dimecres, 28 de juny de 2017

Olors i sabors d'estiu

Foto: Guillem i Núria (Bellvís)
L'estiu té tots els colors dels fruits que ens regala aquesta estació càlida que s'inicia amb el solstici del 21 de juny segons el calendari, encara que la meteorologia no acabi de compartir aquesta precisió. Aquest any n'és un bon exemple i posa de relleu la magnitud del canvi climàtic del qual fa temps que les entitats ecologistes es fan ressò, tot i la tossuderia d'alguns dirigents entestats a treballar per a l'enriquiment global d'uns quants. Ja fa molts anys que veiem l'absurditat consumista impacient en el nostre dia a dia. La majoria de parades de mercats tenen els mateixos colors tot l'any, però dubto molt que l'olor sigui la mateixa a l'estiu que a l'hivern. Qui va decidir que el meló era una fruita per a tot l'any encara que això fos a costa d'exportar-los des del Brasil? Fan la mateixa olor les taronges a l'hivern que a l'estiu? De veritat, feu-vos la pregunta: ens cal menjar aquestes fruites fora de temporada? Segur que no tenim una alternativa a la vitamina C de les taronges? Això que em sembla tan evident amb les fruites no ho posava a la pràctica amb algunes verdures. Pot semblar una ximpleria però aquest hivern vaig decidir no comprar mongetes tendres. I no pas perquè a casa no ens agradin sinó perquè vaig prendre consciència que hi havia altres verdures més d'hivern i que era una bona idea canviar la compra de mongetes per la del bròcoli. Alguns costums heretats a casa, com les patates i mongetes tendres que ma mare feia cada dimarts per dinar, poden esdevenir inèrcies a l'hora de comprar (encara no les cuinés mai el mateix dia...) que ni ens arribem a plantejar. Aquesta setmana hem menjat les primeres de la temporada: molt tendres, boníssimes i a un preu prou raonable per ser les primeres Tot un plaer! 

Hi ha qui també espera l'estiu amb candeletes perquè podrà omplir, a recer d'un ventilador (o de l'aire condicionat), les hores més càlides amb una lectura saborosa. Tot i que els present de la darrera novel·la que he llegit transcorre durant un hivern prou fred com perquè nevi a la capital del Maresme, el passat m'ha dut fins a les nits caloroses de Gàmbia i al fruit dolç del baobab. La dolçor del fruit no té prou força per contrarestar l'amarga realitat de la mutilació genital femenina. El llibre, articulat en tres parts entre dos retrats, el d'una mare (Rama) i el de mare i filla (Aminata i Binta) retrata les dificultats de dones de condicions i orígens ben diferents per adaptar-se al seu present, per superar la solitud de la diferència i el pes de la tradició. El joc entre les diferents persones narratives, la primera per a la Binta, l'adolescent gambiana que encandila els seus professors de l'institut, i la tercera per a la seva mare, l'Aminata, a voltes perduda en un món occidental on la dona viu seguint uns costums diferents als de la seva Gàmbia natal, i la Lola, la pediatra del CAP que a la ratlla de la quarentena fa temps que es qüestiona la seva pròpia maternitat i com, també, la pròpia tradició familiar l'ha condicionada.

D'aquí a una estona tindré el plaer de compartir tertúlia sobre aquesta novel·la, El fruit del baobab de Maite Carranza. Fa gairebé un any i mig que Dones de Breda em va demanar de coordinar el club de lectura que ja feia una colla d'anys que havien impulsat. Les seves reflexions  m'acosten a una part de la vida del poble on em vaig instal·lar aviat farà deu anys. La majoria d'elles han conegut la Breda amb carrers sense asfaltar plens de posts d'olles i cassoles assecant-se al sol. Han vist inaugurar l'escola pública Montseny, hi han acompanyat els seus fills o, fins i tot, hi han fet classe. N'han viscut de tots colors i això també surt a la tertúlia arran de l'actitud d'algun dels personatges que ens ha despertat una mena d'odi visceral per la crueltat de l'Ester, una de les protagonistes de Germans, gairebé bessons de Maria Mercè Cuartiella, amb qui vam compartir l'estona de tertúlia. La sala del Centre Cívic s'ha omplert d'anècdotes que flueixen enriolades després de la lectura de La mala reputació de Bel Olid, un recull de contes escrits amb una exquisida lingüística i sense pèls a la llengua a l'hora de parlar de sexe o de morts en curioses circumstàncies. Ens ha seduït la riquesa de la diversitat lingüística a Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, i totes les reflexions de l'Èlia que va marxar del tros, a les terres de l'Ebre on creixien els aulivers a qui ella els ho deu  tot i ells res de res. Quan arribava a l'estació de Sants ella era feliç perquè era una formigueta més i cap a l'anonimat falta gent.  Ella, l'Èlia, que potser no era prou conscient que els sons de la terra els tenim a la càrrega genètica, molt a dins, i el tecleig dels ordinadors, no. O almenys no encara.

Hem fet de crítiques literàries, ens hem vist reflectides en els personatges, i en més d'una ocasió, ho reconec, m'hauria agradat el que han fet elles: deixar que el llibre els caigués de les mans. Durant aquest curs, per dir-ne d'alguna manera, no m'ho permès perquè no tocava. Però ho he fet infinitat de vegades, animada pel decàleg que apareix al final d'una obra de Daniel Pennac, publicada el 92, i que l'editorial Empúries va traduir el 93: Com una novel·la. A la pàgina 150 hi diu:

"Hi ha trenta-sis mil raons per abandonar una novel·la abans del final: la sensació d'haver-la llegit abans, una història que no ens enganxa, la nostra discrepància absoluta amb les tesis de l'autor, un estil que ens treu de polleguera, o, al contrari, una absència d'escriptura que no compensa cap motiu per continuar... És inútil enumerar les 35.995 raons restants, entre les quals, de tota manera, hem d'incloure la càries dental, les persecucions del nostre cap de departament o us sisme sentimental que ens petrifica el cap. ¿Que el llibre ens cau de les mans? Que caigui."


Acompanyarem la tertúlia de sabors de l'estiu, com la coca de trempó, heretada de la meva estada a Mallorca, però que s'emparenta amb la coca de recapte tan pròpia de les terres de l'Ebre, de cireres, de begudes i d'allò que cadascú porti per compartir. Si el temps ens ho permet - el matí s'ha alçat amb núvols al Montseny, al turó de Montsoriu i es van amuntegant cap a Sant Miquel de les Formigues- la farem a l'esplanada on hi ha l'ermita de Santa Anna, on cada any el 26 de juliol s'hi fa una celebració entranyable com totes les que es fan en els pobles i que es manté per la bona voluntat i aquell sentiment nostrat de pertinença a una comunitat: missa ben d'hora, diuen els cartells, petits i grans tocant tota hora la campana que Dones de Breda va pagar i enreixar perquè no se la tornin a endur, tertúlia de veïns, sardanes, coques i entrepans, begudes... i fins l'any que ve si deu vol!






1 comentari:

  1. El meu petit gra de sorra per cuidar el planeta és no engegar mai l'aire condicionat que tenim a l'aula (de mongetes en menjam fora de temporada gairebé tot l'any gràcies a l'hivernacle d'en Jaume). No cal dir que entre els companys es pensen que no acabe d'estar del tot bé del cap....

    Matilde

    ResponElimina