Un cafè...sol, sola

Deu fer molts anys del meu primer cafè. Diria, si la memòria segueix fidel a alguns records, que fa els mateixos anys de la nominació de Barcelona com a seu olímpica. Ho recordo perquè era el meu primer any d'universitària i m'impactava això d'anar a classe a l'edifici central de la Universitat de Barcelona, en aquelles aules immenses, amb cadires incòmodes i cartells que demanaven que no es fumés a classe. El professor Reyes ens insistia amb alguna cosa del Mío Cid  quan aquell mític "À la ville de... Barcelona" va omplir el carrer d'alegria, cridòria i orgull. Llavors tots els aprenents de filòlegs havíem de passar per matèries obligatòries com lingüística, literatura catalana (contemporània) i espanyola (medieval), a més d'estudis literaris i una llengua antiga que podíem escollir entre llatí, grec, àrab i hebreu. A vegades quedava amb l'Ester, una amiga que estudiava història i estava enamorada del pati de lletres de la Central. Ella solia prendre cafè i jo m'hi vaig aficionar de resultes d'alguna d'aquelles tardes ocres de tardor i de la llum pansida del claustre i dels passadissos de la facultat. Sóc incapaç de recordar on vaig descobrir el gust amarg del cafè i això que llavors me'l prenia amb sucre! Onomatopeia de fàstic. 

No sé definir amb prou precisió què és el que m'agrada més del ritual del cafè. Se'm barregen el petit plaer de l'anonimat en un bar de ciutat; l'entranyable encant de ca l'Antonieta a Breda, on puc compartir una estona de conversa i d'històries amb algú del poble; la complicitat de la Montserrat del Tívoli de Sant Hilari que em canvia el sucre per una xocolatina amb un somriure trapella; l'amabilitat del cambrer del cafè Mirandola a Chapa (Portugal) que es va oferir a portar a Correus un parell de postals perquè al poble no hi havia bústia; llegir, tota sola al menjador de casa, la columna de la Sílvia Soler a l'Ara i posar-me De bon humor. Heu descobert ja el petit moment d'estricta simpatia quan algú la vostra llista de contactes us correspon amb un somriure perquè heu pensat que aquella cançó, aquella notícia o aquella fotografia els agradaria especialment? L'heu sentit a la llista dels vostres contactes algú de qui fa temps que no sabeu res us demana si no va essent ja hora d'una abraçada en directe? 

A dins la tassa, tots els cafès semblen iguals, però de fet no ho són. Cada cafè té la seva història i alguna és ben especial... S'intueix a la pàgina 279, es fa evident a la 281 i esquitxa fins al final. I el llibre no era meu, però me'l vaig quedar. Me l'havia deixat la Montse, una companya de feina amb qui compartim data d'aniversari en anys diferents. N'hi vaig comprar un de nou i li vaig explicar com m'havia capbussat en la lectura i no m'havia adonat que encara quedava una mica de cafè a la tassa (una premonició a la portada de la novel.la?)... I, mentre li donava el nou, només pregava perquè no fos un d'aquells llibres especials, amb història, com ara ho és el meu. Recordo que frisava alhora per acabar-lo i perquè no s'acabés mai. Tenia por de sentir-me orfe de la companyia de les seves paraules perquè la meva ànima s'emmirallava mentre resseguia emocions i sentiments d'una família de Badalona que es retrobava, de tant en tant,  des de Mallorca, el Canadà o París en la diàspora del grup de WhatsApp amb seu central a Badalona. 

Després d'aquest, vaig descobrir L'estiu que comença que va lligat a l'inici d'una etapa en què, amb els meus germans, he passat a estar en primera línia generacional amb tot el que això comporta d'enfonsar les arrels ben endins per seguir creixent perquè ja ho canta el poeta que l'arbre més s'enfila com més endins pot arrelar.  Amb la nova obra a punt de publicar, em fa pessigolles el cuquet de la curiositat per descobrir quina història haurà teixit amb la saviesa que donen els anys d'ofici i la passió per la literatura transmesa per via materna, a casa i a l'institut;  amb l'empenta que s'intueix a la veu de la dona que ocupa, amb màgia inclosa, la cartera de Cultura a l'Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio. 

I no. No he fet un cafè mentre escrivia... Sóc més aviat de cafè abans del migdia, tot i que de tant, cap a les nou del vespre, enyoro El cafè de la República, la veu pausada d'en Joan Barril amb la portada sobre l'índex de felicitat, la corrupció o el 9-N (temes ben d'actualitat encara!) el número del cafè, la música dolça i potent del Nane Tsora,  el comentari sobre la coincidència d'una notícia i el naixement d'una nena o nen en un hospital de Catalunya, els bons propòsits i unes notícies explicades amb el tempo de la reflexió. I mentre obria finestres que m'acostaven al Joan Barril de qui encara guardo articles en una de les meves tronades carpetes amb textos especials, he deixat sonar el Nane Tsora un parell de vegades, i he recordat que a en Barril el vaig descobrir més tard que el cafè, quan amb en Joan Ollé feien Papers Mullats, un programa sobre música i paraules, probablement l'emissió més ensopida de la ràdiodifusió catalana, deien... Però a mi m'encantava arribar a Barcelona abans que comencés el programa, a les onze de la nit, per poder-lo escoltar i posar punt final al cap de setmana. El dilluns m'esperaven els alumnes que se sorprenien quan els feia adonar que, darrere les bambes Nike, el Vim, o l'Ajax Pino, hi havia l'empremta dels clàssics que jo havia estudiat just travessant la plaça Universitat.