dimecres, 21 de desembre del 2016

Qui vol pujar una muntanya...


... comença per baix, diu el proverbi xinès. L'alpinista Carlos Soria, de 77 anys, afirma que una entrevista que va concedir a Víctor Amela, que no pot dir que ha pujat una muntanya fins que no l'ha baixada. Sempre he sentit admiració per aquelles persones que, conscients dels límits físics i psicològics, amb independència de l'edat, són capaços de viure amb coherència els seus propis reptes i de superar els entrebancs que es van trobant. El meu pare també era una d'aquestes persones: era feliç a muntanya, enfilant-se com les cabres i descobrint camins allà on semblava que només hi havia bosc. Fa tres anys, quan ell en tenia 75, vam pujar des del pont de la Rotllada fins al santuari de Cabrera, amb pas ferm i decidit, en un camí que em va anar omplint d'anècdotes, de persones i cases de pagès que la muntanya recorda silent. És un dels perfils més emblemàtics del Collsacabra i, encara avui, em meravella que una de les alumnes d'aquest curs se l'hagi tatuat discretament al turmell. Qui sap si és una manera de connectar amb la força que ens desperta la majestuositat d'una muntanya...

Potser (i faig servir ben a consciència l'adverbi per tenyir la frase de subjectivitat) una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya sigui el Pedraforca. M'esparvera una mica que hi hagi gent que estigui disposada a pujar-hi al migdia i amb sandàlies. Hi vaig pujar, per la tartera i amb xiruques, des de Saldes, després de superar un vertigen a mitja tartera que la monitora del grup em va fer passar amb un "no n'hi ha per tant" i un cotó ben xop d'alcohol. Un quilòmetre i mig de tartera i 600 metres de desnivell. Tenia tretze o catorze anys i aquell dia vaig tenir clar que posava la creueta de fet. No hi havia tornat mai a estar tan a prop com pel passat aqüeducte, però em refermo en la idea que, posats a explorar cims amb el cor alegre, prefereixo aventurar-me per altres viaranys. Des de Gòsol també hi ha una ruta que hi porta, però em vaig conformar assaborint aquesta dolça versió que en Francesc va "escolpir" després de dinar a cal Franciscó i de gaudir d'una sobretaula animadament artística amb la Teresa, mestressa del restaurant. 

Al matí havíem estat a Bagà, capital històrica de l'Alt Berguedà, i a l'oficina del Parc Natural del Cadí- Moixeró vaig descobrir que també les muntanyes tenen un dia internacional des de l'any 2003: l'11 de desembre. La intenció, segons l'Assemblea Generals de les Nacions Unides és ressaltar la importància del desenvolupament sostenible de les muntanyes. El 13% de la població mundial, uns 915 milions! de persones, viu a les muntanyes que conformen el 22% de la superfície terrestre del món. Mentre en Francesc escoltava atentament les explicacions d'en Joan, el geòleg del parc, sobre la formació del massís, em vaig entretenir buscant postals: una per a l'Oriol i la Sandra, muntanyencs i entusiastes de tot el que fa olor de natura; una altra per a la Gina, amb qui comparteixo l'afició d'enviar i col·leccionar postals; i, encara alguna més, per casa.


Can Manuel des de la finestra de casa, a Bunyola
De la meva etapa a Formentera, vaig enyorar la família i els bons amics, passejar a la vora del Ter i la fortalesa que trobo quan sóc prop de les muntanyes. Potser per això, quan vaig decidir marxar cap a Mallorca, vaig voler tenir-les ben a prop i vaig triar Bunyola. El propietari de la immobiliària em va ensenyar tres pisos, però jo vaig tenir clar quin em quedaria després d'imaginar-me rentant plats, de cara a la possessió de Barcelona i la torre de can Manuel, amb la presència imponent de sa Gubia, temple emblemàtic dels escaladors, més cap a l'oest. Allà em vaig refer d'aquella sensació de petitesa i d'indefensió que sentia a Formentera, on el punt més elevat de l'illa era sa Talaiassa (195 m.) a la Mola. Qui sap si era això el que devia sentir Copdegarròtix, cap del llogarret dels irreductibles gals,que sempre tenia por que el cel li caigués al damunt...


Si es pogués analitzar l'herència genètica intangible, estic convençuda que en el meu ADN hi trobarien les muntanyes. La meva àvia paterna va néixer a La Creu, de camí a Cabrera; l'avi venia de Falgars, a la vall d'en Bas. Només els conec a través del meu pare, d'algun record difús de les cosines més grans i d'una fotografia que hi havia al menjador de casa. Ara és fosc, i només veig alguns llums des de la finestra, però sé que estic a recer del Montseny i del turó de Montsoriu on s'alça, imponent, el castell gòtic que reformà al segle XIV Bernat II, vescomte de Cabrera. Hi vaig pujar, per primera vegada un matí de Reis, tota sola a peu des de Breda, deu fer cinc o sis anys. Encara avui recordo la rialla que va fer el meu pare, per telèfon, quan va endevinar que el trucava des de dalt al castell. La vista, imponent, Montseny i Montnegre, la comarca natural del Baix Montseny, el castell d'Hostalric i, al fons, el de Sant Joan de Blanes. I més enllà, en la línia de l'horitzó, encara que no la vegi, sé que hi ha la costa abrupta de sa Roqueta i la seva característica serra de Tramuntana.










dimecres, 7 de desembre del 2016

Aqüeductes

Aqüeducte i pont romà. Mèrida
És ben probable que aquesta setmana hàgim sentit comentaris de tota mena sobre la incidència de la combinació de festius i laborables. Dissabte passat Carles Capdevila a l'Ara reflexionava sobre la facilitat que solem tenir per trobar pegues a les cues d'aquests dies a les carreteres, al fet de sentir-se l'últim mico de la feina per no haver estat previsor i demanar els dies de festa per treballar menys, a treballar quan la majoria fa festa... Coses dels aqüeductes que no acostumen a passar (tant) amb els ponts. I no parlem precisament d'obres d'enginyeria, o sí?

Seguint l'exemple dels meus alumnes quan els demano que busquin una informació, he fet la recerca al DIEC, he seleccionat, botó dret, copiar i enganxar. Aquí ho teniu:

aqüeducte 


m. [LC] [OP] Conducte artificial subterrani o elevat per a portar l’aigua d’un lloc a un altre, generalment en gran quantitat. 

m. [OP] Pont especial amb què una conducció d’aigua salva una depressió del terreny. 
m. [ZOA] [MD] En anat., conducte pel qual passa un líquid orgànic. Aqüeducte de Fal·lopi. Aqüeducte de Silvi.


Curiosa de mena com sóc amb les paraules, clico tots els botonets que acompanyen l'entrada: DDLC (Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana), DCVB (Diccionari Català Valencià Balear), CiT (Terminologia de Ciències i Tecnologia) i encara el CTILC (Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana). 

