dimecres, 29 de març del 2017

Educar per a la vida

"Educar no és donar carrera per viure sinó temperar l'ànima per a les dificultats de la vida" deia ja al segle VI aC el filòsof i matemàtic grec Pitàgores. Per educar, diu el provebi africà, fa falta tota la tribu. Si formem part de la tribu, doncs, donem i rebem educació de la resta de membres al llarg de tota la nostra vida. Potser per això cada vegada hi ha més consens en el fet de la formació contínua. M'agrada pensar que va creixent el gruix de persones que pren consciència que aprenem cada dia de la nostra vida i que qualsevol persona o situació ens pot fer de mestra. Diria que a la majoria d'equips docents hi ha una certa controvèrsia sobre si la nostra feina consisteix a ensenyar o a educar. Dicotomia que pot arribar, fins i tot, a canviar el nom del departament en funció de l'equip de govern. El DIEC no m'acaba d'ajudar del tot amb les seves definicions del verb educar i del verb ensenyar. Potser del que es tracta és d'educar tot ensenyant. I com es deu fer això? No tinc la fórmula màgica, però sí que tinc molt clar que els docents fem de model als nostres alumnes fins i tot els detalls que ens podrien semblar insignificants. Tinc molt clar que, com a alumna, hi ha persones que han sembrat en mi valors que segueixo conreant en el meu dia a dia. 


Una d'aquestes persones va aparèixer pel pati de l'escola, acompanyada de la directora, el primer matí de curs de 5è d'EGB.  El senyor Martí es devia haver jubilat durant l'estiu i nosaltres estrenàvem una mestra de qui ni tant sols els que tenien germans més grans havien sentit a parlar. Avui l'Escola Casals-Gràcia de Manlleu ha acomiadat aquella mestra, la Margarita Burgaya, que es va estrenar com a tutora d'aquell 5è a qui els divendres a la tarda aconseguia que tothom participés a la tutoria a través de jocs. Segurament sí que s'enfadava amb nosaltres si xerràvem massa o no fèiem el que no tocava, però el cert és que tinc un molt bon record d'aquell curs en què les colònies van ser a Sant Jaume de Frontanyà. Va ser l'any en què la discreció de l'Ester, convertida per les mestres en "guillot", va servir perquè la resta de companys ens esforcéssim a tenir endreçades les coses a la nostra habitació si no volien arribar al vespre i trobar una enorme G  de Guillot enlloc del pijama. Van ser les colònies d'una inesperada varicela entre alguns dels petits i d'una nit d'espectacles amb l' eurovisiva  "Su canción "de la Betty Missiego: "Si todo el mundo quisiera una canción,/ que hable de paz, que hable de amor/ sería sencillo podernos reunir/ para vivir con ilusión".


Miro les fotografies del comiat en el Facebook de l'escola. Em fa il.lusió descobrir, formant part de l'equip directiu, l'Anna Capdevila, una antiga alumna, de qui guardo uns dibuixos preciosos de la família olímpica de l'època. L'estructura central de l'edifici i, confio que l'essència també, es mantenen. Allà vaig aprendre el valor de petits gestos: alumnes que sortien de classe perquè els costava més i tenien una mestra que els feia reforç, alumnes dels testimonis de Jehovà que sortien de classe a l'hora de religió perquè tenien unes creences diferents de les que es feien a classe, mestres i pares pintant l'escola a l'estiu perquè el pressupost no arribava, les colònies, la revista El Colom missatger que encara vola portant les notícies del centre... 

