dimecres, 21 de desembre de 2016

Qui vol pujar una muntanya...


... comença per baix, diu el proverbi xinès. L'alpinista Carlos Soria, de 77 anys, afirma que una entrevista que va concedir a Víctor Amela, que no pot dir que ha pujat una muntanya fins que no l'ha baixada. Sempre he sentit admiració per aquelles persones que, conscients dels límits físics i psicològics, amb independència de l'edat, són capaços de viure amb coherència els seus propis reptes i de superar els entrebancs que es van trobant. El meu pare també era una d'aquestes persones: era feliç a muntanya, enfilant-se com les cabres i descobrint camins allà on semblava que només hi havia bosc. Fa tres anys, quan ell en tenia 75, vam pujar des del pont de la Rotllada fins al santuari de Cabrera, amb pas ferm i decidit, en un camí que em va anar omplint d'anècdotes, de persones i cases de pagès que la muntanya recorda silent. És un dels perfils més emblemàtics del Collsacabra i, encara avui, em meravella que una de les alumnes d'aquest curs se l'hagi tatuat discretament al turmell. Qui sap si és una manera de connectar amb la força que ens desperta la majestuositat d'una muntanya...

Potser (i faig servir ben a consciència l'adverbi per tenyir la frase de subjectivitat) una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya sigui el Pedraforca. M'esparvera una mica que hi hagi gent que estigui disposada a pujar-hi al migdia i amb sandàlies. Hi vaig pujar, per la tartera i amb xiruques, des de Saldes, després de superar un vertigen a mitja tartera que la monitora del grup em va fer passar amb un "no n'hi ha per tant" i un cotó ben xop d'alcohol. Un quilòmetre i mig de tartera i 600 metres de desnivell. Tenia tretze o catorze anys i aquell dia vaig tenir clar que posava la creueta de fet. No hi havia tornat mai a estar tan a prop com pel passat aqüeducte, però em refermo en la idea que, posats a explorar cims amb el cor alegre, prefereixo aventurar-me per altres viaranys. Des de Gòsol també hi ha una ruta que hi porta, però em vaig conformar assaborint aquesta dolça versió que en Francesc va "escolpir" després de dinar a cal Franciscó i de gaudir d'una sobretaula animadament artística amb la Teresa, mestressa del restaurant. 

Al matí havíem estat a Bagà, capital històrica de l'Alt Berguedà, i a l'oficina del Parc Natural del Cadí- Moixeró vaig descobrir que també les muntanyes tenen un dia internacional des de l'any 2003: l'11 de desembre. La intenció, segons l'Assemblea Generals de les Nacions Unides és ressaltar la importància del desenvolupament sostenible de les muntanyes. El 13% de la població mundial, uns 915 milions! de persones, viu a les muntanyes que conformen el 22% de la superfície terrestre del món. Mentre en Francesc escoltava atentament les explicacions d'en Joan, el geòleg del parc, sobre la formació del massís, em vaig entretenir buscant postals: una per a l'Oriol i la Sandra, muntanyencs i entusiastes de tot el que fa olor de natura; una altra per a la Gina, amb qui comparteixo l'afició d'enviar i col·leccionar postals; i, encara alguna més, per casa.


Can Manuel des de la finestra de casa, a Bunyola
De la meva etapa a Formentera, vaig enyorar la família i els bons amics, passejar a la vora del Ter i la fortalesa que trobo quan sóc prop de les muntanyes. Potser per això, quan vaig decidir marxar cap a Mallorca, vaig voler tenir-les ben a prop i vaig triar Bunyola. El propietari de la immobiliària em va ensenyar tres pisos, però jo vaig tenir clar quin em quedaria després d'imaginar-me rentant plats, de cara a la possessió de Barcelona i la torre de can Manuel, amb la presència imponent de sa Gubia, temple emblemàtic dels escaladors, més cap a l'oest. Allà em vaig refer d'aquella sensació de petitesa i d'indefensió que sentia a Formentera, on el punt més elevat de l'illa era sa Talaiassa (195 m.) a la Mola. Qui sap si era això el que devia sentir Copdegarròtix, cap del llogarret dels irreductibles gals,que sempre tenia por que el cel li caigués al damunt...


Si es pogués analitzar l'herència genètica intangible, estic convençuda que en el meu ADN hi trobarien les muntanyes. La meva àvia paterna va néixer a La Creu, de camí a Cabrera; l'avi venia de Falgars, a la vall d'en Bas. Només els conec a través del meu pare, d'algun record difús de les cosines més grans i d'una fotografia que hi havia al menjador de casa. Ara és fosc, i només veig alguns llums des de la finestra, però sé que estic a recer del Montseny i del turó de Montsoriu on s'alça, imponent, el castell gòtic que reformà al segle XIV Bernat II, vescomte de Cabrera. Hi vaig pujar, per primera vegada un matí de Reis, tota sola a peu des de Breda, deu fer cinc o sis anys. Encara avui recordo la rialla que va fer el meu pare, per telèfon, quan va endevinar que el trucava des de dalt al castell. La vista, imponent, Montseny i Montnegre, la comarca natural del Baix Montseny, el castell d'Hostalric i, al fons, el de Sant Joan de Blanes. I més enllà, en la línia de l'horitzó, encara que no la vegi, sé que hi ha la costa abrupta de sa Roqueta i la seva característica serra de Tramuntana.










4 comentaris:

  1. Sempre connectare amb la gent que estima les muntanyes com ho fas tu. Jo les vaig aprendre a estimar de ben petit i encara ara hi busco aquella experiencia nova i vibrant que em fa sentir viu

    ResponElimina
  2. Un plaer llegir-te, de nou. Per a mi és important tot el camí, tant de pujar com de baixar. El cim, un punt més, simbòlic si vols, important tal vegada; l'excusa per fer un camí. De vegades he renunciat a ell a pocs metres, de vegades he preferit baixar sola per una altra banda. Fer això mai m'ha frustrat perquè a cada passa el camí et brinda petits obsequis, només cal anar amb tots els sentits ben desperts.

    ResponElimina
  3. Ja saps que també som de muntanyes, tot i que sovint no ens cal fer cap cim per assaborir-les.
    De bell nou ens has fet gaudir de la teva prosa que combina a la perfecció la reflexió i la poesia.
    Gràcies,
    Emili i Carme

    ResponElimina
  4. És curiós que dels mals de cap en diguem "fer-ne una muntanya". A mi m'encanta pujar-les, baixar-les, vorejar-les, mirar-les i respirar-les... i mai tinc mal de cap. I els mals de cap... els deixo a la muntanya. Potser perquè també sóc muntanya?
    Com sempre, un plaer sentir la bellesa de la teva natura assertiva.

    ResponElimina