Quanta guerra!

Al meu avi Paco

Quanta, quanta guerra! Homes i dones que esperen en tants carrers desolats...canta Marina Rossell en el seu darrer disc, on recull cançons que ens parlen de la resistència en guerres viscudes al continent europeu al llarg del segle XX. Què faríem sense la música que, fins i tot, ens acompanya en moments de crueltat extrema en què un ésser humà en mata un altre? Quan els soldats d'El último de fila surten a patrullar i troben mort el soldado Adrián, a les butxaques només hi ha una carta a la seva Querida Milagros, per confessar-li la seva por ara que pressent el final. Cuando leas esta carta, háblales a las estrellas. Desde que he llegado aquí sólo he hablado con ellas... Qui fou el primer a parlar a les estrelles en l'absència de la persona estimada? Quantes persones miraran aquesta nit el cel a la recerca d'un avi, una companya, un germà, o una mare? 

Però no sempre és cel enllà on trobem l'espai per tantes paraules ofegades per la pressa, per la desídia o la distància. A vegades és arran de terra, en el grèvol que clava les seves arrels ben endins per enlairar-se ben amunt, en els gira-sols que sempre em retornen a l'avi que en tenia un parell o tres de sembrats a l'hort que es veia des de la finestra de la cuina de casa seva. L'avi... L'avi que va arribar un dia a casa i em va prometre que em regalaria una màquina d'escriure amb una sola condició: "Te tienes que enseñar". Ell va complir la seva paraula i jo la meva: una underwood i mitja hora diària de mecanografia. Com m'agradaria que algun dia apareguessin algun dels poemes que, es veu, havia escrit de jove... Com m'agradaria saber si aquell aire taciturno que diria Machado l'havia covat durant la guerra, lluny de la família, a la presó, lluny de la llibertat... No recordo haver-lo sentit a parlar d'aquella època ni de la duresa de l'hivern en el primer any a la terra que el va acollir quan arribà emigrant des d'Andalúsia amb tota la família; Evoco el seu silenci mentre feia cabassos o estores amb guitas, enforcava els alls o llegia el diari.  

Tot i que m'hi esforço no acabo de copsar el sentit i el significat de la frase de Vegenci, que la majoria de gent atribueix al bel·licós Juli Cèsar, Si uis pacem, para bellum. Per què cal preparar-se per a la guerra si volem la pau? Per què he de tenir por de l'altre? Per què pensa diferent? Per què té un altre color de pell? Per què un dia ens va fer una mala passada? En el fons, no aspirem tots a estimar i ser estimats? Se'm fa difícil pensar que en el més profund de la seva ànima algú pensi només a destruir... tot i que cada cop se m'hi fa més quan escolto les notícies a la ràdio, quan els titulars dels diaris s'omplen de la barbàrie que, segle rere segle, es viu en algun punt del planeta Terra.

Tanmateix mantic viva la flama de l'esperança: en Manel de Naturbreda m'explicava avui que la seva filla havia tornat a marxar a Grècia a un camp de refugiats; l'èxit de públic i la generositat dels músics al concert Volem acollir; les campanyes de difusió de la memòria històrica per evitar els errors del passat. Però la mantinc viva, sobretot, pels petits gestos de cada dia que van sembrant llavors de pau: algú que recull un llauna pel carrer, algú que s'acosta per compartir una poma i per parlar amb un pidolaire assegut en ple Passeig de Gràcia a Barcelona, algú que s'ofereix a deixar-te el seu cotxe perquè sense voler t'ha trencat el retrovisor del teu, algú que... També revifen aquesta flama d'esperança les paraules que, possiblement, més ens costen de dir als adults tot i que les demanem dels infants: gràcies, ho sento, m'ajudes? 

Amb aquesta flama ben viva potser podríem aprofitar per cremar alguns tòpics i frases fetes que no sempre responen a la realitat, posem pel cas allò d'estar com gat i gos per referir-se a dues persones que estan renyides contínuament. Diria que potser no és qüestió de gats o gossos sinó de maneres de fer o de ser. L'Esquitx no té cap mena d'inconvenient a compartir la seva butaca amb en Poppins per gaudir d'un soleiet hivernal que convida a gaudir de la pau de primera hora de la tarda, just després de dinar, amb l'ànim disposat a fer una plàcida becaina.