Quan el febrer del 2000 em van convidar a la taula rodona que va organitzar l'escola sobre Els reptes d'avui: els valors, el consum i la tecnologia, vaig sentir que d'alguna manera podia retornar una mica del que jo hi havia viscut com a alumna. M'adono que, més de quinze anys després, seguim debatent sobre els mateixos aspectes. Recupero el guió del que vaig explicar i em refermo en les tres idees clau de què vaig parlar llavors: RESPECTE, IL·LUSIÓ i PACIÈNCIA, dels adults, infants o joves cap a nosaltres mateixos perquè així també puguin sortir de nosaltres cap als altres.  I, en aquests moments de tria d'escoles, de preinscripcions i de dubtes, la paciència serà una de les millors aliades per esperar l'assignació; el respecte ens convidarà a escoltar què necessita realment la nostra ànima per seguir avançant i la il·lusió ens farà de far per no perdre el camí. 

Que aquesta nova etapa que acabes d'encetar, Margarita, vingui amb tot el perfum de la il.lusió! Moltes gràcies!


dimecres, 22 de març del 2017

Recuperar els orígens

Tot sovint penso en el sentit profund de la frase de Marguerite Yourcenar sobre el nostre origen en aquest món globalitzat on, per posar un exemple adient a l'època, els calçots i el romesco han sobrepassat les "fronteres" de Valls i les comarques tarragonines per extendre's fins arribar a la Catalunya Nord, o travessar la mar fins a Bunyola (Mallorca), cosa que puc testimoniar de primera mà. Marguerite Yourcenar (pseudònim literari de l'autora i, de fet, anagrama sense una de les dues ces del seu cognom Crayencour) sentencia que "el veritable lloc de naixement és aquell on per primera vegada ens mirem amb una mirada intel.ligent". La cèlebre autora de les Memòries d'Adrià (1951) havia nascut a Brusel.les, tenia nacionalitat francesa, país on també havia viscut, a banda de sentir Grècia com la seva pàtria espiritual i haver-se trasllat als Estats Units l'any 1939.  Quin devia ser el seu veritable lloc de naixement?

Les calçotades multitudinàries, en què s'apleguen amics, coneguts i les extensions d'uns i altres,  solen esdevenir espai privilegiat per a les retrobades i per a les converses trivials, acompanyades de patates i olives per matar la gana esperant el moment en què les mans esdevenen la millor forquilla. Són totalment necessàries les lloances i agraïments a l'artista del romesco, per tota la feinada que comporta escalivar tomàquets i alls, picar ametlles i avellanes,  condimentar i afegir-hi el secret de cada casa. A vegades, tanmateix, sense saber ben bé com, un moment d'estricta simpatia arriba a la cuina, a l'hora del cafè, quan la conversa recorre camins que necessiten un pas més lent, on la complicitat s'endevina als ulls de qui escolta i la sinceritat en les paraules de qui parla. 

Totes dues compartim el fet de viure en un lloc diferent d'on vam néixer. Ella va néixer a Larraix (Marroc) i jo a Roda de Ter (tot i que al meu DNI posi encara allò de Vic perquè llavors constava la població de l'hospital i no la del domicili familiar). En el meu record Roda és un minúscul espai ocupat per algunes fotografies en blanc i negre, per tot d'històries espigolades d'aquí i d'allà i una casa on ma mare va plantar uns rosers, com també va fer a la casa on ens vam traslladar a Manlleu. Ella és filla d'aquella primera generació que arribà al Vallès provinent del Marroc. Jo sóc filla d'un català i d'una andalusa, d'aquella primera generació que arribà a principis dels anys 50. De petita em sentia ferida quan, a l'escola, em deien que jo era xarnega. Diria, més aviat, que el que em dolia era el to despectiu amb què ella, que tenia la meva edat, m'ho deia a l'hora del pati, com un retret per no tenir els dos pares amb el mateix origen geogràfic. I això que, per a mi, era ben fàcil parlar i entendre les dues llengües: un sol canal de televisió, en castellà és clar, el material escolar i uns avis materns andalusos m'ho van posar fàcil.