No hi he trobat cap referència a la terminologia popular per designar el mateix que per aquestes dates ja vam viure amb anterioritat, per exemple, el 2011: l'aqüeducte que serveix per unir la festa de la constitució i la de la puríssima. Però sí que el cercador confirma que la premsa es fa ressò d'aquesta accepció que, potser, podríem definir com a conducte delirant per portar esquiadors a les pistes si hi ha prou neu, compradors alienats als centres comercials o maldecaps a les famílies amb fills petits a l'hora de compaginar festius i laborables. 

El referèndum sobre la constitució es va celebrar el dimecres 6 de desembre de 1978. Sí, justament, un dia laborable en què els treballadors tenien quatre hores per anar a votar i nosaltres no anàvem a escola perquè aquell dia era de jornada electoral. Cinc anys després algú va decidir commemorar aquella data. En què s'esqueia el dia 6 de desembre de 1983? Cercador per excel·lència: calendari perpetu. Tecla d'enter. I... voilà! Era dimarts. I, evidentment, el dijous dia 8 també era festiu. De fet, ho és des que el 1708 l'església catòlica la considera fiesta de guardar, Wikipedia, en la versió castellana,  dixit.  No hace falta decir nada más. 


Barça (temporada 83-84)
Avui el cercador ha mostrat la seva habilitat per trobar tota la informació que li demanava. Qui la devia aquesta frase? Em sonava a futbolista... No hace falta decir nada más és una frase que es féu famosa en boca de l'entrenador Bernd Schuster en una roda de premsa després que el seu equip perdés el partit. Quin contrast amb el aquell jugador que va dur el número 8 a la samarreta del Barça i formava part d'aquella alineació que va aconseguir guanyar la lliga, onze anys després de la darrera en què encara jugava Johan Cruyff, a Valladolid quan l'habilitat del porter aturant un penal arribà fins al moll de l'os de la sang culer de Joaquim Maria Puyal mentre cridava allò d'Urruti, t'estimo! 

A vegades val més callar i no dir res més, per no repetir els tòpics, les queixes i les possibles solucions de cada cop que la setmana, si el temps hi acompanya, es preveu tot un èxit d'ocupació per als establiments turístics i de vendes per als grans centres comercials. Però avui no me n'he sabut estar en aquesta estranya setmana en què als instituts es respira un aire de tensió perquè s'acaba el trimestre, cosa que implica corregir muntanyes d'exàmens, treballs, fer promitjos, seguir preparant les classes mentre es creuen els dits perquè cap company es posi malalt ja que difícilment el departament enviarà un substitut a qui hauria de pagar les vacances de Nadal.



Per sort, també hi ha petits moments de tranquil·litat en mig del caos: aprofitar el sol per sortir al pati a fer la classe de llatí amb les alumnes de primer de batxillerat al costat de l'arbocer o gaudir de la perspectiva de no haver de sentir el timbre cada hora fins a la setmana que ve. Com deia sàviament el meu pare, qui no es conforma és perquè no vol. 

dimecres, 30 de novembre del 2016

"És quan dormo..."

..."que hi veig clar", diu un dels versos més coneguts del poeta J.V Foix. Ho he de consultar amb el coixí, diu la saviesa popular. Sigui com sigui, és ben palès que el fet de dormir ens ajuda a veure algunes situacions des d'un altre punt de vista. Quantes vegades un somni no ha fet llum a un problema que no sabíem com resoldre? Potser l'hivern ens hi convida més, a dormir, a somiar, a mandrejar... S'hi està tan bé enmig dels llençols quan sé que a fora encara hi ha un bri de nit i queda una estoneta abans no toqui el despertador! Més d'una vegada he pensat en la possibilitat de posar una llibreta a la tauleta de nit per escriure tot d'una un somni que m'ha despertat amb neguit o que hauria volgut recuperar quan, estrident, el despertador m'ha avisat que rere els porticons ja hi ha un bri de dia.

Fa un parell d'anys, en un exercici de català de 1r d'ESO vaig demanar als alumnes que escriguessin quines eren, per a ells, les set meravelles del món. Vaig insistir en el sintagma per a ells. No feia massa, en un grup de whatsapp algú havia compartit un aquest vídeo en què explicava l'experiència d'una mestra de primària amb un grup d'alumnes a qui els havia demanat això. . Em va fer molta gràcia la d'un nano que va escriure: "dormir quan estàs molt cansat". De tant evident, a vegades ens n'oblidem. Tinc una carpeta on guardo redaccions, dibuixos, cartes... d'alumnes amb qui he compartit converses, dubtes, dificultats, alegries, algun crit.. en aquests vint-i-cinc anys que fa que em passejo per les aules (he d'estar molt cansada per fer la classe asseguda a la cadira, incòmoda i gens ergonòmica, per cert). N'he tret les redaccions i he recuperat algunes perles com ara aquestes: "les forces de la natura, els records oblidats que tornen a tu, veure les estrelles de la nit amb molt de silenci, la imaginació, el mar net on es veuen les algues, fer noves amistats, veure algú que aconsegueix els seus somnis, l'univers que no se sap exactament d'on surt, la intel·ligència d'alguns animals, tenir una societat de bones persones... ". Evidentment també hi ha els mòbils, els videojocs, les noies, la família, xerrar, la torre Eiffel, menjar xocolata, tenir molts diners... 

Foto: Jan Beal
Hi ha qui necessita un got de llet per anar a dormir, llegir una estoneta, quatre moixetes, tenir un llumet encès, una estona de desconnexió amb l'exterior i de mirar cap endins, per trobar - qui sap!- el que li explicava la guineu al petit príncep: "allò que és essencial és invisible als ulls". Hi ha qui també agraeix una cançó, com els nebots a qui de menuts, els cantàvem allò del "Son, soneta, vine aquí a la vora del coixí..." . Jo sóc de la generació que a la televisió, a les vuit del vespre, sortia la Cleo i ens enviava, en castellà, a la cama que hay que descansar...; de les que van venir després, només he reconegut el fantàstic Casimiro que ens amenaçava a tornar a cantar la cançó si no nos acostábamos cuando se apaguen las luces y se encienden los sueños. En versió adulta hi ha també una de les cançons, per a mi més entranyablement tendra d'Els Pets, Bona nit: 

Pel balcó t'esguarda la lluna
i sé que et fa un petó,
res no té importància
fins demà a trenc d'alba
quan de sobte t'acaroni la claror.

