dimecres, 6 de setembre de 2017

Ben d'hora

Fotografia: Francesc Mas
Hi ha tants començaments d'any com ens vulguem inventar. N'he estat conscient no fa massa dies, pel meu aniversari, quan la Núria em desitjava el millor per al nou any que em començava  i per als projectes que estava a punt d'encetar. Pot semblar una fotesa, però fins llavors no hi havia parat prou atenció. Fins a aquell moment sentia com a principi d'any l'1 de gener, per l'oficialitat que li va ser atorgada fa més de dos mil anys i l'1 de setembre, inici del curs escolar. Aquesta setmana he reprès el ritme de llevar-me ben d'hora i el meu cos, com si intuís que ara és això el que toca, no ha necessitat ni tan sols el despertador. Intuïció, canvi de rutines i una dosi gestionable de neguit per tota la despesa d'energia que suposa, d'entrada, encetar una nova etapa a nivell professional. Ben d'hora, potser tant com va fer famós l'entrenador que llegia poesia, s'ha llevat el meu poble. Tot just baixo les escales, en Pep i en Puc tornen de fer el primer passeig del matí. La Dolors ja torna de comprar el pa. En Josep feineja a la cuina i en Titó, que en pocs dies s'ha après el meu nou horari, miola tan bon punt em veu girar la cantonada. Respiro un matí que fa olor de possibilitats. Després d'un estiu que ha posat en evidència que l'acceleració del canvi climàtic sembla haver posar la directa, sense el permís de tots els qui l'han negat i el segueixen negant, agraeixo l'aire fresc i els núvols que treuen el nas rere el castell de Montsoriu. Els homes del temps han avisat que plouria. L'aire enrarit i la saviesa física del cos que just reprèn el dolor antic abans d'un canvi de temps ho han acabat de confirmar. 


Mentre a l'entrenador que llegia poesia encara li faltava un any per entrar a la Masia, vaig trepitjar per primera vegada el Camp Nou gràcies al meu pare que va aconseguir un parell de carnets i, plegats, vam anar a veure aquell Barça de Schuster i Maradona, a qui Goikoetxea havia lesionat feia un parell de setmanes. Però jo era més de Migueli i Marcos. Vaig tornar d'aquell Barça-Gijón amb l'eufòria d'un 4-0 i un gol de Marcos, vivint en primera persona adolescent l'ambient patidor, propi de l'afició d'aquella època, en el viatge d'anada i l'alegria de la victòria en el de tornada. No sé si era el mateix any o el següent que una de lectures obligatòries a classe de literatura em va tornar a la meva Roda natal  meravellada de poder entrar a la casa on Martí i Pol feia dir Sí, senyor a l'Elionor, mentre jo encara no sabia  si havia heretat l'esperança dels avis i la paciència del pares

No ha estat Ausiàs March qui m'ha vingut aquest matí a la memòria, sinó els versos del bon amic del cantautor a qui escoltava el futbolista Pep Guardiola dedicats al poble, dels quals ara recupero un fragment que podeu escoltar en la versió que fa el seu germà Ramon Martí i Pol.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
         i els secrets dels altres.



El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
El principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort

Grafit gegant de Miquel Martí i Pol, a la paret de l'institut de Roda de Ter
He obert finestres per deixar sentir l'olor de la pluja i per descobrir la creativitat dels alumnes inspirats per les paraules del poeta. Deu ser perquè les meves orelles estan molt atentes i despertes a tot el que senten a explicar als nous companys del Bellera; podria ser que  s'hagin deixat inspirar per les propostes de la Susanna i l'Olga de dur la poesia a les aules i, de retruc, la qualitat tant d'edició com de passió i amor per la feina que fa Matilde Martínez al capdavant d'edicions Godall. A més, m'ofereixen la possibilitat de sumar-m'hi amb els mots perdurables als epitafis, recollits i traduïts a Perènnia per Mònica Miró. I just quan ho acabo d'escriure, enfilo la mirada i ressegueixo de nou els versos de Martí i Pol i m'adono que són ben certes les paraules del poeta quan diu que el poble és la veu i el silenci,/ la vida i la mort


5 comentaris:

  1. Ja només començar m'he trobat la fotografia d'un gatet com la meva!!!
    També vaig fer anys fa poquet i em sento identintificada amb moltes coses que dius.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Comencen nou curs Dolors, nous companys, alumnes i reptes. Diuen q nosaltres ensenyem, però el q no saben és que també aprenem cada dia. Et felicito per deixar enrere la zona de confort i llançar-te a noves experiències, penso q no t.arrepentiràs. Molts besets!

    Rosa Pi.

    ResponElimina
  3. I tant que aprenem cada dia, Rosa! Tenim molts mestres arreu encara que a vegades no n'acabem de ser prou conscients. Molta sort també per a tu en aquesta nova etapa!

    ResponElimina
  4. M'agrada, m'agrada MOLT! Bona Diada!

    ResponElimina