Tant ella com jo, en més d'una ocasió, ens hem sentit qüestionades pel lloc d'origen perquè totes dues, per motius diferents i en contextos diferents, vam deixar casa nostra per anar a viure a un altre lloc. Considero que jo ho vaig tenir bastant més fàcil perquè, tant a Mallorca com a Formentera, només hi havia alguns matisos lingüístics diferents; perquè en el fons, la cultura havia begut d'un pou molt similar; perquè no hi havia la malfiança d'una religió diferent. La paraula emigrant és d'aquelles que arrossega una cadena, potser massa llarga, de connotacions que afavoreixen d'entrada un cert recel.  

No vam tenir temps de parlar com és tornar al lloc on vam passar els primers anys, mirar el territori i parlar amb la gent amb la distància de qui ja no trepitja cada dia els seus carrers. Tanco els ulls uns moments. Enfilo el passeig del Ter a Manlleu. Desmais, plàtans, salzes,... retrobo els de l'Avinguda Diputació, camí de l'estació, el cirerer del jardí de casa que no va suportar la construcció d'un bloc de pisos, el boix grèvol que en Pere, el veí de baix, va donar al meu pare perquè el fes créixer en el lloc del cirerer, els arbres del pati de l'escola on fèiem els exàmens de socials: un assegut a cada arbre per no copiar del company del costat... 

A vegades recuperar els orígens comporta una nova mirada, caminar amb pas ferm i lleuger per allà on no ho havíem fet, somriure amb amabilitat a qui ens trobem pel carrer. Amb el permís de Yourcenar jo hi afegiria que el lloc d'origen és allà on, per primer cop, ens mirem també amb una mirada amorosa i amable. I potser per això, podem sentir-nos de tants llocs com mirades intel.ligents i amoroses despertem en nosaltres.

dimecres, 15 de març del 2017

Març, marçot...


... mata la vella a la vora del foc, i la jove, si pot. Això és el que diu la dita. La realitat, aquest 2017, sembla una mica diferent: des d'avui i fins al 15 d'octubre queda prohibit fer foc al bosc, per activitats d'apicultura o per cremar poda, focs d'esbarjo inclosos. A l'aire s'ensuma ja l'arribada de la primavera i res fa pensar en un canvi de temperatures, segons es pot deduir de la consulta al meteocat. Això és el que devien pensar els protagonistes de les històries recollides, entre altres al blog de Festafesta, per explicar la variabilitat metereològica del mes consagrat al més guerrer dels déus romans: el totpoderós Mart. 

Aquest mes comporta algunes dates assenyalades en el calendari que, en els darrers anys, han vist augmentada la seva visibilitat. Imagino que molta gent estarà d'acord que una d'aquestes dates és el 8 de març que, commemora, des del 1977 amb la corroboració de l'ONU, el dia internacional de la dona (treballadora o no segons la font consultada).  Potser hi ha poc gent que sap que existeixen el dia mundial de la felicitat (20 de març), o els dedicats als boscos, la metereologia i l'aigua (21, 22 i 23 respectivament). Tenen algun sentit aquests dies mundials o internacionals que recullen algunes agendes i que, òbviament, tenen resposta a can Google? 

M'he fet aquesta pregunta més d'una vegada. He sentit opinions a favor i en contra. En el alguns silencis, hi he intuït la d'indiferència. Potser cal anar amb compte perquè no es converteixi, com ha passat amb els aniversaris dels nens, en una festa excessiva que s'acaba escapant de les mans i perdent l'essència de la celebració o la commemoració. Fa alguns anys, aprofitava la classe del 8 de març per dedicar-lo a explicar la situació més habitual per a les dones a Roma i a Grècia. A vegades, davant l'estupefacció dels alumnes pel fet que, jurídicament, les dones sempre depenien d'un home, també els posava el vídeo El despertar de les dones, la lluita feminista perquè coneguessin de primera veu quina era la situació a Catalunya a finals de la República, durant la dictadura i els primers anys de la transició. Recordo la sorpresa i el comentari d'un alumne de 3r d'ESO a l'IES Marc Ferrer de Formentera, quan va veure la imatge que apareix al minut 5:58 i va exclamar: "fa tantes coses a la vegada que ha perdut la seva pròpia cara!" 

