Camins de cel

Absorts en una modernitat que ha sacralitzat la imatge fins a límits que fa uns anys potser no havíem arribat a imaginar, hem perdut un poc l'hàbit de parar atenció i escoltar la paraula nua. Sembla com si ens costés més de desgranar les paraules quan arriben totes soles, com simples successions de fonemes i morfemes hàbilment combinats, carregades o no de pressupòsits i prejudicis. Quin és el temps màxim d'atenció plena amb què les nostres orelles són capaces d'obsequiar el nostre interlocutor? Atureu-vos un moment i pareu l'orella. Hi ha paraules? Qui parla? Sentiu les orenetes? Un merla, potser? Els cotxes? La rentadora del pis de dalt o, potser, la nostàlgia instal·lada al Grand-Père de Moustaki en la versió original o en la que  Marina Rossell ret homenatge a l'enyorat cantautor. Una àvia crida la neta i s'asseuen a l'ombra. Elles han aturat un moment el temps i escolten el bosc. Trec el mòbil i m'enduc la imatge en un intent de guardar la tendresa manyaga de les seves paraules: "quedem-nos una estoneta, aquí, a la cadira de l'arbre..."

Les paraules fan camins en l'aire i es transformen, a vegades en contes que sovint venen de molt lluny per quedar-se un temps dilatat en el nostre imaginari col·lectiu. Els contes es vesteixen segons l'estació, l'època o l'edat dels oients, i viatgen pels camins del cel per recordar-nos la nostra essència de vianants en aquesta mare Terra que ens acull amb generositat, tot i que més d'una vegada no li sabem correspondre. L'Àngels, com totes les MARC (Mestres, Àvies, Recuperadores de Contes), va vestida de carrer quan va les escoles a explicar els contes. La modernitat, diu, és no oblidar els orígens i aquests ens remeten a la llengua oral. Mentre ella parla, la meva imaginació vola fins arriba a l'antiga Grècia on els aedes, grecs artesans de la paraula inspirats per les Muses, cantaven les gestes dels homes acompanyats d'una lira.

Cada narrador, segueix l'Àngels, ho explica de la seva manera, però sempre pendent dels nens que amb la seva mirada comanden el ritme de la història. Quan s'estableix el lligam, es produeix la màgia i descobreix en els ulls dels infants quan cal avançar de pressa o alentir un xic el ritme. Expliquen la història partint del nostre territori perquè en el fons senten una necessària voluntat de deixar l'empremta de la nostra manera de ser, d'entendre i de viure en el món. Com que molts nens de les escoles on van a explicar contes tenen els avis lluny, en el país d'origen, hi ha un traspàs de tendresa entre les MARC i els infants que permet, a uns i altres, compartir el goig i l'alegria del cicle de la vida. I, en acabar la primària, alguns nens els demanen si a l'institut també hi seguiran anant a explicar contes... Per experiència, puc afirmar que a secundària, sobretot a primer cicle, es debaten entre el plaer que comporta escoltar una història i allò d'ara ja som prou grans per als contes. Però, si ens allunyem del prejudici, i recorrem a una bona història, adequada per aquest moment de canvi, recuperaran l'embadaliment d'estar pendents només de les paraules i deixant que la imaginació de cadascú les ompli amb el paisatge humà propi.

Els meus germans i jo vam créixer amb les àvies lluny. L'àvia paterna, la Magdalena, s'havia acomiadat del meu pare quan ella només tenia catorze anys. La María Jesús, l'àvia materna, vivia a 30 Km en tren i encara 20 més en autobús. La vèiem dos o tres cops a l'any. Ni l'una ni l'altra ens van explicar contes. Els pares ens explicaven més aviat la realitat: treballar a casa o a la fàbrica. Els contes van arribar des de l'escola i, sobretot, des de la biblioteca, la ja desapareguda biblioteca Mossèn Blancafort, que hi havia al mateix edifici de l'Escola Casals-Gràcia, on anàvem a llegir alguna tarda en horari lectiu. Havíem de respectar el silenci al màxim per no fer enfadar la Montse, la bibliotecària, i així aconseguir que la setmana següent ens hi tornés a voler. No necessito ni tancar els ulls per recuperar les taules rodones i les cadires petites, els llibres d'en Babar i tota la col·lecció d'Enid Blyton que vaig arribar a devorar. 

Jackie i Nuca

De les taules rodones, i pels camins del record, arribo fins a les rotllanes dels focs de camp de les colònies escolars, i d'allà fins a les fogueres i els cercles dels indis, no d'aquells que tallaven cabelleres quan trobaven els rostres pàl·lids, sinó d'aquells que prenien consciència del regal que ens oferia cada dia la Terra: l'aigua, els animals i les plantes, dels que creien que la mort és només un canvi de món. Els contes i les llegendes d'altres pobles del món ens mostren la riquesa de la diversitat i alhora la dificultat que comporta la convivència per allò de la diferència de bagatge social, econòmic i religiós. Però ens recorden l'essència: hi som de pas hi hem vingut a caminar, i tant si venim del nord com del sud, caminem per poder ser i volem ser per caminar, com ens canta, si volem, a cau d'orella, com si fos una moixaina, Lluís Llach. 

Bon camí!