Ahir era lluna nova i avui, diuen, si sortim a fora veurem poc més d' 1% de lluna. Hem tingut poc més de deu hores de sol i avancem cap a la nit més llarga i el dia més curt. En gaudim d'aquesta fosca per descansar, per deixar-nos hivernar una mica, per veure-hi més clar? Potser aquest petitó, a lafotografia d'en Sergi Masip, de Valls, ens convida a recuperar la placidesa del son del nen que tots seguim portant dins. I també la paciència del fotògraf per fer aquesta petita obra d'art. Molt bona nit...





dimecres, 23 de novembre del 2016

Quietud

Quarts d'onze de la nit. A punt d'anar a dormir, poso el mòbil en mode avió per evitar l'acumulació d'ones que naveguen impunement per casa. En el grup de la feina hi ha quatre missatges. L'obro per si de cas i em trobo aquest petit moment de quietud: els bancs buits d'un racó del pati enmig d'una paleta d'ocres i verds d'una tardor a qui li devia fer molta mandra estendre's un any més, seguint el ritual necessari de deixar anar. És imprescindible per passar un hivern que no sabem si vindrà acompanyat d'una altra mena de quietud, molt més blanca, que convida encara més a alentir el ritme.

Foto: Beni Ladero
Estic plenament convençuda de l'obligació de regalar-nos moments de quietud, d'abaixar les espatlles, relaxar les parpelles, dibuixar un petit somriure i escoltar la nostra respiració per reafirmar-nos com a éssers vius. En quin moment vam anteposar els verbs fer i tenir al verb ser? És una de les preguntes que, sovint, sorgeix a classe quan començo a explicar el present dels verbs llatins. Una de les coses que m'agrada quan els explico el verb ser és fer-los adonar de la irregularitat del verb que, per qüestió familiar, trobem també en català, castellà, francès, portuguès... i, encara, en anglès, alemany, o grec, per citar-ne algunes. En els llibres de llengua català hi sol haver exercicis per trobar sinònims a un omnipresent fer perquè, si no hi posem atenció, s'acaba ensenyorint de totes les frases per robar-los la riquesa de la diversitat. Mireu si él verb fer ocuparia un lloc destacat en el rànquing de l'estadística de verbs més pronunciats al final del dia que en el diccionari de l'IEC ocupa gairebé un plana sencera! Si ho voleu comprovar només cal anar a l'enllaç i descobrir fins a quin punt aquest verb és amic de badalls, petons, mals, xivarri o prometences. L'expressió fer quietud, tanmateix, em xerrica una mica i, quan em passa això recordo les paraules del savi, Joan Solà, que ens deia a classe que alguna cosa de veritat hi devia haver si una construcció ens produïa aquest efecte. 

Fer quietud, tanmateix, devia ser l'efecte buscat per les mestres d'EGB que ens duien cada any de colònies, quan abans d'anar a dormir ens feien cantar allò del Pst! prou brogit, és la ronda de nit... Segur que arribaven al vespre amb ganes d'entrar al sac de dormir i no sortir-ne fins l'endemà al matí, tot i que nosaltres l'esperàvem pel per omplir l'habitació d'acudits, rialles i confessions que solien acabar-se quan una d'elles entrava per la porta per endur-se'n l'últim a qui havien sentit a dormir a la seva habitació mentre nosaltres silenciàvem de cop les rialles a dins del sac mentre a fora tota mena d'animalons noctàmbuls es desvetllaven per aprofitar la quietud de la nit.

Vaig acabar l'EGB l'any del Naranjito i de la mort en accident de Grace Kelly, princesa de Mònaco. Amb la perspectiva dels anys i de l'experiència com a docent, m'adono que vaig ser una privilegiada de poder anar a l'escola Casals-Gràcia perquè llavors era l'única de tot Manlleu que organitzava colònies on apreníem continguts curriculars in situ (recordo l'estudi del bosc, del clima, de les festes tradicionals com ara la Patum de Berga), posàvem en pràctica competències personals, treballàvem de forma cooperativa i col·laborativa, cantàvem, fèiem activitat física. Recordo amb un somriure immens ls indis a Mas Blanc, el bosc mediterrani a Canyamars, el guillot que s'emportava la roba desendreçada de les habitacions a Sant Jaume de Frontanyà, les cançons a la vora del foc... Fèiem aprenentatge holístic, si més no quan érem de colònies i, en alguns casos, també a l'aula. En aquella època les mestres (només hi havia tres mestres en el claustre i només un solia venir a colònies) no tenien grup de whatsapp per passar-se les fotografies o per avisar si algun nen es feia mal. Un cotxe a la porta i, amb una mica de sort, el telèfon d'alguna casa veïna eren la nostra comunicació amb l'exterior durant aquells dies. Potser perquè vam créixer i estudiar sense mòbils ni ordinador a l'abast de la gran majoria de la població, a vegades necessitem desconnexió exterior per recuperar la simplicitat de ser i de valorar una cosa imprescindible per viure: respirar




dimecres, 16 de novembre del 2016

Olor de sofre


Permeteu-me que us demani, abans de seguir llegint, que recupereu o descobriu la cançó que s'amaga darrere d'aquest enllaç. És només un gest. Un clic. (...) Fa alguns anys solia recórrer als amics perquè m'ajudessin a posar títol a algun dels meus contes. Em solia passar que una frase copsada al vol esdevenia magnífica com a títol, encara que no hi hagués cap història al seu darrere. La majoria segueixen en una capsa de llauna que obro de tant en tant per trobar-hi alguna espurna d'inspiració, riure una estona o meravellar-me de la creativitat dels éssers humans. Us en deixo alguns per si, en algun moment, us serveixen d'inspiració: llàgrimes de xocolata, paraules a l'engròs o mariner de les estrelles. 


Però també em passava i, encara algun cop em passa que, em quedo in albis a l'hora de posar títol al conte. A la Mariona de Ponts, que llavors tenia vuit o deu anys, li "dec" La bruixa Rossenda i l'estrella Mariona (conte infantil inèdit); a en Vicent, l'Exemplar per septuplicat, un conte sobre la incontinència creativa d'un escriptor, el senyor Llobera, que viu pendent de totes les convocatòries de concursos literaris i genera prou producció com per contractar una secretària, Llúcia Lluch, que s'encarrega, entre altres coses, de gestionar-la i enviar-la a les entitats convocants dels premis. 


Recordo el nus a la gola i les papallones alterades a l'estómac quan en una sala de Molins de Rei pronunciaven el nom de Maria Antònia Savall com a segon premi. Això volia dir, si no hi havia hagut alguna confusió, que en qualitat de finalista a qui encara no havien cridat a dalt de l'escenari jo era la guanyadora del XIII Concurs de Narrativa literària Mercè Rodoreda, organitzat per l'ajuntament de Molins de Rei. M'ho vaig passar tan bé escrivint aquell conte... I això que el vaig revisar un munt de vegades abans de decidir-me a enviar-lo! És un conte d'inspiració formenterera que vaig polir a Mallorca, en el meu primer any com a interina en un institut públic, el de Sineu, on em vaig estrenar fent classe al pati perquè m'havien assignat una aula compartida amb un altre grup d'alumnes. El dia de la presentació del llibre, el juliol del 2003, al fons de la sala, hi havia el meu pare amb els ulls negats. 

