Tornar a Grècia

Fotografies a les parets que recorden la família i els llibres als prestatges que tenen la paraula oportuna davant la tristor persistent d'alguns dies com els d'avui, que tenen l'habilitat de fer-nos companyia en l'inesgotable camí de l'aprendre, que ens emocionen i ens conviden a viure a través de la pell i les emocions de personatges sorgits de la imaginació i tenyits d'autobiografia. Al damunt de la taula la versió en castellà Grecia, viaje de otoño, una guia diferent per emprendre el viatge als nostres orígens de la mà de Xavier Moret, periodista i enamorat de Grècia. Una setmana per embarcar i, qui sap, sentir l'alè d'aventura i descoberta que va acompanyar els grecs que emprengueren camí a través del vinoso ponto, com diu la meva tronada versió de l'Odissea, a la recerca d'altres pobles amb qui establir relacions comercials. M'encantaria poder-les acompanyar i tornar al museu d'Acròpolis per veure les estàtues de les kourai arcaiques i deixar-me embadalir per les trenes de les Cariàtides originals que semblen protegir els vestigis d'un passat del que encara ens queda molt per descobrir i per aprendre. M'encantaria trepitjar Creta i deixar-me endur pel mite d'un Teseu disposat a salvar la seva ciutat, Atenes, del tribut anual de joves que acabaven devorats pel temible Minotaure. I badaria davant la mar a Santorini.

Tot i que no és ben bé el mateix que respirar la llum mediterrània al costat de les oliveres de la tholos de Delfos, m'he adonat que a Grècia, d'alguna manera, hi torno cada cop que m'emociona el record d'aquest estiu, en el meu primer viatge (confio...) a l'essència clàssica. Rebusco a la memòria saturada del meu mòbil algunes fotografies i per uns instants recupero el sol, la calor, la llum, però també la misèria, les pintades i la sensació d'impotència davant la pobresa d'un poble que es convertí en la porta d'entrada de milers d'éssers humans que fugien de la guerra. 

Hi retrobo la música d'una parella que cantava en un dels carrers que pujava fins a l'Acròpolis. Era tan dolça la veu de la dona... Era entranyable el so de la guitarra del seu company... Era captivador alçar els ulls i veure de reüll les columnes del temple arcaic d'Atena.  Hi havia una certa màgia en les paraules que era capaç d'entendre perquè ressonaven igual que en grec clàssic. Hi havia il.lusió en els seus ulls quan els vaig explicar que  Ítaca de Kavafis, adaptada i musicada per Lluís Llach, havia esdevingut un cant de llibertat ja des de la seva estrena el 1975. 

Gairebé ressegueixo les paraules de Pere IV que el 1380 va escriure que l'Acròpolis és "la plus rica joia que al món sia vista" inscrites a la placa que, gràcies a l'entusiasme i la persistència de l'hel·lenista empordanès Eusebi Ayensa, acompanyen els milers de visitants que s'acomiaden de l'Acròpolis, un cop passats els propileus. I al costat de la placa vaig poder aprofitar per fer país i parlar amb uns turistes encuriosits pel meu interès per al placa. M'aturo un moment i fullejo l'exemplar del facsímil de l'elogi a l'Acròpolis que em va fer arribar el seu autor acompanyat d'una amable nota escrita a mà. 

Postals confiades al sistema de Correus grecs, amb l'aval del missatger Hermes en el seu logo. Un peculiar cafè grec acompanyat d'uns dolços exageradament ensucrats a la plaça Sintagma. Un periple per la península de l'Àtica de tornada de Súnion amb dinar inclòs en un restaurant on sentíem el soroll del tallant cada cop que algú demanava xai. Ceràmica de Thira i rínxols a les escultures. La música entranyable d'Eleftheria Arvanitaki a Tis kalinihtas ta filia, que us convido a escoltar amb tots els sentits i deixar-vos amanyagar per la seva força i calidesa. Un iogurt fet veritablement a casa. Oliveres, magraners i llorers a la vessant sud del mont Parnàs.  La il.lusió per tornar-hi camí de les illes, a la recerca de la plaça de Folegandros, que Llach evoca en cantar en record de l'hel.lenista Alexis E. Solà. Παρακαλό (Parakaló,  sisplau). Ευχαρίστώ πολύ (Efharistó polí, moltes gràcies).