Olor de sofre

Permeteu-me que us demani, abans de seguir llegint, que recupereu o descobriu la cançó que s'amaga darrere d'aquest enllaç. És només un gest. Un clic. (...) Fa alguns anys solia recórrer als amics perquè m'ajudessin a posar títol a algun dels meus contes. Em solia passar que una frase copsada al vol esdevenia magnífica com a títol, encara que no hi hagués cap història al seu darrere. La majoria segueixen en una capsa de llauna que obro de tant en tant per trobar-hi alguna espurna d'inspiració, riure una estona o meravellar-me de la creativitat dels éssers humans. Us en deixo alguns per si, en algun moment, us serveixen d'inspiració: llàgrimes de xocolata, paraules a l'engròs o mariner de les estrelles. 

Però també em passava i, encara algun cop em passa que, em quedo in albis a l'hora de posar títol al conte. A la Mariona de Ponts, que llavors tenia vuit o deu anys, li "dec" La bruixa Rossenda i l'estrella Mariona (conte infantil inèdit); a en Vicent, l'Exemplar per septuplicat, un conte sobre la incontinència creativa d'un escriptor, el senyor Llobera, que viu pendent de totes les convocatòries de concursos literaris i genera prou producció com per contractar una secretària, Llúcia Lluch, que s'encarrega, entre altres coses, de gestionar-la i enviar-la a les entitats convocants dels premis. 

Recordo el nus a la gola i les papallones alterades a l'estómac quan en una sala de Molins de Rei pronunciaven el nom de Maria Antònia Savall com a segon premi. Això volia dir, si no hi havia hagut alguna confusió, que en qualitat de finalista a qui encara no havien cridat a dalt de l'escenari jo era la guanyadora del XIII Concurs de Narrativa literària Mercè Rodoreda, organitzat per l'ajuntament de Molins de Rei. M'ho vaig passar tan bé escrivint aquell conte... I això que el vaig revisar un munt de vegades abans de decidir-me a enviar-lo! És un conte d'inspiració formenterera que vaig polir a Mallorca, en el meu primer any com a interina en un institut públic, el de Sineu, on em vaig estrenar fent classe al pati perquè m'havien assignat una aula compartida amb un altre grup d'alumnes. El dia de la presentació del llibre, el juliol del 2003, al fons de la sala, hi havia el meu pare amb els ulls negats. 

Amb la música de fons dels valsos que van i vénen per aquest misteriós univers de la xarxa retorno a l'inici de l'article, al títol que va sorgir com un llampec mentre al cotxe, en companyia radiofònica del president Roger de Gràcia, escoltava la intervenció de Rafa Balaguer sobre la superlluna del passat 14 de novembre. Casualment coincidia amb el dia que els antics romans li dedicaren: el dies lunae, que és a la base del nostre dilluns, del lunes, lunedì, lundi...  i en l'estructura de les formes  Monday o Montag de les llengües germàniques. 

No me la puc treure del cap amb Roger de Gràcia

Després d'uns anys de tribu, primer amb l'enyorada Tati Sisquella i després amb la complicitat del Xavi Rossinyol, ara les tardes són afer d'estat, amb un Roger de Gràcia una mica menys esbojarrat i mindundi que a la cuina del Ferran Adrià del Polònia, i una mica més ric de paraules per totes les que va anar caçant pels territoris de parla catalana i més savi per totes les reflexions al costat d'El Mestre, el cantant Quimi Portet, encarregat de solucionar-li els dubtes existencials sobre les paraules. I potser com Roger de Gràcia, avui, quan en Rafa Balaguer explicava que seria de sofre l'olor que sentiríem a la lluna si ens poguéssim treure el casc d'astronauta, no m'he pogut treure del cap la cançó que va escriure Ramon Muntaner per a la versió cinematogràfica d'un dels clàssics de la literatura catalana, la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Olor de sofre i de lluna cada nit de Sant Joan...