Amb la música de fons dels valsos que van i vénen per aquest misteriós univers de la xarxa retorno a l'inici de l'article, al títol que va sorgir com un llampec mentre al cotxe, en companyia radiofònica del president Roger de Gràcia, escoltava la intervenció de Rafa Balaguer sobre la superlluna del passat 14 de novembre. Casualment coincidia amb el dia que els antics romans li dedicaren: el dies lunae, que és a la base del nostre dilluns, del lunes, lunedì, lundi...  i en l'estructura de les formes  Monday o Montag de les llengües germàniques. 

No me la puc treure del cap amb Roger de Gràcia
Després d'uns anys de tribu, primer amb l'enyorada Tati Sisquella i després amb la complicitat del Xavi Rossinyol, ara les tardes són afer d'estat, amb un Roger de Gràcia una mica menys esbojarrat i mindundi que a la cuina del Ferran Adrià del Polònia, i una mica més ric de paraules per totes les que va anar caçant pels territoris de parla catalana i més savi per totes les reflexions al costat d'El Mestre, el cantant Quimi Portet, encarregat de solucionar-li els dubtes existencials sobre les paraules. I potser com Roger de Gràcia, avui, quan en Rafa Balaguer explicava que seria de sofre l'olor que sentiríem a la lluna si ens poguéssim treure el casc d'astronauta, no m'he pogut treure del cap la cançó que va escriure Ramon Muntaner per a la versió cinematogràfica d'un dels clàssics de la literatura catalana, la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Olor de sofre i de lluna cada nit de Sant Joan... 

dimecres, 9 de novembre del 2016

Do de llengües

Tant és caminar amb presses pel centre de Barcelona per anar a buscar el tren com passejar tot admirant edificis modernistes o badant en uns aparadors que només parlen en anglès. Pareu l'orella i compteu quanta estona trigueu a sentir algú que parla en català. Barcelona ha esdevingut punt de referència de col·leccionistes de ciutats viscudes en un cap de setmana. No s'hi val a perdre ni un segon. Qui sap quan hi tornaran. A la meva particular col·lecció dels estius hi ha algunes ciutats europees dels primers viatges amb els amics quan també semblava que havíem d'immortalitzar la nostra presència a Lisboa, a Roma, Londres o Praga, sense deixar d'escoltar fados en directe, visitar museus i menjar gelats,  veure un musical o tastar cervesa negra. Reconec que, deixant de banda l'admiració que sento per l'arquitectura i algunes obres d'art, el que em sedueix de visitar altres indrets és la vida quotidiana, imaginar on aniria a fer el cafè, a comprar el pa o el diari, saber quin és el dia de mercat, on és la biblioteca i quina paraula faria meva tot d'una aprengués a parlar la llengua del lloc si m'hi quedés el temps suficient.  


Sóc de la generació que encara va estudiar, com a segona llengua estrangera, majoritàriament el francès. A l'institut hi havia una professora que ens posava cançons de Moustaki i una companya que estava enamorada d'un carter s'emocionava quan sentia Le facteur, tot i que la lletra és tristíssima. Ma solitude era una de les meves preferides encara que, llavors, no acaba d'entendre allò de "je ne suis jamais seul avec ma solitude". Sempre he cregut en la música com un recurs imprescindible a l'hora d'aprendre llengua. És probable que Supertramp, Dire Straits i Bruce Springsteen hagin estat els millors professors d'anglès de molta gent de la meva generació. Recordo un amic que em parlava dels espais en blanc que anava omplint de paraules a mesura que escoltava el Boss a mesura que a classe d'anglès ampliava vocabulari. Que fàcil és ara, si la connexió funciona correctament, escoltar una cançó a classe per parlar del paper del Mediterrani a les cultures clàssiques! Queden enrere els cassets i les cintes amb cel·lo on hi havia enregistrat Mediterráneo de Serrat, Mar Antiguo o Soy un accidente d'El Último de la fila, perquè hi descobrissin l'Ulisses homèric quan demana "que nadie me ate cuando las sirenas canten". 

Hi ha qui canta a la dutxa i qui ho fa al cotxe. Reconec la meva afició per les quatre planxes del cotxe i per les cançons escollides segons el trajecte o l'estat d'ànim: les de fer quilòmetres i les d'anar a la feina, les reivindicatives i les nostàlgiques, sense oblidar les que estreno posant una vegada i una altra fins que m'aprenc la lletra. Aquests dies li ha tocat el torn a Eleftheria Arvanitaki, com si escoltant la cantant grega pogués recuperar l'estiu i omplir de significat la música mediterrània que traspua de cada nota amb alguna paraula que entenc d'esquitllada perquè és igual que en grec clàssic. Si tingués una vareta màgica que em permetés aprendre ràpidament una llengua, triaria el grec modern. No sé si ha mantingut la riquesa de vocabulari del grec antic a l'hora de crear paraules a partir de diferents preverbis o tenen paraules diferents per definir l'amor segons tingui un component de desig (eros) d'amistat (filia) o de bondat (àgape) com passa en grec clàssic. L'alemany, pel que ens va explicar la professora Ester Roma en el concert de La fàbrica de Lied dedicat a Schubert i Tolrà el passat 29 d'octubre a la Masia Mariona de Mosqueroles, també té una riquesa semblant a l'hora d'expressar conceptes abstractes com ara l'enyorança segons sigui d'una persona, d'una situació viscuda o d'una vivència desitjada. Ens explicava que no era gens estrany que hi hagués tants filòsofs alemanys. Tampoc ho deu ser en el cas dels grecs...

Ensenyar una llengua sempre és tot un repte pel que això implica de transmetre alguna cosa més que estructures gramaticals i vocabulari bàsic, perquè en la llengua hi ha el paisatge, la història, les emocions dels seus parlants. Recordo ara la cara d'astorats dels alumnes de Formentera quan van sentir a Jesús Tusón explicant que els esquimals tenien més de vint paraules per definir el color blanc. Havien treballat a classe Una imatge no val més que mil paraules, un llibre deliciós per trencar mites com ara que la llengua pròpia és la més fàcil, que hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat o que les llengües amb més parlants són més útils. 

