dimecres, 27 de setembre del 2017

A peu

El mòbil es va anar omplint la galeria d'imatges amb totes aquelles fotografies, aquest any algunes menys, per testimoniar un cop més la diversitat de persones que omplien els carrers per fer sentir la seva veu. Amb l'estelada a l'esquena, camina una mica encongit, tot sol, un home d'edat avançada. Sóc incapaç de precisar més perquè la discreció (confio) de qui li va fer la fotografia i me la va enviar no li deixava veure la cara. 11 de setembre de 2017. Impossible de saber quantes diades ha fet voleiar aquella estelada. Ja hi anava a finals de segle passat (!) quan eren uns actes minoritaris? Per què hi ha anat sol? S'hi ha engrescat aquest any perquè ha perdut ja la por de tot el silenci que s'empassava de menut quan a casa feia preguntes que incomodaven els grans? S'hi ha sentit empès per la tossuderia i constància de tots aquells que formaren part d'aquells primers brots que esclataren el setembre del 2009 a Arenys de Munt amb una consulta sobre la independència de Catalunya?



El títol de l'article m'ha dut a la música. M'encanta aquesta capacitat del cervell de posar banda sonora a imatges i vivències després de fer una cerca a la meva llista particular que només necessita un clic de connexió a l'emoció per posar-se en marxa: "Sortiu a peu". Esquirols.  Els primers acords, en la versió dels Esquirols XXI, mentre vaig escrivint.  





I aquest camí

que feu a peu,
el vostre anhel el faci pla,
i les petjades que deixareu
siguin històries que en el camí escriviu.


M'emocionava escoltant-los perquè les lletres transmetien allò que la meva ànima semblava necessitar: confiança, tenacitat, natura. Hi havia alguna cosa més, també. Havien nascut a L'Esquirol, el poble del meu pare. La viquipèdia diu que són del 68-69. Posats a triar, prefereixo el 68 i així puc dir que ells i jo vam néixer el mateix any. Com que la meva germana va aprendre a tocar el piano, la mare ens va comprar el cançoner. Ens hi vam passar un munt d'hores, amb més o menys encert segons el dia, cantant a l'habitació. 

A peu des de l'Esquirol baixava l'àvia Magdalena a mercat a Manlleu, i a peu va resseguir el seus carrers i camins el seu fill Joan quan se n'hi anà a viure amb la seva dona i les dues petites: una amb quatre anys i l'altra amb només vuit mesos. En Joan no devia ser gaire més gran que la petita quan s'anuncià el final de la guerra; quan se n'encetava una altra d'encoberta i silenciada per sobreviure a la misèria econòmica, social i humana que havia generat la del 36.

Juliol de 2010
No sé si és per herència paterna - m'agrada pensar que sí - que fins i tot quan vivia a Barcelona era capaç d'anar a peu a la facultat, a l'edifici històric de la Universitat Central, des de Collblanc (just entre L'Hospitalet i Barcelona).  El juliol del 2010, amb la il·lusió esclatant de veure tanta gent reunida per un mateix somni, amb un grup d'amics vam baixar a peu per Rambla Catalunya perquè era impossible fer-ho per passeig de Gràcia. Hi havia l'alegria de veure que començava a ser factible aquell somni íntim adolescent de viure en una Catalunya independent. 

11 de setembre de 2017
Amb el meu company, en Francesc, hem anat cada any a la convocatòria de l'11 de setembre. Alguns cops amb alegria, d'altres amb la impotència de pensar que aquell encara no era la darrera convocatòria reivindicativa, i encara d'altres amb la tristesa de recordar familiars i amics que ja no tindrien la possibilitat de marxar en pau per les places i els carrers del món a la recerca dels somnis propis i de país. Però sempre hi hem anat convençuts que era el que tocava. I aquest any, a uns carrers de distància per allò de l'organització comarcal, també ballava i cridava la meva neboda, la besnéta d'aquella àvia Magdalena que, amb la seva lluita i esforç, tirà endavant la seva família. Amb prou feines han passat tres setmanes des d'aquell dia i se m'han fet llarguíssimes!

