Recuperar els orígens

Tot sovint penso en el sentit profund de la frase de Marguerite Yourcenar sobre el nostre origen en aquest món globalitzat on, per posar un exemple adient a l'època, els calçots i el romesco han sobrepassat les "fronteres" de Valls i les comarques tarragonines per extendre's fins arribar a la Catalunya Nord, o travessar la mar fins a Bunyola (Mallorca), cosa que puc testimoniar de primera mà. Marguerite Yourcenar (pseudònim literari de l'autora i, de fet, anagrama sense una de les dues ces del seu cognom Crayencour) sentencia que "el veritable lloc de naixement és aquell on per primera vegada ens mirem amb una mirada intel.ligent". La cèlebre autora de les Memòries d'Adrià (1951) havia nascut a Brusel.les, tenia nacionalitat francesa, país on també havia viscut, a banda de sentir Grècia com la seva pàtria espiritual i haver-se trasllat als Estats Units l'any 1939.  Quin devia ser el seu veritable lloc de naixement?

Les calçotades multitudinàries, en què s'apleguen amics, coneguts i les extensions d'uns i altres,  solen esdevenir espai privilegiat per a les retrobades i per a les converses trivials, acompanyades de patates i olives per matar la gana esperant el moment en què les mans esdevenen la millor forquilla. Són totalment necessàries les lloances i agraïments a l'artista del romesco, per tota la feinada que comporta escalivar tomàquets i alls, picar ametlles i avellanes,  condimentar i afegir-hi el secret de cada casa. A vegades, tanmateix, sense saber ben bé com, un moment d'estricta simpatia arriba a la cuina, a l'hora del cafè, quan la conversa recorre camins que necessiten un pas més lent, on la complicitat s'endevina als ulls de qui escolta i la sinceritat en les paraules de qui parla. 

Totes dues compartim el fet de viure en un lloc diferent d'on vam néixer. Ella va néixer a Larraix (Marroc) i jo a Roda de Ter (tot i que al meu DNI posi encara allò de Vic perquè llavors constava la població de l'hospital i no la del domicili familiar). En el meu record Roda és un minúscul espai ocupat per algunes fotografies en blanc i negre, per tot d'històries espigolades d'aquí i d'allà i una casa on ma mare va plantar uns rosers, com també va fer a la casa on ens vam traslladar a Manlleu. Ella és filla d'aquella primera generació que arribà al Vallès provinent del Marroc. Jo sóc filla d'un català i d'una andalusa, d'aquella primera generació que arribà a principis dels anys 50. De petita em sentia ferida quan, a l'escola, em deien que jo era xarnega. Diria, més aviat, que el que em dolia era el to despectiu amb què ella, que tenia la meva edat, m'ho deia a l'hora del pati, com un retret per no tenir els dos pares amb el mateix origen geogràfic. I això que, per a mi, era ben fàcil parlar i entendre les dues llengües: un sol canal de televisió, en castellà és clar, el material escolar i uns avis materns andalusos m'ho van posar fàcil.

Tant ella com jo, en més d'una ocasió, ens hem sentit qüestionades pel lloc d'origen perquè totes dues, per motius diferents i en contextos diferents, vam deixar casa nostra per anar a viure a un altre lloc. Considero que jo ho vaig tenir bastant més fàcil perquè, tant a Mallorca com a Formentera, només hi havia alguns matisos lingüístics diferents; perquè en el fons, la cultura havia begut d'un pou molt similar; perquè no hi havia la malfiança d'una religió diferent. La paraula emigrant és d'aquelles que arrossega una cadena, potser massa llarga, de connotacions que afavoreixen d'entrada un cert recel.  

No vam tenir temps de parlar com és tornar al lloc on vam passar els primers anys, mirar el territori i parlar amb la gent amb la distància de qui ja no trepitja cada dia els seus carrers. Tanco els ulls uns moments. Enfilo el passeig del Ter a Manlleu. Desmais, plàtans, salzes,... retrobo els de l'Avinguda Diputació, camí de l'estació, el cirerer del jardí de casa que no va suportar la construcció d'un bloc de pisos, el boix grèvol que en Pere, el veí de baix, va donar al meu pare perquè el fes créixer en el lloc del cirerer, els arbres del pati de l'escola on fèiem els exàmens de socials: un assegut a cada arbre per no copiar del company del costat... 

A vegades recuperar els orígens comporta una nova mirada, caminar amb pas ferm i lleuger per allà on no ho havíem fet, somriure amb amabilitat a qui ens trobem pel carrer. Amb el permís de Yourcenar jo hi afegiria que el lloc d'origen és allà on, per primer cop, ens mirem també amb una mirada amorosa i amable. I potser per això, podem sentir-nos de tants llocs com mirades intel.ligents i amoroses despertem en nosaltres.