dimecres, 29 de març de 2017

Educar per a la vida

"Educar no és donar carrera per viure sinó temperar l'ànima per a les dificultats de la vida" deia ja al segle VI aC el filòsof i matemàtic grec Pitàgores. Per educar, diu el provebi africà, fa falta tota la tribu. Si formem part de la tribu, doncs, donem i rebem educació de la resta de membres al llarg de tota la nostra vida. Potser per això cada vegada hi ha més consens en el fet de la formació contínua. M'agrada pensar que va creixent el gruix de persones que pren consciència que aprenem cada dia de la nostra vida i que qualsevol persona o situació ens pot fer de mestra. Diria que a la majoria d'equips docents hi ha una certa controvèrsia sobre si la nostra feina consisteix a ensenyar o a educar. Dicotomia que pot arribar, fins i tot, a canviar el nom del departament en funció de l'equip de govern. El DIEC no m'acaba d'ajudar del tot amb les seves definicions del verb educar i del verb ensenyar. Potser del que es tracta és d'educar tot ensenyant. I com es deu fer això? No tinc la fórmula màgica, però sí que tinc molt clar que els docents fem de model als nostres alumnes fins i tot els detalls que ens podrien semblar insignificants. Tinc molt clar que, com a alumna, hi ha persones que han sembrat en mi valors que segueixo conreant en el meu dia a dia. 


Una d'aquestes persones va aparèixer pel pati de l'escola, acompanyada de la directora, el primer matí de curs de 5è d'EGB.  El senyor Martí es devia haver jubilat durant l'estiu i nosaltres estrenàvem una mestra de qui ni tant sols els que tenien germans més grans havien sentit a parlar. Avui l'Escola Casals-Gràcia de Manlleu ha acomiadat aquella mestra, la Margarita Burgaya, que es va estrenar com a tutora d'aquell 5è a qui els divendres a la tarda aconseguia que tothom participés a la tutoria a través de jocs. Segurament sí que s'enfadava amb nosaltres si xerràvem massa o no fèiem el que no tocava, però el cert és que tinc un molt bon record d'aquell curs en què les colònies van ser a Sant Jaume de Frontanyà. Va ser l'any en què la discreció de l'Ester, convertida per les mestres en "guillot", va servir perquè la resta de companys ens esforcéssim a tenir endreçades les coses a la nostra habitació si no volien arribar al vespre i trobar una enorme G  de Guillot enlloc del pijama. Van ser les colònies d'una inesperada varicela entre alguns dels petits i d'una nit d'espectacles amb l' eurovisiva  "Su canción "de la Betty Missiego: "Si todo el mundo quisiera una canción,/ que hable de paz, que hable de amor/ sería sencillo podernos reunir/ para vivir con ilusión".


Miro les fotografies del comiat en el Facebook de l'escola. Em fa il.lusió descobrir, formant part de l'equip directiu, l'Anna Capdevila, una antiga alumna, de qui guardo uns dibuixos preciosos de la família olímpica de l'època. L'estructura central de l'edifici i, confio que l'essència també, es mantenen. Allà vaig aprendre el valor de petits gestos: alumnes que sortien de classe perquè els costava més i tenien una mestra que els feia reforç, alumnes dels testimonis de Jehovà que sortien de classe a l'hora de religió perquè tenien unes creences diferents de les que es feien a classe, mestres i pares pintant l'escola a l'estiu perquè el pressupost no arribava, les colònies, la revista El Colom missatger que encara vola portant les notícies del centre... 

Quan el febrer del 2000 em van convidar a la taula rodona que va organitzar l'escola sobre Els reptes d'avui: els valors, el consum i la tecnologia, vaig sentir que d'alguna manera podia retornar una mica del que jo hi havia viscut com a alumna. M'adono que, més de quinze anys després, seguim debatent sobre els mateixos aspectes. Recupero el guió del que vaig explicar i em refermo en les tres idees clau de què vaig parlar llavors: RESPECTE, IL·LUSIÓ i PACIÈNCIA, dels adults, infants o joves cap a nosaltres mateixos perquè així també puguin sortir de nosaltres cap als altres.  I, en aquests moments de tria d'escoles, de preinscripcions i de dubtes, la paciència serà una de les millors aliades per esperar l'assignació; el respecte ens convidarà a escoltar què necessita realment la nostra ànima per seguir avançant i la il·lusió ens farà de far per no perdre el camí. 

Que aquesta nova etapa que acabes d'encetar, Margarita, vingui amb tot el perfum de la il.lusió! Moltes gràcies!


1 comentari:

  1. Quin record més bonic de la teva mestra!I un bell homenatge.
    Jo em quedo amb educar.
    Una abraçada.

    ResponElimina