A peu, també, diumenge 1 d'octubre, aniré a votar com sempre, al lloc de sempre, on hi haurà l'organització de sempre perquè el consistori del meu poble, Breda, va decidir assumir posar les urnes perquè tothom, amb un sí o un no, puguem exercir el nostre dret democràtic. Gràcies a tantes persones amb nom i cognoms que heu anat fent camí perquè això sigui factible!

dimecres, 13 de setembre del 2017

L'art d'inventar paraules

Us imagineu quina cara ens quedaria si, quan anem al metge, ens digués que per poder saber què ens passa hauríem de fer una analítica per comprovar si ha baixat el nostre índex d'alegrèmia? Alegrequè? I, encara sense haver-nos refet de l'ensurt lingüístic, aprofitaríem la interrupció del seu telèfon per agafar el nostre mòbil, clicar a la icona del navegador, escriure la paraula al cercador i descobrir el següent missatge:

La cerca (alegrèmia) no ha obtingut cap resultat.
Suggeriments:
  • Assegureu-vos que heu escrit correctament totes les paraules
  • Proveu altres paraules clau
  • Proveu paraules clau més general
La paraula en qüestió està ben escrita si tenim en compte que ha seguit el mateix procés de derivació que glucèmia. Com que es tracta d'una sola paraula, no té sentit provar de fer la cerca d'una altra manera. Vaig sentir-la per primera vegada en boca de la doctora Montse Català parlant d'elements de prevenció davant la malaltia. De la mateixa manera que ens preocupem per l'índex de colesterol, que va reduint els seus indicadors d'una manera similar a com augmenten els anuncis de productes per combatre'l, potser valdria la pena preguntar-nos pel nostre índex d'alegrèmia. Quan el meu està baix, sa Roqueta és una de les meves bones aliades a l'hora d'ajudar-lo a tornar al seu estat d'equilibri. I si he de triar un moment de l'any... l'esclat dels ametllers i la verdors dels garrovers a finals de gener o principis de febrer.

Aeroport Paro, a Bhutan
Potser és això el que es va proposar el rei del Bhutan Jigme Singye Wangchuk amb la creació del GNH Gross National Happiness. La primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquest petit país de l'Himàlaia fou en una conversa típica i tòpica d'estiu sobre les vacances. L'Albert explicava les peripècies del seu viatge a l'Uzbekistan, d'on no ha arribat encara la postal que es va autoenviar deu fer més de deu anys. No recordo si l'Uzbekistan i el Bhutan eren a la llista dels països del món, amb la capital inclosa, que el senyor Ramon ens feia estudiar de memòria a 7è d' EGB. No sé si a hores d'ara l'Albert segueix interessat a viatjar el Bhutan, tot i que l'aeroport és un dels més perillosos del món a l'hora d'aterrar i el visat d'entrada és molt car es va queixar. Viatjar és, per a moltes persones, una manera de fer pujar els números de referència per a un estat òptim d'alegrèmia.

Us pregunteu, probablement, quin és el producte estrella per tal d'elevar-lo fins a quotes que us permetin sentir-vos a gust amb la vostra pròpia pell sense necessitar aquellas vacaciones de mí mismo, que endreçava Manolo García en un volum de dibuixos, música i paraules. Com si fóssiu trementinaires avesades a trescar per la muntanya a la recerca de la seva saviesa, haureu de trobar les herbes remeieres que s'adiguin a la vostra pròpia manera d'entendre la vida perquè es converteixin en vit-ànimes. Sense elles és molt probable que la vostra ànima es passegi d'esma per la vida, complint només un plec de lleis i normes, algunes d'invenció humana i d'altres fruit de la nostra pròpia data de caducitat. Per a alguns, les paraules són una font inesgotable de felicitat. I el primer que em ve al cap és Màrius Serra i el seu  país de Verbàlia, i se n'hi afegeixen d'altres com Virgilio Ortega, autor de Palabrología i Palabrotalogía, Jordi Palou, ànima des del 1999 del RodaMots o Daniel Cassany, que assegura que inventar paraules i significats ens fa més feliços.

