dimecres, 7 de setembre de 2016

Un home de pau

Del botó d'FM al de CD. L'edat del cotxe l'obliga a passar la revisió ja cada any i no hi entén d'MP3 i USB. Pista 14. Caïm Riba i Fotografia al disc de La Marató del 2015. La cançó original és d'Ed Sheeran, un músic anglès de 25 anys. I sense adonar-me'n s'acumulen al comptaquilòmetres tots els que vaig recórrer el juny passat del Montseny a la Plana i de la Plana al Montseny. "Res és etern, ja ho sé, però hauria volgut que durés més"... Només el puc acompanyar a les primeres estrofes. Si algú m'hagués assegurat que plouria si hagués seguit cantant, prometo que ho hauria fet! 


Santuari de Cabrera (Osona)
I ens queden ara tots els instants que junts vam viure.
Dintre del cor tu m'hi bategues
i mai més te n'aniràs.
Et duc dins del cor, et duc dins el cor...


És ben cert que el duc dins el cor, i que em queden els somriures que em donen el coratge de seguir endavant cada vegada que miro la fotografia on, assegut al sofà, llegeix un llibre mentre a la taula jo fullejo el diari. Me l'he imaginat alçant el cap i dient-me: "Si cada any hi has anat, aquest any et quedaràs a casa?" No. No m'hi quedaré. Finalment, he decidit repetir el ritual, una mica massa d'esplai per al meu gust a aquestes alçades, que ens durà a dinar ben d'hora, ben d'hora per retrobar-nos amb la resta de gent de Breda a la marquesina de prop del CAP des d'on sortirà l'autobús cap a Salt.

Però aquest any no el podré trucar quan tornem i explicar-li com ha anat: les cues, les riuades de gent, els crits d'independència, l'emoció de ser allà, la il.lusió de fer camí en la construcció del que va començar com un somni de molts fins que algú va decidir posar la primera pedra en una consulta a Arenys de Munt, perquè era el moment de dir prou, en majúscules i ben alt.

30 anys de diferència entre ell i jo, entre aquest home de pau que va anar construint la seva vida a poc a poc, amb les bretolades pròpies de canalla pels carrers de l’Esquirol; escoltant les converses de les seves germanes més grans fins i tot amb aquells ullassos que tot ho observaven; amb aquells talls de xai que li donaven al Muné quan ell estava malalt perquè van tractar sempre el mosso com un més de la família; hi va haver també les cartes d’aquella nena d’onze anys que l’escrivia quan ell feia la mili a Sant Climent Sescebes.

Algunes parets es van alçar a Roda de Ter, el poble que curiosament duia un trosset de nom igual que el poble on havia nascut la dona que faria possible que pogués fer de pare, ell que amb prou feines havia conviscut amb el seu. A Manlleu hi deu haver amagats trossets de la seva història a molts racons: a l’escola de Gràcia guiant els petits exploradors dels boscos a les excursions dels mitjans, a la biblioteca de Gràcia primer i després a la baix a Manlleu, al casal Frederica Montseny a les classes de català, de gimnàs, en els tallers de memòria, tot i que, de memòria, en tenia per donar i per vendre.

N’hi ha, segur, a can Brocato, al Cordó i a ca l’Abey on va treballar sempre de valent, a vegades fins i tot una mica massa perquè era un home sofert de mena. N’hi deu haver a les botigues, al mercat municipal, a la plaça del mercat, a l’horta on anava a buscar a planter, a la xurreria Crespi, al carrer de Pont, entre la gent del Temps x Temps i un llarguíssim etcètera.

Però sobretot on n’hi ha un munt és a muntanya,  pels camins de la Plana i pels de la Serra de Cavallera a la Colònia Estebanell. En trobareu si passegeu pel Poquí, Sant Jaume i Lurdes,  Palau... Alguns són molt entranyables, com els que somriuen amagats a l’ermita de Santa Magdalena. No caldria cavar massa per deixar sortir els de l’hort d’en Miquel o els que encara  queden en la mínima expressió a què quedà reduït el seu hort per les necessàries ampliacions de les parets de la casa del carrer Albert de Benet; n’hi deu haver a les neveres dels veïns amb qui compartia tomàquets, julivert, enciam, carbassons...

Castell de Montsoriu (La Selva)
I en aquest pòsit que sempre té amb ell també hi deu haver un diumenge de tarda de ball compartit amb els bons amics, un dinar de família, una estona de conversa familiar al sofà, una excursió matinal de diumenge fins al castell de Montsoriu, una afaitada amb la suavitat imprescindible, un concert de Gospel, la inauguració d’una exposició de fotos a can Patalarga, un partit de bàsquet, un acudit compartit, un globus ple de bons desitjos per volar ben amunt! 

La va desfer molt de pressa, sense tenir prou temps per assaborir tots els regals que la vida li va oferir. Però, tanmateix, encara n'hi hagué  per una estona de fer la perdiu que tan aviat plora com riu, un t’estimo, un gràcies, un no em pensava que seria tan ràpid... i un somriure amb aquells ullassos que tot ho van engolir i que, encara, van deixar la traspuar aquella pau que conforma l'essència del seu llegat. Gràcies, pare, moltes gràcies.



9 comentaris:

  1. Dolors, és un homenatge preciós que arriba a l'ànima. Ens hem emocionat i se'ns ha escapat alguna llàgrima. Molts petons.

    ResponElimina
  2. Dolors, quins records més bonics. No conec els racons que descrius, però ja son una mica meus també.... estic emocionada!! Sense coneixe'l el sento de veritat com un home de pau.
    Feliç Diada!!!!

    ResponElimina
  3. Dolors, les persones que estimem i que malauradament ens deixen, mai acaben de morir. El que solia fer i on ho feia, les discussions, el consol que t'oferia quan ho necessitaves.... Sempre estarà present amb tu. Un record molt maco!

    Una forta abraçada!!!

    ResponElimina
  4. Molt emotiu. Això és la vida. Ptns i bona diada.

    ResponElimina
  5. Precioso Dolors, me gusta mucho la descripción de como puede un ser tan querido dejar sus trocitos en este mundo.Aho!

    ResponElimina
  6. Dolors, molt emotiu, els que hem compartit trobades, nits de nadal, reis, el dia de la mona, aniversaris...ens seguirem ajuntant,però sempre amb un gran buit.Res és etern, però el record mentre i siguem el mantindrem, una abraçada

    ResponElimina
  7. La Dolors és una boníssima escriptora: ens ho demostra la manera com és capaç de fer-nos arribar el seu pare, una persona desconeguda que se'ns ha fet familiar gràcies a ella. Una abraçada, Dolors.

    ResponElimina