Fa una setmana vaig optar per dedicar-hi només una estona d'atenció, però de proximitat. Els vaig convidar a pensar en alguna dona, viva o morta, que d'alguna manera hagués contribuït a fer que la seva vida fos una mica millor. En silenci i amb els ulls tancats, van dedicar els primers minuts de la classe a la gratitud cap a aquella dona. El silenci, amable i profund, es va ensenyorir de l'aula mentre jo recordava la Mariona, la veïna que, sense conèixer-los de res, va acompanyar els meus pares a l'hospital quan havia de néixer el meu germà, la veïna que ens tenia preparat un plat a taula amb patates rosses i pollastre el dia que, pel que fos, ens havíem de quedar a dinar a casa seva; la veïna que, d'alguna manera, va fer el paper de l'àvia paterna de qui només vam conèixer una fotografia i la certesa que havia tingut una vida duríssima que la devia anar corsecant a mesura que anaven naixent i creixent cada un dels seus fills, en plena guerra el més petit de tots, el meu pare.  "I, si en teniu l'oportunitat, digueu-li en directe!", els vaig animar. Com n'és d'important la gratitud! És una d'aquelles energies renovables que retorna quan menys ens l'esperem i que és capaç de viralitzar-se sense necessitat de likes o seguidors.

Més d'una vegada algun alumne m'havia demanat si jo era feminista. La meva resposta solia la mateixa i, encara, la mantinc. Li deia que preferia l'adjectiu femenina perquè notava en el sufix -ista una càrrega que no m'agradava. Potser hi intuïa una mena de prevenció per no caure en els mateixos prejudicis de les actituds masclistes. Sempre he estat convençuda de la necessitat de relacionar-nos des de la nostra essència amorosa com a persones, sense tenir en compte el gènere; però potser aquesta essència està massa amagada, massa enteranyida, massa adolorida pel que anem acumulant amb el pas inexorable del temps. I és en la gratitud sincera, en el somriure franc, en l'abraçada des del cor que trobo les eines necessàries per anar fent camí.  
M'han quedat les mans fredes. Massa estona asseguda davant l'ordinador. Arreplego escloves de les ametlles que vaig triar ahir, quatre branques i encenc foc. Somric. Tot d'una se m'acut què m'haurien explicat les meves àvies si haguéssim compartit una estoneta a la vora del foc...                       

dimecres, 8 de març del 2017

Llibres al replà

El títol no és meu. L'he agafat en préstec de la "biblioteca virtual" que porta aquest nom i que trobareu just en aquest edificiPersonalment només conec la Pippi del 1r 2a. Un bon pis per viure, oi? No cal pujar massa escales i està una mica enlairat per poder mirar des del balcó o la finestra que dóna al carrer. La Pippi és un dels personatges, imagino que difícil d'oblidar, del bagatge infantil dels que érem petits als anys 70 quan TVE emetia la sèrie que, vés a saber com, va superar les barreres de la censura franquista. La Pippi té gust de pa amb oli compartit amb el meu cosí a casa els avis. La Pippi fa olor d'estiu i de possibilitats. Com podia viure amb un cavall i un mico tota sola sense adults? Feia totes les bestieses havudes i per haver i semblava sortir-se'n sense problemes! M'encantava el color dels seus cabells i, potser per això, com que ja en tinc més de blancs que del meu color natural, de tant en tant, deixo que a la perruqueria afegeixin un puntet de coure... Les trenes, ai! ja són tota una altra història. 