S'hi devia sentir, probablement, el meu company Francesc, creador de la vit-ànima el passat mes de maig, com testimonia el "document" que guardo a la meva capsa de les paraules; també els nostres nebots, en Pol i la Mariona, creadors de la paraula i el concepte de fretural, barreja d'aigua freda i natural en el punt òptim, que ja forma part del vocabulari familiar estiuenc; o encara el petit Matteo, inventor de l'adjectiu petaloso, en aquesta tendra història lingüística que recull la cultura viva que s'encomana a través de les pàgines del Catorze.cat. Si encara no us hi heu capbussat... aprofiteu aquest nou curs que acabem d'encetar! 

dimecres, 6 de setembre del 2017

Ben d'hora

Fotografia: Francesc Mas
Hi ha tants començaments d'any com ens vulguem inventar. N'he estat conscient no fa massa dies, pel meu aniversari, quan la Núria em desitjava el millor per al nou any que em començava  i per als projectes que estava a punt d'encetar. Pot semblar una fotesa, però fins llavors no hi havia parat prou atenció. Fins a aquell moment sentia com a principi d'any l'1 de gener, per l'oficialitat que li va ser atorgada fa més de dos mil anys i l'1 de setembre, inici del curs escolar. Aquesta setmana he reprès el ritme de llevar-me ben d'hora i el meu cos, com si intuís que ara és això el que toca, no ha necessitat ni tan sols el despertador. Intuïció, canvi de rutines i una dosi gestionable de neguit per tota la despesa d'energia que suposa, d'entrada, encetar una nova etapa a nivell professional. Ben d'hora, potser tant com va fer famós l'entrenador que llegia poesia, s'ha llevat el meu poble. Tot just baixo les escales, en Pep i en Puc tornen de fer el primer passeig del matí. La Dolors ja torna de comprar el pa. En Josep feineja a la cuina i en Titó, que en pocs dies s'ha après el meu nou horari, miola tan bon punt em veu girar la cantonada. Respiro un matí que fa olor de possibilitats. Després d'un estiu que ha posat en evidència que l'acceleració del canvi climàtic sembla haver posar la directa, sense el permís de tots els qui l'han negat i el segueixen negant, agraeixo l'aire fresc i els núvols que treuen el nas rere el castell de Montsoriu. Els homes del temps han avisat que plouria. L'aire enrarit i la saviesa física del cos que just reprèn el dolor antic abans d'un canvi de temps ho han acabat de confirmar. 


Mentre a l'entrenador que llegia poesia encara li faltava un any per entrar a la Masia, vaig trepitjar per primera vegada el Camp Nou gràcies al meu pare que va aconseguir un parell de carnets i, plegats, vam anar a veure aquell Barça de Schuster i Maradona, a qui Goikoetxea havia lesionat feia un parell de setmanes. Però jo era més de Migueli i Marcos. Vaig tornar d'aquell Barça-Gijón amb l'eufòria d'un 4-0 i un gol de Marcos, vivint en primera persona adolescent l'ambient patidor, propi de l'afició d'aquella època, en el viatge d'anada i l'alegria de la victòria en el de tornada. No sé si era el mateix any o el següent que una de lectures obligatòries a classe de literatura em va tornar a la meva Roda natal  meravellada de poder entrar a la casa on Martí i Pol feia dir Sí, senyor a l'Elionor, mentre jo encara no sabia  si havia heretat l'esperança dels avis i la paciència del pares

No ha estat Ausiàs March qui m'ha vingut aquest matí a la memòria, sinó els versos del bon amic del cantautor a qui escoltava el futbolista Pep Guardiola dedicats al poble, dels quals ara recupero un fragment que podeu escoltar en la versió que fa el seu germà Ramon Martí i Pol.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
         i els secrets dels altres.



El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
El principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort

Grafit gegant de Miquel Martí i Pol, a la paret de l'institut de Roda de Ter
He obert finestres per deixar sentir l'olor de la pluja i per descobrir la creativitat dels alumnes inspirats per les paraules del poeta. Deu ser perquè les meves orelles estan molt atentes i despertes a tot el que senten a explicar als nous companys del Bellera; podria ser que  s'hagin deixat inspirar per les propostes de la Susanna i l'Olga de dur la poesia a les aules i, de retruc, la qualitat tant d'edició com de passió i amor per la feina que fa Matilde Martínez al capdavant d'edicions Godall. A més, m'ofereixen la possibilitat de sumar-m'hi amb els mots perdurables als epitafis, recollits i traduïts a Perènnia per Mònica Miró. I just quan ho acabo d'escriure, enfilo la mirada i ressegueixo de nou els versos de Martí i Pol i m'adono que són ben certes les paraules del poeta quan diu que el poble és la veu i el silenci,/ la vida i la mort