com a opció a les proves de selectivitat és una petita mostra d'aquest interès. A la majoria de televisions hi proliferen els programes relacionats amb la cuina, ja sigui en format sèrie com La Riera, o concurs com Masterchef o Joc de cartes, sense descuidar La cuina de Rachel Khoo que, curiosament, s'emetia al canal Esport 3 (!)

La setmana passada, el programa Amb filosofia estava dedicat al menjar, a la necessitat bàsica i biològica, al plaer que comporta compartir la taula, i també d'alimentar allò que ens fa viure. Els ritmes de la vida, diu Antich, estan pautats pels ritmes del menjar, que interpel·len directament als nostres sentits. Celebrem acompanyats de menjar i beure. Associem plats determinats a algunes dates i cada cultura té els seus propis rituals, més o menys conservats, en funció de les influències d'altres cultures, de la salut i dels costums propis que construeix cada família.


La filosofia de La Cookessa Bio, a Santa Maria de Palautordera, és la d'oferir menús vegans dietèticament equilibrats i cuinats amb tot el carinyo que hi posa l'Engràcia. El nom prové de la paraula coquessa, una cuinera de circumstàncies, segons el DCVB, una dona que va a guisar el menjar en una altra casa el dia de festa. L'Engràcia ofereix la possibilitat de menjar allà i també d'emportar-s'ho a casa. Us puc ben assegurar que és tot un luxe una i altra opció i que la festa és, per a mi, descansar aquell dia de la cuina i dedicar-me a altres coses, sabent que m'estic cuidant. La seva filosofia d'entendre la cuina la porta també a compartir les receptes en tallers adequats als nutrients més importants a tenir en compte per a cada estació. No hi falten tampoc els sopars temàtics que permeten fer un viatge de sabors a la cuina mexicana, tailandesa o marroquina, per posar alguns dels exemples que m'he perdut!

Foto: Les receptes que m'agraden
Els nous horaris de les proves de selectivitat que acaben ja demà han posat de manifest una certa aproximació a una nova distribució, més racional, de les hores de menjar. La pausa per dinar és de les 12.30 a les 14.00. No sé si els alumnes o les seves famílies hauran llegit l'article que va escriure Trinitat Gilabert a l'Ara dissabte passat en què aconsellava beure aigua mineral i menjar plats poc condimentats i de coccions suaus per aconseguir més concentració de cara als últims exàmens dels curs. D'aigua segur que n'hauran begut molta perquè la calor d'aquests dies està arribant a límits poc habituals per posar el punt final a la primavera. I de menjar... hi deu haver de tot perquè hi ha qui els nervis se li posen a l'estómac i és incapaç de menjar res; d'altres no troben aturador a picotejar i em pregunto si aquests dies en què els musulmans celebren el Ramadà, també s'esperen fins que és fosc per començar a menjar... I això que el sol es pon avui a les 21.25 i la claror de dia s'allargassa encara una bona estona més. Acabo, abans d'anar a fer sopar amb un suggeriment refrescant: aigua, menta i llimona. Què és el primer que us ha passat pel cap quan ho heu llegit? Jo he ensalivat la que em va oferir ahir per dinar l'Engràcia a la Cookessa...






dimecres, 7 de juny de 2017

Cosint paraules


Encara no feia ni parell de setmanes que a Breda havíem tingut l'oportunitat d'escoltar en un espai magnífic, el Centre Cultural Els Forns, la presentació del darrer llibre publicat per Eva Bach, Educar per estimar la vida. És un d'aquells llibres per anar rellegint segons la necessitat, per prendre's el temps per llegir un capítol, assaborir-lo i observar com vibrem després d'haver-nos donat temps per mirar al nostre voltant després de reflexionar i emmirallar-nos en les paraules que l'Eva ha escrit amb màgia i entusiasme, com diu Carles Capdevila a la portada del llibre. A resultes de la notícia de la mort de Capdevila ara fa gairebé una setmana, he tornat a rellegir els capítols en què parla de l'impacte de morts molt properes i com el trànsit pel dol l'han ajudat a entendre que "La mort és l'altra cara de la vida. Qualsevol pedagogia orientada a estimar la vida l'ha de tenir present". En el capítol en què la mort esdevé una gran aliada de la vida hi recull les paraules del lama Sogyal Rimpoché, la "mort és un mirall en el qual es reflecteix tot el sentit de la vida. Si ens neguem a acceptar la mort, no podrem viure plenament."


Avui especialment m'agradaria saber cosir les paraules amb aquella habilitat de què era capaç ma mare quan es tractava de fer una disfressa, el vestit del Manlleric (la mascota dels gegants de Manlleu) o el vestit de núvia de la meva germana. Amb el fil i l'agulla jo arribo tot just a cosir un botó o fer una vora maldestre. De petita passava més hores amb el nas a un llibre que no pas amb un didal als dits... d'adolescent, vaig seguir... i ara, també. Sóc tan feliç llegint!

