Vacances literàries

En l'origen de la paraula vacances hi ha aquell vacuus que s'instal·la en l'horror quan tenim un temps per nosaltres no previst, un full en blanc on escriure o dibuixar, un tros de fang per modelar, un plat per omplir. Gosaria dir que per a la majoria l'horror més gran és el del silenci, atesa la quantitat de soroll a què vivim sotmesos i que sembla donar-nos l'embranzida necessària per passar-nos-ho bé. El silenci ens acull i no ens hi volem acostar massa per la por del que hi podem arribar a descobrir: somnis desdibuixats per la pressa del fer, il·lusions abatudes per un reguitzell d'hauria de i un llarg etcètera que cadascú pot anar descobrint i paint en el temps de vacances.

No necessàriament això implica una marató en la recerca del lloc, els dies i un preu raonable. Hi ha persones per a qui és un temps per fugir de la quotidianitat, del despertador punyent i del cronòmetre amb què ens hem avesat a programar la nostra vida sense deixar l'imprescindible i necessari temps de pausa.

Vaig llegir en un correu d'Erika Irusta R., autora el blog El camino rubí, que s'havia proposat una sola cosa per sobreviure a la llarga llista de coses pendents que anem acumulant durant l'any amb l'etiqueta "ho faré a l'estiu". La seva era deliciosa: dormir. I afegeix: dormir (de calidad, eso sí, descansando). I jo? Què em podia proposar? Tot d'una ho vaig tenir clar: escriure pels descosits! Que n'és de fantàstica aquesta expressió! Us heu imaginat les paraules escapant-se per les vores mig desfetes, pel trau d'un botó a mig fer o per un forat de la butxaca? Què necessito, a banda de dormir de qualitat malgrat la claror que ja treu el nas a les sis del matí i la calor que s'ha instal·lat a casa on hem optat per no caure a la temptació de l'aire condicionat? Necessito altres paraules!

Participants a la VII Escola d'Estiu UVic-UCCatalunya

Paraules com les que llegeixo amb fruïció a l'Ara del dissabte, de la veu d'Eva Piquer, Albert Om, Anna Mansó, Jaume Funes, Eva Bach, Jordi Nopca, Ignasi Aragay...; les de novel.les que m'aborserbeixen com El silencio de la ciudad blanca d'Eva García Sáenz de Urturi o els Petons de diumenge de Sílvia Soler; les de descobertes sorprenents com La rateta i el gat burleta de Marc Donat, que vaig escoltar amb delit infantil de la veu de Marta Luna a la VIII Escola d'Estiu de Literatura Infantil i Juvenil organitzada per l'UVic en un lloc emblemàtic: l'abadia de Montserrat. A la taula de l'entrada, un enfilall de llibres que la biblioteca de Montserrat ja té repetits i que el pare Massot posa a l'abast de qui els volgués agafar. Una troballa: Diego Sabiotes i els seus versos De tu vida y la mía:

Narrada mar adentro,

tu propia vida y su resplandor:

el mejor argumento.

Encara més paraules, les que escolto a la ràdio del cotxe, les de les amigues de tots els cercles de la meva vida, les que ara són més a prop i les que hi van ser un dia, les del meu company, les que voldria entendre dels "nostres"gats; les que arriben via whats carregades d'emoticones i d'il·lusió i les que ho fan al darrere d'una postal que segueix ampliant la meva col·lecció; les que escric a correcuita a la llibreta que solo portar sempre: "el millor moment és ara..." recorda l'Eli com una d'aquella frases memorables de cada juny i que pronuncia en Ricard, un cop més, just abans de baixar a la biblioteca a fer el darrer claustre del curs, i ens embranquem en una discussió sobre desitjar o satisfer, amb Forrest Gump i la caixa de bombons com a referent, amb aquella flaire no de xocolata sinó de vacances que es respira en l'aire. Les vacances enteses com a dret laboral han estat una conquesta fruit de l'impacte de la Revolució Industrial en les classes treballadores i ens hem de remuntar a la França dels anys 30 per trobar les primeres vacances remunerades. Les meves primeres  van coincidir amb l'esclat d'una Barcelona que s'obria imparable al món a resultes de la celebració dels Jocs Olímpics. Una Barcelona que em sorprèn i em desconcerta cada vegada que hi baixo, sobretot en tren i trec el cap a Passeig de Gràcia. 

Aula del Laboratori de Lletres

No és un dia qualsevol. És 1 de juliol. I dissabte. L'objectiu: el Tastalab del Laboratori de Lletres. Dos tastets de cursos i una presentació d'un llibre. Escriptura de records. Escriptura creativa. Palabras invasoras. Se'm dibuixa un somriure recordant el matí i la proposta creativa de l'Alba Dalmau: "Penseu uns moments en una persona que conegueu bé. Ara escriviu durant uns deu minuts un text en què una persona va a una cita a cegues." Silenci i paraules que es deixen anar. Diversitat de personatges, espais i situacions malgrat el denominador comú de la cita a cegues. Un petit moment d'estricta simpatia, sens dubte. Pausa necessària: cafè, alguna pasteta, lavabo. Després arriben las palabras sin papeles, las autóctonas y las invasoras, con todo el trasfondo emocional que conllevan acompanyades per Manuel Alcántara Plá, un pou de saber lingüístic i tecnològic, amb qui tinc la sort de compartir una estoneta de conversa sobre aquest "ésser" màgic que són les paraules.

En la meva llista de paraules per a l'estiu hi ha la pròpies, també. Les que s'aturen cada dimecres a L'illa del Ter, i no és atzar que sigui sempre el dimecres sinó que és una triada ben volguda per ser el dia que sorgeix d'aquell dies Mercurii, en honor a Hermes/Mercuri, el déu alat, protector de les fronteres i els viatges, dels pastors, dels oradors, de l'enginy... La paraula pròpia a la carpeta dels contes començats i dels somiats, la dels projectes per seguir, com bé em recordava un bon company de feina, transmetent als adolescents passió pel coneixement. I, és clar, les paraules que, un any més, posaran el contrapunt d'artesania necessària a les postals escrites a mà amb què sorprenc algun veí, familiar o amic, fins i tot gaudint d'aquest temps de buit necessari viscut des de casa, a Breda.