Més d'una vegada he fet servir el programa Do de llengües de Catalunya Ràdio per exemplificar la diversitat lingüística al món i la necessitat de preservar-ne la seva riquesa de la mateixa manera que defensem les espècies autòctones. És cert que les llengües evolucionen i es transformen, però també ho és, i això m'entristeix profundament, fins a quin punt ens deixem endur per les modes de les paraules, per la comoditat dels mots en anglès en l'àmbit de la tecnologia i pel menyspreu cap a paraules que ja considerem que només les diuen els avis. M'agrada especialment la reflexió final del programa que transcric literalment i que també podem aplicar les paraules: "Cada cop que desapareix una llengua perdem una manera d'entendre el món, una manera de viure'l i de descriure'l. Cada vegada que desapareix una llengua ens fem més pobres, més homogenis i perdem una oportunitat d'enriquir-nos amb l'aportació de l'altre." 







dimecres, 2 de novembre del 2016

Meden Agan

Aquest primer dimecres de novembre sembla més aviat un dilluns després del festiu d'ahir i, en alguns casos, el pont del dilluns. Som al bell mig de la tardor, per molt que el sol i unes temperatures càlides hagin estat també responsables del color torrat de les fulles de molts arbres. Venim d'un estiu sec en excés, fins i tot al Pirineu on el foc ha cremat més de 400 hectàrees de pastura a La Guingueta d'Àneu (Pallars Sobirà) que els bombers confiaven estabilitzar avui dimecres al migdia. Un cop passada la Castanyada, Tots Sants, Halloween segons li vingui de gust celebrar a cadascú, és ja una evidència allò que la dita atribuïa a l'agost que a les set ja era fosc.  És molt probable que aquests dies hi hagi hagut alguns excessos de disbauxa, de dolços, d'hores a la carretera, de gent a bosc buscant bolets...i, potser, de frivolitat respecte a l'origen d'aquestes festes que convidaven a un cert recolliment i a compartir dolços per recordar aquells que ja no són al nostre costat. 

Soló d'Atenes( c.638 aC- 558 aC)
A Soló d'Atenes, considerat un dels set savis de l'antiga Grècia, se li atribueix la dita Μήδεν ἄγαν (Res en excés) que encapçala aquest article. Sobre les excel.lències del terme mig, els clàssics ens n'han deixat una bona mostra de les que em plauen aquell in medio tutissimus (aniràs més segur pel camí del mig) del poeta Ovidi i l'aurea mediocritas (daurada mediocritat) que defensava el poeta Horaci, pare del famós i desgastat Carpe diem que dóna l'escandalosa quantitat aproximada de 33.200.000 de resultats en 0,44 segons quan l'escrivim en un cercador. Ens n'hem oblidat com a societat d'aquest terme mig?

Estic convençuda que són necessaris els petits gestos de molta gent per prendre consciència i actuar davant del consum de recursos que fem de la Terra, malgrat molt sovint ens pugui semblar que el nostre petit gest és inútil davant la magnitud de malbaratament i explotació que les grans empreses porten a terme. Avui les notícies anaven plenes de les persones més riques del món, però el cert és que el passat 8 d'agost ja vam esgotar els recursos renovables que la natura comparteix amb nosaltres i a hores d'ara estem consumint el que, se suposa, hauria de ser per a les generacions futures. Des del 1970, cada any hem anat consumint més recursos dels que la Terra era capaç de regenerar, segons recull l'organització Slow Food, creada el 1989 amb la voluntat de recuperar la lentitud necessària en el menjar, en l'agricultura i, en definitiva, en el nostre dia a dia. 


A principis d'any, a la presentació del llibre Educar millor. Onze converses per acompanyar famílies i mestres de Carles Capdevila, vaig tenir la sort de parlar amb Maria Jesús Comellas, un referent en el món de l'educació, a qui segueixo amb interès en els articles que escriu al suplement Criatures del diari Ara. Em feia il.lusió saludar-la en persona i agrair-li totes les estones de lectura assenyada dels seus articles. Pels passadissos de la llibreria, va dir una frase que em va agradar molt referida al món de l'educació: el camí del mig és prou ample perquè hi puguem transitar tots. A la bossa només hi duia un paper prou gran: el sobre de les postals que havia comprat per enviar a la Raquel, una amiga de la facultat, que ara és al capdavant de l'institut Marc Ferrer de Formentera on continua transmet el seu amor per la llengua i la literatura catalanes. Barcelona és per a ella una alenada d'aire fresc i vaig pensar que la postal li duria bons records de la ciutat que tant estima. Penjat al suro de l' estudi, les paraules de Maria Jesús Comellas em conviden a passejar per tota l'amplitud d'aquest camí del mig.

Avui a les escoles i instituts de Cantàbria comencen una setmana de descans de classes, com ja passa en alguns països europeus. Tant de bo sigui un pas endavant en la racionalització dels horaris i continuï pels temaris, la majoria repetitivament excessius, perquè de la mateixa manera que anem esgotant els recursos de la Terra, potser ens estem oblidant del descans i del silenci com a fonts d'energia sostenibles per seguir endavant. Així ho recollia un altre dels meus referents en el món educatiu, José María Toro, en el llibre Descanser, descansar para ser. L'autor el defineix com un llibre per despertar a una comprensió del paper del descans en una vida més humana i saludable, d'acord amb el bategar de cada una de les estacions. Bon descans.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Un cafè...sol, sola

Deu fer molts anys del meu primer cafè. Diria, si la memòria segueix fidel a alguns records, que fa els mateixos anys de la nominació de Barcelona com a seu olímpica. Ho recordo perquè era el meu primer any d'universitària i m'impactava això d'anar a classe a l'edifici central de la Universitat de Barcelona, en aquelles aules immenses, amb cadires incòmodes i cartells que demanaven que no es fumés a classe. El professor Reyes ens insistia amb alguna cosa del Mío Cid  quan aquell mític "À la ville de... Barcelona" va omplir el carrer d'alegria, cridòria i orgull. Llavors tots els aprenents de filòlegs havíem de passar per matèries obligatòries com lingüística, literatura catalana (contemporània) i espanyola (medieval), a més d'estudis literaris i una llengua antiga que podíem escollir entre llatí, grec, àrab i hebreu. A vegades quedava amb l'Ester, una amiga que estudiava història i estava enamorada del pati de lletres de la Central. Ella solia prendre cafè i jo m'hi vaig aficionar de resultes d'alguna d'aquelles tardes ocres de tardor i de la llum pansida del claustre i dels passadissos de la facultat. Sóc incapaç de recordar on vaig descobrir el gust amarg del cafè i això que llavors me'l prenia amb sucre! Onomatopeia de fàstic. 

No sé definir amb prou precisió què és el que m'agrada més del ritual del cafè. Se'm barregen el petit plaer de l'anonimat en un bar de ciutat; l'entranyable encant de ca l'Antonieta a Breda, on puc compartir una estona de conversa i d'històries amb algú del poble; la complicitat de la Montserrat del Tívoli de Sant Hilari que em canvia el sucre per una xocolatina amb un somriure trapella; l'amabilitat del cambrer del cafè Mirandola a Chapa (Portugal) que es va oferir a portar a Correus un parell de postals perquè al poble no hi havia bústia; llegir, tota sola al menjador de casa, la columna de la Sílvia Soler a l'Ara i posar-me De bon humor. Heu descobert ja el petit moment d'estricta simpatia quan algú la vostra llista de contactes us correspon amb un somriure perquè heu pensat que aquella cançó, aquella notícia o aquella fotografia els agradaria especialment? L'heu sentit a la llista dels vostres contactes algú de qui fa temps que no sabeu res us demana si no va essent ja hora d'una abraçada en directe? 

