dimecres, 15 de març de 2017

Març, marçot...


... mata la vella a la vora del foc, i la jove, si pot. Això és el que diu la dita. La realitat, aquest 2017, sembla una mica diferent: des d'avui i fins al 15 d'octubre queda prohibit fer foc al bosc, per activitats d'apicultura o per cremar poda, focs d'esbarjo inclosos. A l'aire s'ensuma ja l'arribada de la primavera i res fa pensar en un canvi de temperatures, segons es pot deduir de la consulta al meteocat. Això és el que devien pensar els protagonistes de les històries recollides, entre altres al blog de Festafesta, per explicar la variabilitat metereològica del mes consagrat al més guerrer dels déus romans: el totpoderós Mart. 

Aquest mes comporta algunes dates assenyalades en el calendari que, en els darrers anys, han vist augmentada la seva visibilitat. Imagino que molta gent estarà d'acord que una d'aquestes dates és el 8 de març que, commemora, des del 1977 amb la corroboració de l'ONU, el dia internacional de la dona (treballadora o no segons la font consultada).  Potser hi ha poc gent que sap que existeixen el dia mundial de la felicitat (20 de març), o els dedicats als boscos, la metereologia i l'aigua (21, 22 i 23 respectivament). Tenen algun sentit aquests dies mundials o internacionals que recullen algunes agendes i que, òbviament, tenen resposta a can Google? 

M'he fet aquesta pregunta més d'una vegada. He sentit opinions a favor i en contra. En el alguns silencis, hi he intuït la d'indiferència. Potser cal anar amb compte perquè no es converteixi, com ha passat amb els aniversaris dels nens, en una festa excessiva que s'acaba escapant de les mans i perdent l'essència de la celebració o la commemoració. Fa alguns anys, aprofitava la classe del 8 de març per dedicar-lo a explicar la situació més habitual per a les dones a Roma i a Grècia. A vegades, davant l'estupefacció dels alumnes pel fet que, jurídicament, les dones sempre depenien d'un home, també els posava el vídeo El despertar de les dones, la lluita feminista perquè coneguessin de primera veu quina era la situació a Catalunya a finals de la República, durant la dictadura i els primers anys de la transició. Recordo la sorpresa i el comentari d'un alumne de 3r d'ESO a l'IES Marc Ferrer de Formentera, quan va veure la imatge que apareix al minut 5:58 i va exclamar: "fa tantes coses a la vegada que ha perdut la seva pròpia cara!" 

Fa una setmana vaig optar per dedicar-hi només una estona d'atenció, però de proximitat. Els vaig convidar a pensar en alguna dona, viva o morta, que d'alguna manera hagués contribuït a fer que la seva vida fos una mica millor. En silenci i amb els ulls tancats, van dedicar els primers minuts de la classe a la gratitud cap a aquella dona. El silenci, amable i profund, es va ensenyorir de l'aula mentre jo recordava la Mariona, la veïna que, sense conèixer-los de res, va acompanyar els meus pares a l'hospital quan havia de néixer el meu germà, la veïna que ens tenia preparat un plat a taula amb patates rosses i pollastre el dia que, pel que fos, ens havíem de quedar a dinar a casa seva; la veïna que, d'alguna manera, va fer el paper de l'àvia paterna de qui només vam conèixer una fotografia i la certesa que havia tingut una vida duríssima que la devia anar corsecant a mesura que anaven naixent i creixent cada un dels seus fills, en plena guerra el més petit de tots, el meu pare.  "I, si en teniu l'oportunitat, digueu-li en directe!", els vaig animar. Com n'és d'important la gratitud! És una d'aquelles energies renovables que retorna quan menys ens l'esperem i que és capaç de viralitzar-se sense necessitat de likes o seguidors.

Més d'una vegada algun alumne m'havia demanat si jo era feminista. La meva resposta solia la mateixa i, encara, la mantinc. Li deia que preferia l'adjectiu femenina perquè notava en el sufix -ista una càrrega que no m'agradava. Potser hi intuïa una mena de prevenció per no caure en els mateixos prejudicis de les actituds masclistes. Sempre he estat convençuda de la necessitat de relacionar-nos des de la nostra essència amorosa com a persones, sense tenir en compte el gènere; però potser aquesta essència està massa amagada, massa enteranyida, massa adolorida pel que anem acumulant amb el pas inexorable del temps. I és en la gratitud sincera, en el somriure franc, en l'abraçada des del cor que trobo les eines necessàries per anar fent camí.  
M'han quedat les mans fredes. Massa estona asseguda davant l'ordinador. Arreplego escloves de les ametlles que vaig triar ahir, quatre branques i encenc foc. Somric. Tot d'una se m'acut què m'haurien explicat les meves àvies si haguéssim compartit una estoneta a la vora del foc...                       

2 comentaris:

  1. Preciós, magnífic... Aquesta prosa teva sempre em meravella.
    Et faig arribar un parell de petons, perquè ets una de les dones amb qui penso amb agraiment quan acluco els ulls.

    ResponElimina
  2. Una entrada plena de sentiments i records. M'haguera agradat molt estar en aquella classe!!!, sempre et ve al cap algú que en un moment crític d'aquest camí que és la vida, et dóna un cop de mà. I per acabar, Dolors, et diré que davant la llar de foc la gent explica contes, anècdotes... però si en algun moment vols estar sola i desconnectar de tot, seu davant del foc, ell també és un bon amic i confident.
    Una abraçada i bon cap de setmana.

    ResponElimina