dimecres, 9 de novembre de 2016

Do de llengües

Tant és caminar amb presses pel centre de Barcelona per anar a buscar el tren com passejar tot admirant edificis modernistes o badant en uns aparadors que només parlen en anglès. Pareu l'orella i compteu quanta estona trigueu a sentir algú que parla en català. Barcelona ha esdevingut punt de referència de col·leccionistes de ciutats viscudes en un cap de setmana. No s'hi val a perdre ni un segon. Qui sap quan hi tornaran. A la meva particular col·lecció dels estius hi ha algunes ciutats europees dels primers viatges amb els amics quan també semblava que havíem d'immortalitzar la nostra presència a Lisboa, a Roma, Londres o Praga, sense deixar d'escoltar fados en directe, visitar museus i menjar gelats,  veure un musical o tastar cervesa negra. Reconec que, deixant de banda l'admiració que sento per l'arquitectura i algunes obres d'art, el que em sedueix de visitar altres indrets és la vida quotidiana, imaginar on aniria a fer el cafè, a comprar el pa o el diari, saber quin és el dia de mercat, on és la biblioteca i quina paraula faria meva tot d'una aprengués a parlar la llengua del lloc si m'hi quedés el temps suficient.  


Sóc de la generació que encara va estudiar, com a segona llengua estrangera, majoritàriament el francès. A l'institut hi havia una professora que ens posava cançons de Moustaki i una companya que estava enamorada d'un carter s'emocionava quan sentia Le facteur, tot i que la lletra és tristíssima. Ma solitude era una de les meves preferides encara que, llavors, no acaba d'entendre allò de "je ne suis jamais seul avec ma solitude". Sempre he cregut en la música com un recurs imprescindible a l'hora d'aprendre llengua. És probable que Supertramp, Dire Straits i Bruce Springsteen hagin estat els millors professors d'anglès de molta gent de la meva generació. Recordo un amic que em parlava dels espais en blanc que anava omplint de paraules a mesura que escoltava el Boss a mesura que a classe d'anglès ampliava vocabulari. Que fàcil és ara, si la connexió funciona correctament, escoltar una cançó a classe per parlar del paper del Mediterrani a les cultures clàssiques! Queden enrere els cassets i les cintes amb cel·lo on hi havia enregistrat Mediterráneo de Serrat, Mar Antiguo o Soy un accidente d'El Último de la fila, perquè hi descobrissin l'Ulisses homèric quan demana "que nadie me ate cuando las sirenas canten". 

Hi ha qui canta a la dutxa i qui ho fa al cotxe. Reconec la meva afició per les quatre planxes del cotxe i per les cançons escollides segons el trajecte o l'estat d'ànim: les de fer quilòmetres i les d'anar a la feina, les reivindicatives i les nostàlgiques, sense oblidar les que estreno posant una vegada i una altra fins que m'aprenc la lletra. Aquests dies li ha tocat el torn a Eleftheria Arvanitaki, com si escoltant la cantant grega pogués recuperar l'estiu i omplir de significat la música mediterrània que traspua de cada nota amb alguna paraula que entenc d'esquitllada perquè és igual que en grec clàssic. Si tingués una vareta màgica que em permetés aprendre ràpidament una llengua, triaria el grec modern. No sé si ha mantingut la riquesa de vocabulari del grec antic a l'hora de crear paraules a partir de diferents preverbis o tenen paraules diferents per definir l'amor segons tingui un component de desig (eros) d'amistat (filia) o de bondat (àgape) com passa en grec clàssic. L'alemany, pel que ens va explicar la professora Ester Roma en el concert de La fàbrica de Lied dedicat a Schubert i Tolrà el passat 29 d'octubre a la Masia Mariona de Mosqueroles, també té una riquesa semblant a l'hora d'expressar conceptes abstractes com ara l'enyorança segons sigui d'una persona, d'una situació viscuda o d'una vivència desitjada. Ens explicava que no era gens estrany que hi hagués tants filòsofs alemanys. Tampoc ho deu ser en el cas dels grecs...

Ensenyar una llengua sempre és tot un repte pel que això implica de transmetre alguna cosa més que estructures gramaticals i vocabulari bàsic, perquè en la llengua hi ha el paisatge, la història, les emocions dels seus parlants. Recordo ara la cara d'astorats dels alumnes de Formentera quan van sentir a Jesús Tusón explicant que els esquimals tenien més de vint paraules per definir el color blanc. Havien treballat a classe Una imatge no val més que mil paraules, un llibre deliciós per trencar mites com ara que la llengua pròpia és la més fàcil, que hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat o que les llengües amb més parlants són més útils. 

Més d'una vegada he fet servir el programa Do de llengües de Catalunya Ràdio per exemplificar la diversitat lingüística al món i la necessitat de preservar-ne la seva riquesa de la mateixa manera que defensem les espècies autòctones. És cert que les llengües evolucionen i es transformen, però també ho és, i això m'entristeix profundament, fins a quin punt ens deixem endur per les modes de les paraules, per la comoditat dels mots en anglès en l'àmbit de la tecnologia i pel menyspreu cap a paraules que ja considerem que només les diuen els avis. M'agrada especialment la reflexió final del programa que transcric literalment i que també podem aplicar les paraules: "Cada cop que desapareix una llengua perdem una manera d'entendre el món, una manera de viure'l i de descriure'l. Cada vegada que desapareix una llengua ens fem més pobres, més homogenis i perdem una oportunitat d'enriquir-nos amb l'aportació de l'altre." 







5 comentaris:

  1. La veritat és que m'encanta això que les llengües majoritàries no són necessàriament les més útils...
    Un gran article, en general, com sempre molt recomanable.
    Petons.

    ResponElimina
  2. En el llibre hi ha altres delícies que conviden a la reflexió com ara: Val més dedicar les hores de català a l'estudi de l'anglès. Aquesta la defineix com un dels mites innocents... i es pregunta si justament han de ser les de català o poden ser les de matemàtiques, de les castellà o les de ciències naturals. T'asseguro que és un d'aquells llibres de lectura gairebé obligatòria i també per anar rellegint de tant en tant. Una abraçada des del Montseny direcció Pirineu!

    ResponElimina
  3. Ho recomenaré al Club de Lectura d'aquest petit poble nostre. Gràcies Mercë

    ResponElimina
  4. Totalment d'acord Dolors i afegiria que " qui perd la llengua, perd la identitat". P.ex: els irlandesos cada cop saben i parlen més anglès i menys gaèlic, està desapareixent com a llengua pròpia.

    ResponElimina