Al darrere de la Pippi del replà hi trobem en Pep Molist, bibliotecari, escriptor i defensor de la literatura infantil i juvenil, tasca que combina amb fer de pare de la Laia d'11 anys, tal com explica al suplement Criatures de l'Ara del passat 11 de febrer. Comparteixo plenament amb ell que no cal precipitar que els nens es facin adults perquè ja tindran tota la vida. És cert que els nens petits són com esponges que absorbeixen amb una rapidesa sorprenent el que els envolta, estrès inclòs. M'esparveren les agendes d'alguns nens que estan tan o més plenes que la meva. Cal que facin anglès amb tres anys després d'estar, com a mínim, cinc hores fora de casa? Els adults pensem en els infants o en allò que hauríem volgut fer de xics i no vam poder fer? El seu ritme no és el d'un adult per molt que a vegades ens entossudim perquè ho sigui. Recordo que, de petit, el meu nebot Pol, volia estar a casa seva el dissabte i això que només anava a l'escola i a dinar a casa dels avis. Era feliç envoltat per les parets de casa seva!

Un moment de la ruta, a la vora del Ter
En Pep Molist, a la ruta literària organitzada per la biblioteca de Manlleu ens va llegir el seu conte Sorra a les sabates. El adults, tal com si fóssim nens, escoltàvem atents com la Maria, tota sola a la biblioteca, decidia seguir els passos dels seus germans més grans i entrar en el món màgic dels llibres. Però, i la porta on era? La Ceci, una amiga que es va animar a redescobrir el Manlleu que havia inspirat autors de diferents edats i estils, em va explicar com els seus alumnes de primària havien quedat entusiasmats de sentir explicar el conte per la persona que l'havia escrit! La Maria tenia sorra a les sabates... però jo un nus a l'estómac quan vaig començar a llegir un dels primers textos del blog, Biblioteques particulars, en una sala on, d'estudiant, m'havia passat hores consultant la col·lecció bilingüe de la Bernat Metge de textos llatins i grecs. Sense la insistència de la Núria Silvestre perquè rebusqués si en algun dels meus contes Manlleu m'havia servit d'inspiració, sense la seva empenta perquè escrigués alguna cosa amb Manlleu com a escenari, avui L'illa del Ter no seria aquesta platja on em capbusso cada dimecres per trobar el tresor de les paraules i compartir-les amb els que puntualment o de tant en tant hi atraqueu la vostra barca.


Núria Silvestre mostrant la nova biblioteca
Des del setembre del 2016 la biblioteca Bisbe Morgades, conjuntament amb el fons de la desapareguda biblioteca Mossèn Blancafort del barri de Gràcia, ocupa un ampli espai del que havia estat la seu central de la Caixa de Manlleu. Han sentit alguns llibres, potser, que tornaven a casa perquè en el mateix edifici ja s'hi havia ubicat la biblioteca fa molts anys? Llavors havíem de respectar un silenci absolut si no volíem rebre la "invitació" de marxar a fer la xerrada a una altra banda. A mi m'imposava entrar-hi, tot i que coneixia prou la bibliotecària, la Ramona Claparols, que també tenia una llibreria al carrer de la Pau. El seu amor pels llibres la duia, fins i tot a dir-nos, quan anàvem a comprar algun llibre: "Comença'l, i si no t'agrada, el tornes i el canvies. Quina sort poder fer això amb els llibres! Quina llàstima que no sigui possible fer-ho amb els entrebancs que anem trobant a la vida... "Si el llibre t'agrada, te'l quedes!" I segur que també voldríem poder-nos quedar atrapats en els moments d'estricta simpatia... però que també fan el seu curs. Així, després d'un dia en ve un altre. Tan senzill i, a vegades, tan complicat.




dimecres, 1 de març del 2017

Quanta guerra!

