dimecres, 5 d’abril de 2017

Generació Llach

Hi deu haver una edat en què els records de la primera joventut comencen a surar en el nostre dia a dia. Els motius poden ser ben diversos, però sempre lligats a l'emoció de compartir l'alegria d'una retrobada o la tristor per una pèrdua, amanides amb tota la gamma de sentiments que s'hi barregen. No fa massa unes amigues recordaven la seva etapa com a estudiants universitàries a Barcelona en un pis compartit on, d'alguna manera, hi havia la primer llavor de la futura independència de casa dels pares. Si ens deixem portar per la dèria classificatòria, podríem establir dos tipus de pisos d'estudiants: els d'entre setmana i els trimestrals; dos tipus d'estudiants: els que vivien en aquests pisos i els que seguien a casa dels pares, amb el permís de tota altra mena d'opcions segurament més minoritàries. 


Destapar la capsa dels records d'aquella etapa em porta, sens dubte, a la música compartida en aquells anys en què, seguint les paraules del poeta, teníem a les venes la força d'aquell "tot està per fer i tot és possible" que va escriure Martí i Pol, va musicar Llach i va recitar Josep Maria Flotats. Ara mateix la primavera enfila, enmig de núvols i clarianes, el camí cap a una setmana que portarà una alenada d'aire després d'un trimestre escolar molt llarg perquè viu encotillat per la celebració de la setmana santa sense tenir en compte criteris pedagògics seguits en altres països, com ara a la veïna França. En aquells anys d'estudiant a Barcelona, la setmana santa era un moment especial per als estudiants de "pisos trimestrals" en què la distància o la mala combinació del transport públic no feien possible compaginar dues vides: la d'estudiant a ciutat i la d'estudiant de comarques que renta la roba a casa els pares per baixar-la el dilluns amb algun paquet amb embotit o carn perquè vés a saber d'on era la que venien als mercats de Barcelona. 

Vita Coetanea. Il.lustració de Tomas le Myéser
Una fotografia de Llach va servir per folrar la carpeta de la Universitat i per fer amistat amb la Montse de qui vaig aprendre paraules tan boniques com colimbela  o sovenir, mentre jo deia voltereta i recordar. Delícies de la llengua i de la diversitat de territoris del nostre país petit. Vam compartir traduccions d'un Ovidi, trist fins al moll de l'os, per haver hagut d'exiliar-se a causa d'un carmen et error, en aquella darrera nit a Roma abans de dirigir-se cap a Tomis. Potser perquè no n'havíem tingut prou amb els clàssics llatins i grecs, vam deixar-nos seduir per la genialitat del nostre clàssic mallorquí Ramon Llull de qui parlava, amb entrega profunda, el professor Albert Soler. El recordo assegut damunt de la taula, en una aula amb més d'un centenar d'estudiants de filologia catalana (sí! més d'un centenar), convidant-nos a canviar-nos a l'altre grup que començava el curs amb la literatura trobadoresca mentre nosaltres ho faríem amb Llull i seguiríem amb les Cròniques, a més de fer-nos treballar de valent. Em va agradar la il·lusió amb què parlava

La passió per compartir la força de la literatura catalana medieval, escrita des del que avui coneixem com a Països Catalans, la il·lusió i la capacitat de treballar que vaig veure-li en el tres cursos que vaig ser alumna seva li valdrien el títol d'artesà segons la definició que n'ha fet avui a El món a RAC1 el periodista Carles Capdevila. He recuperat de nou (gràcies a qui va idear això dels programes a la carta!) la conversa entre Capdevila i Basté per retrobar el que explicava sobre el concepte d'artesà que havia après del sociòleg i historiador Richard Sennett sobre la motivació bàsica de l'artesà: fer una feina ben feta per la simple satisfacció d'aconseguir-ho.  A mi m'agrada la definició d'artesania que vaig sentir per primer cop del meu company: l'artesania és l'art que sana. N'estic convençuda. Per això, si fem cas de l'escriptor Oscar Wilde, farem de la nostra vida una veritable obra d'art, encara que a vegades, com canta Llach ens caldrà aprendre a estimar-se la vida, quan la vida ens fa mal. 

A mi me'n va fer fa gairebé nou mesos quan el càncer s'endugué el meu pare a la mateixa velocitat que ell trescava per les muntanyes. Avui he rebut un correu en què parla de l'article Un home de pau, que vaig escriure-li com a homenatge. M'ha fet molta il·lusió saber que ha servit de llavor per donar de menjar als ocells-fulla. I us convido a gaudir de l'artesania que es desprèn de les imatges i de les paraules que la Marta hi comparteix. 



2 comentaris:

  1. Dolors un plaer com sempre. Bona Setmana Santa desde Bunyola!

    ResponElimina
  2. També ho és per a mi, Tona, sentir-me tan ben rebuda cada vegada que torno a Sa Roqueta, la vostra illa que duc dins es coret!

    ResponElimina