
Les calçotades multitudinàries, en què s'apleguen amics, coneguts i les extensions d'uns i altres, solen esdevenir espai privilegiat per a les retrobades i per a les converses trivials, acompanyades de patates i olives per matar la gana esperant el moment en què les mans esdevenen la millor forquilla. Són totalment necessàries les lloances i agraïments a l'artista del romesco, per tota la feinada que comporta escalivar tomàquets i alls, picar ametlles i avellanes, condimentar i afegir-hi el secret de cada casa. A vegades, tanmateix, sense saber ben bé com, un moment d'estricta simpatia arriba a la cuina, a l'hora del cafè, quan la conversa recorre camins que necessiten un pas més lent, on la complicitat s'endevina als ulls de qui escolta i la sinceritat en les paraules de qui parla.
Totes dues compartim el fet de viure en un lloc diferent d'on vam néixer. Ella va néixer a Larraix (Marroc) i jo a Roda de Ter (tot i que al meu DNI posi encara allò de Vic perquè llavors constava la població de l'hospital i no la del domicili familiar). En el meu record Roda és un minúscul espai ocupat per algunes fotografies en blanc i negre, per tot d'històries espigolades d'aquí i d'allà i una casa on ma mare va plantar uns rosers, com també va fer a la casa on ens vam traslladar a Manlleu. Ella és filla d'aquella primera generació que arribà al Vallès provinent del Marroc. Jo sóc filla d'un català i d'una andalusa, d'aquella primera generació que arribà a principis dels anys 50. De petita em sentia ferida quan, a l'escola, em deien que jo era xarnega. Diria, més aviat, que el que em dolia era el to despectiu amb què ella, que tenia la meva edat, m'ho deia a l'hora del pati, com un retret per no tenir els dos pares amb el mateix origen geogràfic. I això que, per a mi, era ben fàcil parlar i entendre les dues llengües: un sol canal de televisió, en castellà és clar, el material escolar i uns avis materns andalusos m'ho van posar fàcil.
Tant ella com jo, en més d'una ocasió, ens hem sentit qüestionades pel lloc d'origen perquè totes dues, per motius diferents i en contextos diferents, vam deixar casa nostra per anar a viure a un altre lloc. Considero que jo ho vaig tenir bastant més fàcil perquè, tant a Mallorca com a Formentera, només hi havia alguns matisos lingüístics diferents; perquè en el fons, la cultura havia begut d'un pou molt similar; perquè no hi havia la malfiança d'una religió diferent. La paraula emigrant és d'aquelles que arrossega una cadena, potser massa llarga, de connotacions que afavoreixen d'entrada un cert recel.

A vegades recuperar els orígens comporta una nova mirada, caminar amb pas ferm i lleuger per allà on no ho havíem fet, somriure amb amabilitat a qui ens trobem pel carrer. Amb el permís de Yourcenar jo hi afegiria que el lloc d'origen és allà on, per primer cop, ens mirem també amb una mirada amorosa i amable. I potser per això, podem sentir-nos de tants llocs com mirades intel.ligents i amoroses despertem en nosaltres.
Aquesta canço d'en Raimon amb què encapçales l'article sempre em fa posar la pell de gallina i m'arriba molt dedins.
ResponEliminaPreciosa reflexió sobre el sentiment de pertinença.
Gràcies per la fidelitat com a lectora i comentarista!
ResponEliminaMolt bonic Dolors!
ResponElimina