dimecres, 26 d’abril de 2017

Encomanar entusiasme



La carretera que em porta quatre dies a la setmana des de Breda fins a Sant Hilari és un petit regal per gaudir de la metamorfosi que viuen en primera persona boscos i camps. El cotxe ja es coneix els revolts, els trams on és possible avançar i on cal afluixar per evitar la fotografia del radar dels 90. No sé si és perquè m'hi he fixat més aquest any o les pluges del febrer van fer la seva feina que els pipiripips (les roselles, els gallarets, quiquiriquics, badabadocs...) han esclat generosament per omplir de rialles els camps. Els pipiripips duen implícit l'entusiasme pels dies de plena primavera en què les hores de claror gairebé arriben ja fins a les nou del vespre. Heu jugat alguna vegada a endevinar el color de les poncelles dient: gall, gallina o pollet esperant veure si els pètals eren de color vermell, rosa o blanc? No sé si la Susanna s'hi va entretenir o només va jugar amb la llum i la composició per retenir l'esclat verd i vermell als peus del Montseny.

No sé què ens en podria explicar l'escriptor Ramon Solsona de la paraula pipiripip i l'entusiasme que, n'estic gairebé segura, genera a moltes persones tan bon punt comencen a treure el cap enmig dels sembrats. El paquet que va arribar divendres a l'institut, juntament a la carta de resposta que li havien enviat les meves alumnes de llatí de primer de batxillerat, va provocar l'entusiasme de la Laia, la Marta, l'Estel, la Marina, l'Ainoa i la Clàudia. Tot va venir del seu llibre Marques que marquen que vaig portar un dia a classe per les referències al món clàssic que hi recull i de la casualitat d'un exercici que les va dur a trobar la paraula mango (esclau) al diccionari de llatí i a voler saber si hi havia relació amb la marca de roba i a reflexionar sobre les pèssimes condicions de treball en moltes fàbriques tèxtils. A banda d'escriure'ns una carta en què ens donava la benvinguda al club de la paraulitis, ens obsequiava amb un exemplar dedicat! de la seva obra Línia blava, en què les diferents estacions d'aquesta línia del metro barceloní donen cabuda a tota mena de personatges que es van incorporant a les històries, en una nova versió de la metàfora del tren de la vida. 

Vaig tenir la sort, pel fet de ser la professora, de rebre a més Les hores detingudes, un llibre que a la dedicatòria, Ramon Solsona m'explica que l'obra fa de pont entre l'avui i l'antiga Roma tal com ho fan les meves classes. Gràcies. I ho rebla, encara, amb una frase que, m'adono, és una de les que més m'ha ajudat en aquests més de vint-i-cinc anys dedicats a la docència: "No hi ha millor mètode pedagògic que l'entusiasme". El Diccionari etimològic manual editat per Enciclopèdia Catalana em corrobora el que recordava de quan feia classe de grec. Entusiasme prové del verb grec ἐνθουσιάζω 'estar inspirat o posseït per un deu'. El DIEC el defineix com l'exaltació de l'ànima sota la inspiració divina i, en segona accepció, com a exaltació de l'ànim, admiració apassionada. Un parell o tres de clics m'han dut a l'Alcover-Moll i a la Viquipèdia. Una de les coses que més m'agrada, i que vaig aprendre fa anys d'un alumne de 3r d'ESO, és veure com defineixen la mateixa paraula les versions viquipedistes en altres llengües. M'ha agradat, especialment, la castellana quan diu que "el entusiasmo individual o colectivo es la exaltación, la excitación del espíritu humano que sale de su estado reflexivo y tranquilo, conmovido generalmente por un impulso desconocido hacia lo bueno o hacia lo bello". 

Potser seria massa màgic que ara, just a punt d'acabar l'article d'avui, arribés a casa el Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana de Joan Coromines que el passat més de desembre completà la Fundació Coromines i l'editorial Ara per condensar els nou volums del "Coromines" en només tres, amb les correccions que va fer el mateix lingüista. Ho reconec: aquest cop el departament de subscripció d'Ara Llibres va trucar en el moment oportú i em vaig deixar endur per l'emoció en acceptar l'oferta dels tres volums. Ja friso per poder fullejar-los, sentir l'olor de nou i deixar-me endur pel verí dolç del llenguatge de què ens parlava Ramon Solsona a la carta que ens va enviar.





7 comentaris:

  1. Fantàstica reflexió, com és habitual. Ens ha encantat això de la paraulitis!!!
    Dues abraçades des de Ginast.

    ResponElimina
  2. Com sempre, m'ha encantat.
    Quina sort tenen els teus alumnes amb aquesta professora tan entusiasmada sempre...enhorabona.

    ResponElimina
  3. M'ha entusiasmat!
    Ricard

    ResponElimina
  4. Aquest any tot el bosc i les seves flors i plantes estan més vius que mai, Dolors. En el recorregut que hi ha de casa a l'INS hi ha racons on pararies el cotxe i passaries hores contemplant el paisatge. Ten raó, La pluja a fet molt.
    En quant els llibres d'en Ramon Solsona i del teu gran entusiasme i el de les alumnes, en dono fe, vaig rebre el paquet i el vaig deixar a la teva guixeta. La cara de satisfacció que vas posar en veure el contingut d'aquest, no te preu. La resta ho has explicat tu molt bé. Felicitats a tu i a les teves alumnes.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  5. Gràcies, Dolors, Jordi, Lluïsa, Ricard, Jordi Tordera, Emili i Carme per compartir els vostre entusiasme per les paraules, el paisatge, el fet d'educar...

    ResponElimina