A dins la tassa, tots els cafès semblen iguals, però de fet no ho són. Cada cafè té la seva història i alguna és ben especial... S'intueix a la pàgina 279, es fa evident a la 281 i esquitxa fins al final. I el llibre no era meu, però me'l vaig quedar. Me l'havia deixat la Montse, una companya de feina amb qui compartim data d'aniversari en anys diferents. N'hi vaig comprar un de nou i li vaig explicar com m'havia capbussat en la lectura i no m'havia adonat que encara quedava una mica de cafè a la tassa (una premonició a la portada de la novel.la?)... I, mentre li donava el nou, només pregava perquè no fos un d'aquells llibres especials, amb història, com ara ho és el meu. Recordo que frisava alhora per acabar-lo i perquè no s'acabés mai. Tenia por de sentir-me orfe de la companyia de les seves paraules perquè la meva ànima s'emmirallava mentre resseguia emocions i sentiments d'una família de Badalona que es retrobava, de tant en tant,  des de Mallorca, el Canadà o París en la diàspora del grup de WhatsApp amb seu central a Badalona. 

Després d'aquest, vaig descobrir L'estiu que comença que va lligat a l'inici d'una etapa en què, amb els meus germans, he passat a estar en primera línia generacional amb tot el que això comporta d'enfonsar les arrels ben endins per seguir creixent perquè ja ho canta el poeta que l'arbre més s'enfila com més endins pot arrelar.  Amb la nova obra a punt de publicar, em fa pessigolles el cuquet de la curiositat per descobrir quina història haurà teixit amb la saviesa que donen els anys d'ofici i la passió per la literatura transmesa per via materna, a casa i a l'institut;  amb l'empenta que s'intueix a la veu de la dona que ocupa, amb màgia inclosa, la cartera de Cultura a l'Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio. 

I no. No he fet un cafè mentre escrivia... Sóc més aviat de cafè abans del migdia, tot i que de tant, cap a les nou del vespre, enyoro El cafè de la República, la veu pausada d'en Joan Barril amb la portada sobre l'índex de felicitat, la corrupció o el 9-N (temes ben d'actualitat encara!) el número del cafè, la música dolça i potent del Nane Tsora,  el comentari sobre la coincidència d'una notícia i el naixement d'una nena o nen en un hospital de Catalunya, els bons propòsits i unes notícies explicades amb el tempo de la reflexió. I mentre obria finestres que m'acostaven al Joan Barril de qui encara guardo articles en una de les meves tronades carpetes amb textos especials, he deixat sonar el Nane Tsora un parell de vegades, i he recordat que a en Barril el vaig descobrir més tard que el cafè, quan amb en Joan Ollé feien Papers Mullats, un programa sobre música i paraules, probablement l'emissió més ensopida de la ràdiodifusió catalana, deien... Però a mi m'encantava arribar a Barcelona abans que comencés el programa, a les onze de la nit, per poder-lo escoltar i posar punt final al cap de setmana. El dilluns m'esperaven els alumnes que se sorprenien quan els feia adonar que, darrere les bambes Nike, el Vim, o l'Ajax Pino, hi havia l'empremta dels clàssics que jo havia estudiat just travessant la plaça Universitat.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Ciència poètica

Hi ha tardes enteranyinades de tardor que conviden a amagar el cap sota la calidesa de la manta del sofà. Hi ha tardes en què el cel té lluc de ploure i, malgrat tot, ens espolsem la mandra, busquem l'impermeable i arrepleguem el paraigües per sortir a escampar, metafòricament o no tant, la boira que ressola per la falda del Montseny. Hi ha tardes en què, contra tot pronòstic, descobrim una figura excepcional en qui poesia, ciència i altruisme conflueixen sense estridència però amb fermesa.

Tot i que el dilluns és el dia en què tanquen el 99% dels museus (el MACBA o el del Barça obren el dilluns per posar dos exemples), la Masia Mariona que acull l'exposició permanent de l'Univers Patxot està oberta i ens va permetre acostar-nos a la figura del mecenes Rafael Patxot. Se'ns van fer curts els vint minuts d'audiovisual acompanyant Patxot des de la infantesa a Sant Feliu de Guíxols, la vida a Barcelona, els anys d'estudi a Anglaterra i els primers entrebancs de la vida, amb la mort de la mare i després del seu pare, que el retornaren a Catalunya on es feu càrrec de l'empresa familiar i dels cinc germans als vint-i-un anys. En silenci escoltàvem l'afany de Patxot per navegar pel cel des del telescopi que es féu construir, per difondre la ciència del cel i per recolzar el patrimoni cultural català. En silenci admiràvem la figura d'un home que va haver de fer front al dolor  de la mort de dues de les seves tres filles i que, en honor seu, ampliava les Fundacions Familials de Recordança que permetien l'accés als estudis a joves de famílies amb pocs recursos econòmics. Tanmateix, aquest home peculiar que no acceptà mai un càrrec polític hagué d'exiliar-se arran de la guerra civil.  Fou el 3 d'agost de 1936 que marxà de la masia Mariona, en companyia de la seva dona Lluïsa a Rabell, cap a Ginebra d'on no tornaria mai més. A la porta d'entrada una frase per reflexionar, una data i un comiat explícit. 

Sempre amatent al cel, Patxot consolidà a Anglaterra la seva vocació per l'astronomia, fins al punt que la musa Urània, dibuixada per Alexandre de Riquer el 1901, esdevingué mestressa de tot el seu univers de llibres en un ex-libris que ens referma la certesa que sempre ens quedaran coses per aprendre. A més de l'astronomia, focalitzà el seu interès en els núvols, cosa que el dugué a subvencionar l'edició trilingüe (francès, anglès i alemany) del nou atles internacional dels núvols que s'havia quedat sense fons amb l'única condició que també s'hi afegís el català. El 1930 apareixia la versió reduïda en les quatre llengües i el 1935 l'edició íntegra en català. 
Tot i que de les nou muses només l'acompanyi Urània en el seu ex-libris, Èrato i Euterpe el devien inspirar en el seu interès per la música, per les cançons tradicionals, i la poesia que es desprèn a les seves paraules de l'obra autobiogràfica Guaitant enrere : "Perquè jo també som estat excursionista com vosaltres, també he resseguit les nostres muntanyes (...) i he oït la russolada fent retrunyir les solituds emmantallades, somovent la fingida apatia dels glaciers".


Abans de marxar de la masia, preneu-vos una mica més de temps per seguir coneixent la família Patxot. A la façana de la cara sud de la casa, descobrireu un rellotge de sol dissenyat per l'arquitecte Josep Danés, amb una inscripció que fa honor a l'esperit inspirador de les iniciatives de Patxot: Solis et Artis Opus (obra del sol i de l'art). Natura i home en convivència per crear harmonia i bellesa. A la façana de la cara nord, Rafael Carreras i Patxot, nét del mecenes, en féu construir un per recordar que el sol hi és sempre, fins i tot quan no el veiem i no ens marca el temps en el rellotge, de la mateixa manera que ens acompanyen, des d'un altre lloc, aquells que ja no són al nostre costat. Aquí la cita ja no és llatí sinó fruit de la poètica musical de Sisa, "Qualsevol nit pot sortir el sol", que us convido a recuperar o a descobrir per primera vegada. 

