Debilitas formidinis

"Només hi ha una forma de contagi que viatgi més de pressa que un virus”, va pensar la Sinskey. “I és la por.” 

Dan Brown. Infierno.

Font: El Nacional

Fa gairebé dos anys que engegar les notícies equivalia a començar a sentir que al nord d'Itàlia les escoles estaven tancant per culpa d'un virus originat en una ciutat de la Xina. Les meves alumnes de segon batxillerat només demanaven quan ens confinarien a nosaltres. Volien un temps per posar-se al dia d'exàmens i treballs, per recuperar la son i seguir enganxades a Netflix. No van haver d'esperar molts dies: el 13 de març l'Ainhoa de 2n de Bat, més pendent del mòbil que de l'anàlisi de participis, va començar a cridar que ens n'anàvem cap a casa. L'equip directiu també se n'acabava d'assabentar per la roda de premsa que el conseller Bargalló feia a TV3, la seva. Després del xoc i el caos inicial d'aquell primer cap de setmana, vaig fer meves les paraules que Jordi Cuixart havia dit, des de Lledoners, als membres dels CDR que el setembre del 2019 havien estat detinguts de matinada per la guardia civil i traslladats a Soto del Real: "No deixeu que la presó us entri a dins". 

Cotxa fumada

Aquestes paraules em van esperonar a no deixar-me arrossegar per la por compulsiva a rentar-ho tot i a comprar paper de WC. No volia empassar-me el neguit que ens servien per esmorzar, dinar i sopar a totes les cadenes de televisió, a tota la premsa escrita. Durant les dues primeres setmanes vaig arribar, fins i tot, a estar subscrita a un suplement especial de Vilaweb. Després, la rutina abans de començar les classes en línia: la sortida diària a comprar com si fos la masovera de la cançó infantil que se n'anava al mercat. Un dia el pa, l'altre la carn, el dissabte el diari i el diumenge a les nou a mercat. Algun matí, ben d'hora ben d'hora, me n'anava a bosc en companyia de tallarols i clotxes fumades. Amb un rau-rau a l'estómac vaig passar un control dels mossos per sortir del municipi: emergència informàtica. Acabava de descobrir un motiu per fugir dels quatre carrers de la presó municipal. Havia començat a perdre la por. 

¡Que por quiere decir miedo! Y ha de saber, señorita, que en España no hay miedo!, va cridar per telèfon l'encarregat de torn a una de les persones de l'equip de Lluís Llach quan va intentar colar a la censura una cançó titulada Impotència en la por.  Encara faltaven tres anys per a la mort del dictador. Finalment es va publicar amb el títol de Debilitas formidinis que vol dir exactament el mateix, però en llatí. Vaig tenir la sort d'assistir a una de les xerrades que Llach va fer els mesos previs a aquell llunyà 1 d'Octubre. Li vaig agrair tota la companyia que les seves cançons m'havien fet durant l'adolescència. Vaig reivindicar el seu compromís polític més enllà d'aquell fer de florero que deia sovint quan l'entrevistaven després d'haver encapçalat la llista de Junts per la demarcació de Girona. Amb quina il·lusió et vaig votar, li vaig dir! Va riure i amb gest humil anava fent que no amb el cap, que ell havia fet ben poc. No és cert. I en el concert del desembre de l'any passat al Palau Sant Jordi va demostrar el seu compromís amb la vida! Gràcies, Lluís! Gràcies, Jordi!