Al meu avi Paco

Quanta, quanta guerra! Homes i dones que esperen en tants carrers desolats...canta Marina Rossell en el seu darrer disc, on recull cançons que ens parlen de la resistència en guerres viscudes al continent europeu al llarg del segle XX. Què faríem sense la música que, fins i tot, ens acompanya en moments de crueltat extrema en què un ésser humà en mata un altre? Quan els soldats d'El último de fila surten a patrullar i troben mort el soldado Adrián, a les butxaques només hi ha una carta a la seva Querida Milagros, per confessar-li la seva por ara que pressent el final. Cuando leas esta carta, háblales a las estrellas. Desde que he llegado aquí sólo he hablado con ellas... Qui fou el primer a parlar a les estrelles en l'absència de la persona estimada? Quantes persones miraran aquesta nit el cel a la recerca d'un avi, una companya, un germà, o una mare? 

Però no sempre és cel enllà on trobem l'espai per tantes paraules ofegades per la pressa, per la desídia o la distància. A vegades és arran de terra, en el grèvol que clava les seves arrels ben endins per enlairar-se ben amunt, en els gira-sols que sempre em retornen a l'avi que en tenia un parell o tres de sembrats a l'hort que es veia des de la finestra de la cuina de casa seva. L'avi... L'avi que va arribar un dia a casa i em va prometre que em regalaria una màquina d'escriure amb una sola condició: "Te tienes que enseñar". Ell va complir la seva paraula i jo la meva: una underwood i mitja hora diària de mecanografia. Com m'agradaria que algun dia apareguessin algun dels poemes que, es veu, havia escrit de jove... Com m'agradaria saber si aquell aire taciturno que diria Machado l'havia covat durant la guerra, lluny de la família, a la presó, lluny de la llibertat... No recordo haver-lo sentit a parlar d'aquella època ni de la duresa de l'hivern en el primer any a la terra que el va acollir quan arribà emigrant des d'Andalúsia amb tota la família; Evoco el seu silenci mentre feia cabassos o estores amb guitas, enforcava els alls o llegia el diari.  

Tot i que m'hi esforço no acabo de copsar el sentit i el significat de la frase de Vegenci, que la majoria de gent atribueix al bel·licós Juli Cèsar, Si uis pacem, para bellum. Per què cal preparar-se per a la guerra si volem la pau? Per què he de tenir por de l'altre? Per què pensa diferent? Per què té un altre color de pell? Per què un dia ens va fer una mala passada? En el fons, no aspirem tots a estimar i ser estimats? Se'm fa difícil pensar que en el més profund de la seva ànima algú pensi només a destruir... tot i que cada cop se m'hi fa més quan escolto les notícies a la ràdio, quan els titulars dels diaris s'omplen de la barbàrie que, segle rere segle, es viu en algun punt del planeta Terra.

Tanmateix mantic viva la flama de l'esperança: en Manel de Naturbreda m'explicava avui que la seva filla havia tornat a marxar a Grècia a un camp de refugiats; l'èxit de públic i la generositat dels músics al concert Volem acollir; les campanyes de difusió de la memòria històrica per evitar els errors del passat. Però la mantinc viva, sobretot, pels petits gestos de cada dia que van sembrant llavors de pau: algú que recull un llauna pel carrer, algú que s'acosta per compartir una poma i per parlar amb un pidolaire assegut en ple Passeig de Gràcia a Barcelona, algú que s'ofereix a deixar-te el seu cotxe perquè sense voler t'ha trencat el retrovisor del teu, algú que... També revifen aquesta flama d'esperança les paraules que, possiblement, més ens costen de dir als adults tot i que les demanem dels infants: gràcies, ho sento, m'ajudes? 

Amb aquesta flama ben viva potser podríem aprofitar per cremar alguns tòpics i frases fetes que no sempre responen a la realitat, posem pel cas allò d'estar com gat i gos per referir-se a dues persones que estan renyides contínuament. Diria que potser no és qüestió de gats o gossos sinó de maneres de fer o de ser. L'Esquitx no té cap mena d'inconvenient a compartir la seva butaca amb en Poppins per gaudir d'un soleiet hivernal que convida a gaudir de la pau de primera hora de la tarda, just després de dinar, amb l'ànim disposat a fer una plàcida becaina.