Hi ha tardes enteranyinades de tardor en què, recordant la feina i el llegat d'un científic i artista espiritual, m'adono de la importància del petit granet de sorra que tots podem aportar per contribuir a la millor versió de nosaltres mateixos i, de retruc, del nostre entorn. Així ho va fer la Laura, des de la recepció, quan ens dóna la benvinguda a la casa Mariona, i ens parlà amb entusiasme de la tasca i la vida d'aquest home que va mantenir la seva declaració de principis afirmant que moriria "lluny de la meva terra després d'haver-la servit tant com he pogut, fins i tot sacrificant la meva trajectòria personal íntima."




dimecres, 12 d’octubre del 2016

Tornar a Grècia

Fotografies a les parets que recorden la família i els llibres als prestatges que tenen la paraula oportuna davant la tristor persistent d'alguns dies com els d'avui, que tenen l'habilitat de fer-nos companyia en l'inesgotable camí de l'aprendre, que ens emocionen i ens conviden a viure a través de la pell i les emocions de personatges sorgits de la imaginació i tenyits d'autobiografia. Al damunt de la taula la versió en castellà Grecia, viaje de otoño, una guia diferent per emprendre el viatge als nostres orígens de la mà de Xavier Moret, periodista i enamorat de Grècia. Una setmana per embarcar i, qui sap, sentir l'alè d'aventura i descoberta que va acompanyar els grecs que emprengueren camí a través del vinoso ponto, com diu la meva tronada versió de l'Odissea, a la recerca d'altres pobles amb qui establir relacions comercials. M'encantaria poder-les acompanyar i tornar al museu d'Acròpolis per veure les estàtues de les kourai arcaiques i deixar-me embadalir per les trenes de les Cariàtides originals que semblen protegir els vestigis d'un passat del que encara ens queda molt per descobrir i per aprendre. M'encantaria trepitjar Creta i deixar-me endur pel mite d'un Teseu disposat a salvar la seva ciutat, Atenes, del tribut anual de joves que acabaven devorats pel temible Minotaure. I badaria davant la mar a Santorini.

Tot i que no és ben bé el mateix que respirar la llum mediterrània al costat de les oliveres de la tholos de Delfos, m'he adonat que a Grècia, d'alguna manera, hi torno cada cop que m'emociona el record d'aquest estiu, en el meu primer viatge (confio...) a l'essència clàssica. Rebusco a la memòria saturada del meu mòbil algunes fotografies i per uns instants recupero el sol, la calor, la llum, però també la misèria, les pintades i la sensació d'impotència davant la pobresa d'un poble que es convertí en la porta d'entrada de milers d'éssers humans que fugien de la guerra. 

Hi retrobo la música d'una parella que cantava en un dels carrers que pujava fins a l'Acròpolis. Era tan dolça la veu de la dona... Era entranyable el so de la guitarra del seu company... Era captivador alçar els ulls i veure de reüll les columnes del temple arcaic d'Atena.  Hi havia una certa màgia en les paraules que era capaç d'entendre perquè ressonaven igual que en grec clàssic. Hi havia il.lusió en els seus ulls quan els vaig explicar que  Ítaca de Kavafis, adaptada i musicada per Lluís Llach, havia esdevingut un cant de llibertat ja des de la seva estrena el 1975. 

Gairebé ressegueixo les paraules de Pere IV que el 1380 va escriure que l'Acròpolis és "la plus rica joia que al món sia vista" inscrites a la placa que, gràcies a l'entusiasme i la persistència de l'hel·lenista empordanès Eusebi Ayensa, acompanyen els milers de visitants que s'acomiaden de l'Acròpolis, un cop passats els propileus. I al costat de la placa vaig poder aprofitar per fer país i parlar amb uns turistes encuriosits pel meu interès per al placa. M'aturo un moment i fullejo l'exemplar del facsímil de l'elogi a l'Acròpolis que em va fer arribar el seu autor acompanyat d'una amable nota escrita a mà. 

Postals confiades al sistema de Correus grecs, amb l'aval del missatger Hermes en el seu logo. Un peculiar cafè grec acompanyat d'uns dolços exageradament ensucrats a la plaça Sintagma. Un periple per la península de l'Àtica de tornada de Súnion amb dinar inclòs en un restaurant on sentíem el soroll del tallant cada cop que algú demanava xai. Ceràmica de Thira i rínxols a les escultures. La música entranyable d'Eleftheria Arvanitaki a Tis kalinihtas ta filia, que us convido a escoltar amb tots els sentits i deixar-vos amanyagar per la seva força i calidesa. Un iogurt fet veritablement a casa. Oliveres, magraners i llorers a la vessant sud del mont Parnàs.  La il.lusió per tornar-hi camí de les illes, a la recerca de la plaça de Folegandros, que Llach evoca en cantar en record de l'hel.lenista Alexis E. Solà. Παρακαλό (Parakaló,  sisplau). Ευχαρίστώ πολύ (Efharistó polí, moltes gràcies).

dimecres, 28 de setembre del 2016

La plaça dels arbres


"Podeu deixar el cotxe a la plaça dels arbres perquè al carrer de casa no s'hi pot aparcar". D'entrada no recordo si els arbres formen part del nom real de la plaça o n'ha esdevingut el nom per la presència, crec recordar, d'uns plàtans enormes. Just a entrada de fosc, deixem el cotxe a recer d'un plàtan i enfilant cap al carrer Àngel Guimerà, constato que el rètol de l'ajuntament, amb l'escut de la torre d'argent que remet a l'etimologia popular del nom de Blancafort, així ho indica. Podem aparcar tranquil·lament sota un plataner.

Un enorme edifici d'un to rosat remet a una de les activitats econòmiques del petit poblet, no arriba als 400 habitants, de la Conca de Barberà. Es tracta de l'antic edifici del Celler Blanca-Flor. Se'm fa inevitable taral·larejar La filla del rei de França  i acabar recordant la lletra...  "A la finestra daurada/ estava na Blancaflor./Adéu, princesa,/ n'és més bella que un fil d'amor/ Adéu amor..." en la versió que féu el grup eivissenc Uc l'any 1993 i que edità en un dels àlbums més entranyables, Camins de migjorn. Escoltant-los hom descobreix l'essència de l'Eivissa i Formentera que tenen gust d'orelletes, d'herbes i flaons.

Reconec que sempre he sentit una especial predilecció per les places... amb arbres i, si pot ser, amb porxos. De petita volia viure a la plaça de Gràcia perquè tenia la sensació que tot el món girava al voltant d'aquell espai, que els veïns eren una mena de tribu que compartien un pati comunitari amb arbres inclosos. Un cop l'any, la plaça s'omplia de l'alegria d'unes festes que sorgien de la necessitat de construir el barri entre tots: olimpíades pels menuts, l'espectacle del toret i la vaqueta, sopar popular, futbol entre solters i casats, la Palma Jazz Band i, és clar, els entrepans de botifarra a la paradeta de l'associació. 