De la mateixa manera que guardo alguns exemplars de determinades edicions de l'Ara, i un bon plec d'articles de diferents escriptors que m'han interessat, aquesta setmana he anat llegint el que els amics, treballadors de l'Ara, lectors i un llarg etcètera de persones que estimaven en Carles han escrit in memoriam. Amb les paraules han teixit un tapís magnífic que reflecteix l'agraïment per tot el compartit. De fet, gràcies és una de les paraules més boniques que podem dir des del cor. És aquell gràcies impregnat de sinceritat que s'allunya del que massa sovint sento exigir als infants sense ser-ne ells model: "Què es diu?" Caldria que ho recordéssim als nens si ells ens ho sentissin a dir més sovint? 

La Sònia, una d'aquelles persones inquietes amb ànsies d'aprendre com viure amb més harmonia, em parlar una vegada de l'Ho'oponopono, d'origen hawaià, com a mètode per canviar aquell neguit que hem sentit tots, amb més o menys intensitat, quan ens hem de relacionar amb algú proper amb qui la comunicació és difícil. Les paraules claus de l'Ho'oponopono modern són Ho sento. Gràcies. Si us plau, perdona'm. T'estimo. Les paraules són enteses com a codis que, juntament amb els pensaments i les acccions, activen les partícules que componen la realitat; la intenció que hi dipositem les acaben de convertir en poderoses. 

M'agrada aquest tipus d'exportació que no comporta extreure minerals, com ara el coltan que tant de dolor provoca al Congo, o productes alimentaris que fan llargs viatges abans d'arribar a les nostres taules, independentment que siguin de cultiu biològic o de les propietats que aporten. I si exportem bondat? L'Ho'oponopono ens parla de gratitud, d'estimar, de responsabilitzar-nos d'allò que hem fet i que ha pogut molestar o ferir una altra persona. I això ens inclou també a nosaltres. Som agraïts amb el que fem? Ens estimem? No sabem en quin moment haurem de marxar... A vegades amb el meu pare parlàvem per telèfon sobre la vida i ell em solia recordar el tòpic que la vida són quatre dies i que ell ja n'havia viscut tres. I jo li deia que d'acord, que són quatre dies, però que en realitat no sabem quants n'hem viscut.

#DiguemNosCosesBoniques era el titular de portada de l'Ara de dissabte passat. Reconec que més d'una vegada, a resultes d'alguna de les frases de saviesa clàssica amb què començo les classes de llatí, hem parlat d'estimar. Si uis amari, ama ens recorda Sèneca. Si vols ser estimat, estima. Hi crec fermament en la necessitat de parlar-ne. M'agrada veure els ulls atents, més desperts, més encuriosits per la facilitat amb què una classe de llengua permet acostar-nos a la vida. El cuquet me'l va despertar fa molts anys el llibre Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia, un llibre de capçalera desgastadíssim que m'ha acompanyat arreu on he viscut des que vaig fer el primer curs de filologia a la Universitat de Barcelona. En aquella època agafava el tren a l'estació de Manlleu, amb l'esperança que fos un semidirecte i no un "borreguero" que parava en todas las estaciones y apeaderos hasta destino. Això incloïa Taradell-Montrodon i Els Hostalets de Balenyà. Potser algun dia - és possible per qüestió d'edat- vaig coincidir en el mateix tren amb dos amics, un estudiant de periodisme (l'Albert) i un de filosofia (en Carles) que potser també baixaven cap a Barcelona. 

A en Carles li ha tocat baixar molt d'hora sense poder escriure tot el que encara li bullia, com expliquen els seus amics per dins, sense poder veure créixer els Capdevila-Piquer ni tot el que hauria valgut la pena compartir amb l'Eva Piquer, la seva dona. Hauria empès la defensa d'un altre dels col.lectius més oblidats, els pagesos, a excepció de quan treuen els tractors al carrer? Admiro la seva capacitat per seguir al peu de la ploma signant exemplars, compartint paraules boniques, agraïments tot i que la malaltia el corsecava per dins. Això no li va impedir, tanmateix, somriure agraït d'emoció de veure que també li duia per signar la primera edició del seu Criatura i companyia que em va regalar el 99 el meu germà, potser amb la il.lusió que algun dia m'hi posaria i ell podria fer de tiet... 

Em sento afortunada d'haver pogut conèixer en Carles a través dels seus escrits al diari, dels seus llibres sobre educació; d'haver pogut parlar-hi una estoneta a La casa del llibre a Barcelona, quan va presentar Els arrugats, quina troballa més dolça, d'haver conegut allà el seu tercer fill, l'Abel que em va signar l'exemplar que va volar fins a Bunyola (Mallorca), com a regal de Nadal per a na Matilde, una d'aquelles persones que forma part de la meva família del cor. Vaig tenir la sort, també, d'anar a sentir-lo quan va presentar el llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres, acompanyat d'algun dels conversadors.Tant la Maria, una bona amiga amb qui hi vaig anar, com jo vam gaudir de sentir-nos en companyia de tantes persones que entenem l'educació en la línia del sentit comú i l'amor. 

Gràcies, Carles, per haver compartit la teva humanitat amb nosaltres, per fer d'altaveu de tantes persones que dia a dia treballen per un món millor. Deia el teu bon amic Antoni Bassas a l'Ara del diumenge que feies llevar el petit Aniol amb un "Espavila, Capdevila!" Doncs això! Espavila, Capdevila, per seguir-nos acompanyant des d'allà on ara siguis!