Cosint paraules

Encara no feia ni parell de setmanes que a Breda havíem tingut l'oportunitat d'escoltar en un espai magnífic, el Centre Cultural Els Forns, la presentació del darrer llibre publicat per Eva Bach, Educar per estimar la vida. És un d'aquells llibres per anar rellegint segons la necessitat, per prendre's el temps per llegir un capítol, assaborir-lo i observar com vibrem després d'haver-nos donat temps per mirar al nostre voltant després de reflexionar i emmirallar-nos en les paraules que l'Eva ha escrit amb màgia i entusiasme, com diu Carles Capdevila a la portada del llibre. A resultes de la notícia de la mort de Capdevila ara fa gairebé una setmana, he tornat a rellegir els capítols en què parla de l'impacte de morts molt properes i com el trànsit pel dol l'han ajudat a entendre que "La mort és l'altra cara de la vida. Qualsevol pedagogia orientada a estimar la vida l'ha de tenir present". En el capítol en què la mort esdevé una gran aliada de la vida hi recull les paraules del lama Sogyal Rimpoché, la "mort és un mirall en el qual es reflecteix tot el sentit de la vida. Si ens neguem a acceptar la mort, no podrem viure plenament."

Avui especialment m'agradaria saber cosir les paraules amb aquella habilitat de què era capaç ma mare quan es tractava de fer una disfressa, el vestit del Manlleric (la mascota dels gegants de Manlleu) o el vestit de núvia de la meva germana. Amb el fil i l'agulla jo arribo tot just a cosir un botó o fer una vora maldestre. De petita passava més hores amb el nas a un llibre que no pas amb un didal als dits... d'adolescent, vaig seguir... i ara, també. Sóc tan feliç llegint!

De la mateixa manera que guardo alguns exemplars de determinades edicions de l'Ara, i un bon plec d'articles de diferents escriptors que m'han interessat, aquesta setmana he anat llegint el que els amics, treballadors de l'Ara, lectors i un llarg etcètera de persones que estimaven en Carles han escrit in memoriam. Amb les paraules han teixit un tapís magnífic que reflecteix l'agraïment per tot el compartit. De fet, gràcies és una de les paraules més boniques que podem dir des del cor. És aquell gràcies impregnat de sinceritat que s'allunya del que massa sovint sento exigir als infants sense ser-ne ells model: "Què es diu?" Caldria que ho recordéssim als nens si ells ens ho sentissin a dir més sovint? 

La Sònia, una d'aquelles persones inquietes amb ànsies d'aprendre com viure amb més harmonia, em parlar una vegada de l'Ho'oponopono, d'origen hawaià, com a mètode per canviar aquell neguit que hem sentit tots, amb més o menys intensitat, quan ens hem de relacionar amb algú proper amb qui la comunicació és difícil. Les paraules claus de l'Ho'oponopono modern són Ho sento. Gràcies. Si us plau, perdona'm. T'estimo. Les paraules són enteses com a codis que, juntament amb els pensaments i les acccions, activen les partícules que componen la realitat; la intenció que hi dipositem les acaben de convertir en poderoses. 

M'agrada aquest tipus d'exportació que no comporta extreure minerals, com ara el coltan que tant de dolor provoca al Congo, o productes alimentaris que fan llargs viatges abans d'arribar a les nostres taules, independentment que siguin de cultiu biològic o de les propietats que aporten. I si exportem bondat? L'Ho'oponopono ens parla de gratitud, d'estimar, de responsabilitzar-nos d'allò que hem fet i que ha pogut molestar o ferir una altra persona. I això ens inclou també a nosaltres. Som agraïts amb el que fem? Ens estimem? No sabem en quin moment haurem de marxar... A vegades amb el meu pare parlàvem per telèfon sobre la vida i ell em solia recordar el tòpic que la vida són quatre dies i que ell ja n'havia viscut tres. I jo li deia que d'acord, que són quatre dies, però que en realitat no sabem quants n'hem viscut.

#DiguemNosCosesBoniques era el titular de portada de l'Ara de dissabte passat. Reconec que més d'una vegada, a resultes d'alguna de les frases de saviesa clàssica amb què començo les classes de llatí, hem parlat d'estimar. Si uis amari, ama ens recorda Sèneca. Si vols ser estimat, estima. Hi crec fermament en la necessitat de parlar-ne. M'agrada veure els ulls atents, més desperts, més encuriosits per la facilitat amb què una classe de llengua permet acostar-nos a la vida. El cuquet me'l va despertar fa molts anys el llibre Vivir, amar y aprender de Leo Buscaglia, un llibre de capçalera desgastadíssim que m'ha acompanyat arreu on he viscut des que vaig fer el primer curs de filologia a la Universitat de Barcelona. En aquella època agafava el tren a l'estació de Manlleu, amb l'esperança que fos un semidirecte i no un "borreguero" que parava en todas las estaciones y apeaderos hasta destino. Això incloïa Taradell-Montrodon i Els Hostalets de Balenyà. Potser algun dia - és possible per qüestió d'edat- vaig coincidir en el mateix tren amb dos amics, un estudiant de periodisme (l'Albert) i un de filosofia (en Carles) que potser també baixaven cap a Barcelona. 

A en Carles li ha tocat baixar molt d'hora sense poder escriure tot el que encara li bullia, com expliquen els seus amics per dins, sense poder veure créixer els Capdevila-Piquer ni tot el que hauria valgut la pena compartir amb l'Eva Piquer, la seva dona. Hauria empès la defensa d'un altre dels col.lectius més oblidats, els pagesos, a excepció de quan treuen els tractors al carrer? Admiro la seva capacitat per seguir al peu de la ploma signant exemplars, compartint paraules boniques, agraïments tot i que la malaltia el corsecava per dins. Això no li va impedir, tanmateix, somriure agraït d'emoció de veure que també li duia per signar la primera edició del seu Criatura i companyia que em va regalar el 99 el meu germà, potser amb la il.lusió que algun dia m'hi posaria i ell podria fer de tiet... 

Em sento afortunada d'haver pogut conèixer en Carles a través dels seus escrits al diari, dels seus llibres sobre educació; d'haver pogut parlar-hi una estoneta a La casa del llibre a Barcelona, quan va presentar Els arrugats, quina troballa més dolça, d'haver conegut allà el seu tercer fill, l'Abel que em va signar l'exemplar que va volar fins a Bunyola (Mallorca), com a regal de Nadal per a na Matilde, una d'aquelles persones que forma part de la meva família del cor. Vaig tenir la sort, també, d'anar a sentir-lo quan va presentar el llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres, acompanyat d'algun dels conversadors.Tant la Maria, una bona amiga amb qui hi vaig anar, com jo vam gaudir de sentir-nos en companyia de tantes persones que entenem l'educació en la línia del sentit comú i l'amor. 

Gràcies, Carles, per haver compartit la teva humanitat amb nosaltres, per fer d'altaveu de tantes persones que dia a dia treballen per un món millor. Deia el teu bon amic Antoni Bassas a l'Ara del diumenge que feies llevar el petit Aniol amb un "Espavila, Capdevila!" Doncs això! Espavila, Capdevila, per seguir-nos acompanyant des d'allà on ara siguis!