Una dona de paraula

Recuperar el ritme de setembre vol dir, entre altres coses, retrobar entre setmana els articles que, amb el doblec característic, he deixat per rellegir, retallar i arxivar o fer servir d'inspiració per aquest moment de retorn a L'illa del Ter. M'aturo, de nou, al racó de l'Eva Piquer, que ha llegit no sap on les impressions de John Le Carré sobre les entrevistes culturals i el buit de creativitat que es pot arribar a sentir després d'un any de promocions i entrevistes; hi recupero, també, les paraules d'Stephen King en una sobretaula amb Amy Tan sobre la pregunta que no havia contestat mai. King s'adona que a ell tampoc li demanen sobre el llenguatge, i confessa que per a ell és "una llàstima perquè a la plebs també ens interessa l'idioma, encara que sigui d'una forma més humil, i sentim autèntica passió per l'art i l'ofici d'explicar històries."

Hi ha un temps de silenci en l'acte d'escriure, a vegades previ al tecleig de l'ordinador, a vegades entre línia i línia. És un temps d'escolta, sense paraules, de somriures trapelles, de neguit als dits, però en definitiva, de silenci amb el món exterior. En el silenci, arriba una paraula, com d'amagatotis, fent tat, com els nens. Al seu darrere n'arriba una altra i una altra. Llavors ja no tenen aturador. Recordo un amic que a vegades, assegut a la cadira , tant se val si a casa o a la terrassa d'un bar, sense fer res en absolut, s'emmurriava quan algú interrompia aquell instant màgic d'escriptura silenciosa.

Em ve al cap, tot d'una, el record del passat Sant Jordi que vaig voler recuperar la tradició de quan estudiava a Barcelona: passejar per la Rambla  després de saltar-nos totes les classes del matí perquè no enteníem allò que els alumnes de filologia no féssim festa el dia de sant Jordi, dia del llibre. Ni riuades exagerades de gent, ni estrangers que havien aprofitat una oferta de darrer moment per visitar la capital catalana en una data tan assenyalada, ni caçadors de signatures (o no eren tan evidents...) consultant l'i-phone en la seva darrera versió per saber on hi havia un o altre autor, mediàtic i/o de llarga trajectòria disposat a trobar (o no) una frase enginyosa per omplir la primera plana d'un llibre que fa olor de nou.

Imma Monsó (Vilaweb)

No feia massa dies que havia acabat de llegir La dona veloç d'Imma Monsó, la protagonista del qual havia estat, la Nes, en un moment de brutal acceleració, a punt de "demanar el diari de l'endemà". A vegades, mentre llegeixo, apunto frases que m'han seduït, que posen nom al que sento en aquells moments, que he necessitat pronunciar en veu alta per sentir-les fora del paper. "Té una velocitat pròpia el dolor?", demana a la Nes el seu pare. Al costat hi vaig dibuixar un ull. Ho solo fer per recuperar amb més rapidesa els que m'han semblat especialment significatius. Segueixo fullejant el meu bloc de notes: en majúscules hi trobo "L'art és l'única cosa que ens salva de l'acceleració, que preserva el temps, no ens permet eliminar els matisos, els detalls, perquè l'art és tot matisos, tot detalls, el compàs de la música, la mètrica de la poesia, els detalls en un quadre, les subtileses d'un relat..." Proveu a escoltar-vos llegint-lo en veu alta. Com us sentiu ara?

Quan enfilava passeig de Gràcia per anar a agafar el tren, m'adono que hi ha l'Imma Monsó en una de les taules. M'hi aturo un moment encara que no li dugui per signar la seva darrera novel.la, L'aniversari. Només li vull fer arribar com n'està de ben escrit La dona veloç, pel ritme dels capítols, per les paraules tan ben trobades, pel treball de recerca que s'hi intueix al darrera. Li explico la meva necessitat de reescriure a mà les seves paraules en el meu bloc: "Bada com fa molt de temps que no ha bada, bada en el sentit etimològic de la paraula, oberta de bat a bat." Em somriu i s'avé a una fotografia que li faig a corre-cuita per no arriscar-me a perdre el tren de les 19.20.

Al tren, tot i el xivarri d'un dissabte a la tarda, recupero aquell silenci que mica en mica s'omple de paraules, d'idees que ballen esbojarrades després de l'empatx de llibres i gent, d'històries que podrien treure el cap darrere les noies que comparteixen auriculars, assegudes al meu davant, darrere la mirada d'un senyora amb bastó que porta a les mans una rosa embolicada amb paper de plata, uns nens que s'esbatussen al mig del passadís. Paraules que ja frisen per sortir. Paraules que curen, deia Àlex Rovira, en un dels títols dels llibres. N'estic convençuda. Curen qui les escriu i qui hi troba complicitat quan, en la intimitat del silenci, les pentina amb la mirada.