No va ser fins fa gairebé deu anys que no vaig veure realitzat una part del somni: viure en una plaça amb arbres, tot i que sense porxos: la plaça del Doctor Rovira, a Breda, just a l'altra banda del televisiu bar Tramuntana de la sèrie Ventdelplà. Sobre l'origen del topònim de Breda, Jaume Coll i Castanyer, al llibre Breda històrica i actual, recull diverses explicacions, des d'un derivat de vereda fins a una contracció d'arbreda passant per vall dilatada. No sé quina de les tres donaria per vàlida Joan Corominas a l'Onomasticon Cataloniae, però amb tota la subjectivitat del món trio la que em porta als arbres. 

Va ser a Breda on vam conèixer l'Elena i la Maria de Blancafort deu fer sis o set anys i, des de llavors, el petit poble de la Conca de Barberà on viuen forma part d'aquells paisatges de l'ànima que ho són perquè ens hi uneix el fil invisible i, tanmateix resistent, que ens vincula a persones que hi viuen i que ens estimem. Blancafort fa olor de final d'estiu, de les rialles de la Maria i de l'Elena, de llargues converses havent sopant just el dia abans de deixar-nos sorprendre, una vegada més, per la força de la terra que esdevé art en mans dels ceramistes que porten a la capital de la Conca les seves millors peces. La vila ducal, escenari tradicional de la llegenda de Sant Jordi, obre les portes de l'antiga església de Sant Francesc per acollir una edició més de Terrània, el festival internacional de ceràmica de Montblanc.

La finestra del pis del carrer Guimerà no és daurada com la de la princesa Blancaflor, però sí que ho era, l'endemà, la llum de primera hora del matí, quan  a l'aire es respirava, encara, el silenci tranquil d'un matí de dissabte. I llavors, com deia el poeta de Roda, semblava que tot estigués per fer i fos possible.









dimecres, 21 de setembre del 2016

Una dona de paraula


Recuperar el ritme de setembre vol dir, entre altres coses, retrobar entre setmana els articles que, amb el doblec característic, he deixat per rellegir, retallar i arxivar o fer servir d'inspiració per aquest moment de retorn a L'illa del Ter. M'aturo, de nou, al racó de l'Eva Piquer, que ha llegit no sap on les impressions de John Le Carré sobre les entrevistes culturals i el buit de creativitat que es pot arribar a sentir després d'un any de promocions i entrevistes; hi recupero, també, les paraules d'Stephen King en una sobretaula amb Amy Tan sobre la pregunta que no havia contestat mai. King s'adona que a ell tampoc li demanen sobre el llenguatge, i confessa que per a ell és "una llàstima perquè a la plebs també ens interessa l'idioma, encara que sigui d'una forma més humil, i sentim autèntica passió per l'art i l'ofici d'explicar històries."

Hi ha un temps de silenci en l'acte d'escriure, a vegades previ al tecleig de l'ordinador, a vegades entre línia i línia. És un temps d'escolta, sense paraules, de somriures trapelles, de neguit als dits, però en definitiva, de silenci amb el món exterior. En el silenci, arriba una paraula, com d'amagatotis, fent tat, com els nens. Al seu darrere n'arriba una altra i una altra. Llavors ja no tenen aturador. Recordo un amic que a vegades, assegut a la cadira , tant se val si a casa o a la terrassa d'un bar, sense fer res en absolut, s'emmurriava quan algú interrompia aquell instant màgic d'escriptura silenciosa.


Em ve al cap, tot d'una, el record del passat Sant Jordi que vaig voler recuperar la tradició de quan estudiava a Barcelona: passejar per la Rambla  després de saltar-nos totes les classes del matí perquè no enteníem allò que els alumnes de filologia no féssim festa el dia de sant Jordi, dia del llibre. Ni riuades exagerades de gent, ni estrangers que havien aprofitat una oferta de darrer moment per visitar la capital catalana en una data tan assenyalada, ni caçadors de signatures (o no eren tan evidents...) consultant l'i-phone en la seva darrera versió per saber on hi havia un o altre autor, mediàtic i/o de llarga trajectòria disposat a trobar (o no) una frase enginyosa per omplir la primera plana d'un llibre que fa olor de nou.

Imma Monsó (Vilaweb)
No feia massa dies que havia acabat de llegir La dona veloç d'Imma Monsó, la protagonista del qual havia estat, la Nes, en un moment de brutal acceleració, a punt de "demanar el diari de l'endemà". A vegades, mentre llegeixo, apunto frases que m'han seduït, que posen nom al que sento en aquells moments, que he necessitat pronunciar en veu alta per sentir-les fora del paper. "Té una velocitat pròpia el dolor?", demana a la Nes el seu pare. Al costat hi vaig dibuixar un ull. Ho solo fer per recuperar amb més rapidesa els que m'han semblat especialment significatius. Segueixo fullejant el meu bloc de notes: en majúscules hi trobo "L'art és l'única cosa que ens salva de l'acceleració, que preserva el temps, no ens permet eliminar els matisos, els detalls, perquè l'art és tot matisos, tot detalls, el compàs de la música, la mètrica de la poesia, els detalls en un quadre, les subtileses d'un relat..." Proveu a escoltar-vos llegint-lo en veu alta. Com us sentiu ara?

Quan enfilava passeig de Gràcia per anar a agafar el tren, m'adono que hi ha l'Imma Monsó en una de les taules. M'hi aturo un moment encara que no li dugui per signar la seva darrera novel.la, L'aniversari. Només li vull fer arribar com n'està de ben escrit La dona veloç, pel ritme dels capítols, per les paraules tan ben trobades, pel treball de recerca que s'hi intueix al darrera. Li explico la meva necessitat de reescriure a mà les seves paraules en el meu bloc: "Bada com fa molt de temps que no ha bada, bada en el sentit etimològic de la paraula, oberta de bat a bat." Em somriu i s'avé a una fotografia que li faig a corre-cuita per no arriscar-me a perdre el tren de les 19.20.

Al tren, tot i el xivarri d'un dissabte a la tarda, recupero aquell silenci que mica en mica s'omple de paraules, d'idees que ballen esbojarrades després de l'empatx de llibres i gent, d'històries que podrien treure el cap darrere les noies que comparteixen auriculars, assegudes al meu davant, darrere la mirada d'un senyora amb bastó que porta a les mans una rosa embolicada amb paper de plata, uns nens que s'esbatussen al mig del passadís. Paraules que ja frisen per sortir. Paraules que curen, deia Àlex Rovira, en un dels títols dels llibres. N'estic convençuda. Curen qui les escriu i qui hi troba complicitat quan, en la intimitat del silenci, les pentina amb la mirada.