dimecres, 23 de novembre de 2016

Quietud

Quarts d'onze de la nit. A punt d'anar a dormir, poso el mòbil en mode avió per evitar l'acumulació d'ones que naveguen impunement per casa. En el grup de la feina hi ha quatre missatges. L'obro per si de cas i em trobo aquest petit moment de quietud: els bancs buits d'un racó del pati enmig d'una paleta d'ocres i verds d'una tardor a qui li devia fer molta mandra estendre's un any més, seguint el ritual necessari de deixar anar. És imprescindible per passar un hivern que no sabem si vindrà acompanyat d'una altra mena de quietud, molt més blanca, que convida encara més a alentir el ritme.

Foto: Beni Ladero
Estic plenament convençuda de l'obligació de regalar-nos moments de quietud, d'abaixar les espatlles, relaxar les parpelles, dibuixar un petit somriure i escoltar la nostra respiració per reafirmar-nos com a éssers vius. En quin moment vam anteposar els verbs fer i tenir al verb ser? És una de les preguntes que, sovint, sorgeix a classe quan començo a explicar el present dels verbs llatins. Una de les coses que m'agrada quan els explico el verb ser és fer-los adonar de la irregularitat del verb que, per qüestió familiar, trobem també en català, castellà, francès, portuguès... i, encara, en anglès, alemany, o grec, per citar-ne algunes. En els llibres de llengua català hi sol haver exercicis per trobar sinònims a un omnipresent fer perquè, si no hi posem atenció, s'acaba ensenyorint de totes les frases per robar-los la riquesa de la diversitat. Mireu si él verb fer ocuparia un lloc destacat en el rànquing de l'estadística de verbs més pronunciats al final del dia que en el diccionari de l'IEC ocupa gairebé un plana sencera! Si ho voleu comprovar només cal anar a l'enllaç i descobrir fins a quin punt aquest verb és amic de badalls, petons, mals, xivarri o prometences. L'expressió fer quietud, tanmateix, em xerrica una mica i, quan em passa això recordo les paraules del savi, Joan Solà, que ens deia a classe que alguna cosa de veritat hi devia haver si una construcció ens produïa aquest efecte. 

Fer quietud, tanmateix, devia ser l'efecte buscat per les mestres d'EGB que ens duien cada any de colònies, quan abans d'anar a dormir ens feien cantar allò del Pst! prou brogit, és la ronda de nit... Segur que arribaven al vespre amb ganes d'entrar al sac de dormir i no sortir-ne fins l'endemà al matí, tot i que nosaltres l'esperàvem pel per omplir l'habitació d'acudits, rialles i confessions que solien acabar-se quan una d'elles entrava per la porta per endur-se'n l'últim a qui havien sentit a dormir a la seva habitació mentre nosaltres silenciàvem de cop les rialles a dins del sac mentre a fora tota mena d'animalons noctàmbuls es desvetllaven per aprofitar la quietud de la nit.

Vaig acabar l'EGB l'any del Naranjito i de la mort en accident de Grace Kelly, princesa de Mònaco. Amb la perspectiva dels anys i de l'experiència com a docent, m'adono que vaig ser una privilegiada de poder anar a l'escola Casals-Gràcia perquè llavors era l'única de tot Manlleu que organitzava colònies on apreníem continguts curriculars in situ (recordo l'estudi del bosc, del clima, de les festes tradicionals com ara la Patum de Berga), posàvem en pràctica competències personals, treballàvem de forma cooperativa i col·laborativa, cantàvem, fèiem activitat física. Recordo amb un somriure immens ls indis a Mas Blanc, el bosc mediterrani a Canyamars, el guillot que s'emportava la roba desendreçada de les habitacions a Sant Jaume de Frontanyà, les cançons a la vora del foc... Fèiem aprenentatge holístic, si més no quan érem de colònies i, en alguns casos, també a l'aula. En aquella època les mestres (només hi havia tres mestres en el claustre i només un solia venir a colònies) no tenien grup de whatsapp per passar-se les fotografies o per avisar si algun nen es feia mal. Un cotxe a la porta i, amb una mica de sort, el telèfon d'alguna casa veïna eren la nostra comunicació amb l'exterior durant aquells dies. Potser perquè vam créixer i estudiar sense mòbils ni ordinador a l'abast de la gran majoria de la població, a vegades necessitem desconnexió exterior per recuperar la simplicitat de ser i de valorar una cosa imprescindible per viure: respirar




4 comentaris:

  1. Realment tens raó en què avui en dia els verbs fer i tenir han adquirit massa importància en detriment del ser, que en realitat és l'autèntic quid de la vida.
    També m'ha agradat la reflexió sobre l'EGB. Jo no vaig ésser tan afortunada i les monges dels Sagrats Cors de Centelles no eren tan avançades al seu temps. Tanmateix, hi ha algunes experiències que recordo amb enyor.
    Com sempre, gràcies per compartir aquests moments.
    Dues abraçades.

    ResponElimina
  2. Quietud, somriure intetior i escolta profunda dels teixits.
    Es comença a sentir el rum rum de l'hivern.Toca recollir-nos amb unacançó "prou brogit.."o abrçades a un arbre.
    M'han vingut ganes de venir a sentir els bancs i les últimes fulles de ls tardor que es desprenen.
    Gràcies pe'l passstge!

    ResponElimina
  3. M'ha encantat, una petita alegria.

    ResponElimina
  4. Carme, gràcies per ser tan fidel al bloc i a les paraules que hi comparteixes... Montse, un somriure i una abraçada! Anònim, gràcies pel suport!

    ResponElimina