Papa jo vull ser...torero

Entrada del Sydney Cinema de Manlleu

Això és el que cantava l'Albert Pla a finals dels 80. Recordo haver-lo anat a veure en un concert que va fer a Manlleu. M'encuriosia veure en directe aquell cantant, que omplia l'escenari només amb una butaca, el micro, i la seva presència provocadora (amb un mitjó de cada color inclòs). L'espectacle el va fer al Sydney Cinema, un dels locals emblemàtics llavors a Manlleu, tant per la seva capacitat (hi cabien 1485 espectadors), com per totes les pel·lícules que s'hi havien arribat a projectar com remora l'escriptor manlleuenc Jordi Puntí i per ser l'espai d'algunes celebracions, com la festa dels Tonis o l'entrega de premis dels concurs literari que organitzaven les biblioteques de Manlleu. Just fa una estona he descobert que el nom de Sydney va sorgir després de la negativa dels descendents de Walt Disney que el cinema portés el seu nom. Eloi Rubio explica al seu blog sobre edificis desapareguts i oblidats de Manlleu que els promotors del cinema es van adonar que podien crear una altra paraula amb les mateixes lletres de neó que ja tenien encarregades: la de la capital d'Austràlia.

La cançó tenia la seva gràcia per allò de saltar al ruedo, la lentitud amb què la cantava i el contrast entre la il·lusió del fill per ser torero i la desesperació d'un pare que l'havia criat envoltat de l'essència catalana. He descobert que el 2015, el quartet Mèlt, en va fer una versió molt emotiva que va fer saltar més d'una llàgrima al públic i, fins i tot, a la Chenoa que aquella temporada actuava com a jurat. 

En el moment de màxim esplendor del cinema, tenia un punt de fascinació obrir les portes, passar pel mig de les cortines vermelles i buscar un bon lloc, a ser possible a mig cinema perquè hi havia més espai entre les butaques i no calia estar tan encongit. Allà s'hi projectava un món diferent, altres vides, i els somnis que alguns feien realitat, si més no a la pantalla. Com més em capbussejo en els records més em retorna amb insistència la cançó del Mama cómprame unas botas... i el record de tornar del Sydney cantant-la. Imagino que devia anar a veure alguna pel·lícula on apareixia la cançó, interpretada, suposo, per Enrique y Ana, de la versió de la de Marujita Díaz de la pel·lícula La corista. Si heu clicat a l'enllaç i ara no us la podeu treure del cap... ho sento molt, ho sento molt.😉

Avui que comença astronòmicament l'estiu també ha estat el tret de sortida de les vacances per als alumnes de les escoles i els instituts. Molts d'ells marxen pendents de saber si els tocarà combinar l'avorriment necessari i imprescindible amb les recuperacions de setembre. Els que la setmana passada es van examinar de selectivitat hauran de seguir acumulant paciència mentre esperen els resultats d'unes proves amb què professorat i famílies, moltes vegades, hem pressionat amb la voluntat que aconsegueixin una bona nota que els permeti entrar a estudiar una determinada carrera. Fa molts anys que em pregunto quants alumnes estudien les carreres perquè els motiva la voluntat de contribuir a un món més sostenible per a totes les espècies que hi habitem, d'ajudar a altres persones que ho han passat malament per una malatia física o psíquica, o de potenciar el seu do artístic i contribuir a la bellesa del món; fa molts anys que veig que n'hi ha molts que fan estudis superiors perquè és el graó que se suposa que tothom ha de pujar a continuació, perquè és la carrera que té més sortides a nivell professional o la que, inconscientment, els han transmès pares i professors.

Recordo que en una tertúlia de cafè de dimarts, en Josep, fent honor al seu origen valencià, deia que ell de jovenet volia ser artista fallero i que va acabar estudiant Física perquè son pare li va dir: "tu que ets intel.ligent, estudia"; a en Joan no li hauria important fer de capellà (un negoci com un altre) veient la quantitat de llibres que hi havia a la llibreria del bisbat; l'Elsa hauria pogut ser de jardinera i, a Londres, on tot creix, va pensar en aquesta possibilitat, tot i la seva formació com a economista. A mi m'hauria agradat fer de periodista i tenir una columna d'opinió en un diari i  fer alguna col·laboració en algun programa de ràdio i, potser per això, en el moment decisiu de fer la preinscripció universitària vaig posar periodisme en tercera opció perquè no vaig tenir la valentia de fer el cop de timó necessari per canviar el rumb després de tants anys encaminada cap a la docència. L'illa del Ter s'ha convertit en la meva columna d'opinió i els contes que de tant en tant s'escapen pels meus dits calmen la meva necessitat d'escriure. 

Hi ha dies en què és molt complicat això de compartir motivació i il.lusió amb uns alumnes que han crescut acompanyats de la paraula crisi, omnipresent a tots els àmbits, complir amb uns temaris poc coherents i la burocràcia amb què el departament d'ensenyament ens va pressionant alhora que ha anat fent cop de tisores a tort i a dret.  No seria fidel a la realitat, però, si no agraís tots els bons moments d'estricta simpatia compartits amb adolescents que, d'entrada, tenen tot un llarg camí per endavant: descobrir que hi ha una feina remunerada que és la de youtuber, veure'ls emocionats escoltant Viatge a Ítaca de Lluís Llach, l'emoció de sentir-se germà de l'August, el protagonista de Wonder, cantar a cor què vols Ama, ama y ensancha el alma d'Extremoduro perquè un alumne me la va fer conèixer, la maduresa d'aquell "la teva assignatura no m'agrada gens, però tu com a profe sí", aquella postal a la bústia amb l'amfiteatre de El-Djem en el seu viatge de segon de batxillerat, aquella entrevista al programa Sense Embuts que vaig compartir amb els alumnes de 3r i una antiga alumna que, ella sí, treballa de periodista. 

Una de les inversions més importants que podem aconsellar als nostres adolescents de cara al seu futur és la de convertir-se en la millor versió d'ells mateixos. D'aquesta manera ens estalviem aquelles odioses comparacions amb germans, veïns o companys de classe. A vegades els ho dic a l'aula perquè, així, en veu alta, també m'ho recordo a mi perquè és una inversió a llarg termini a la qual hi podem afegir el plus de la bondat, que, en paraules d'Ignasi Aragay, director adjunt del diari Ara, és un bé del tot particular al servei del bé comú. Alhora ens atrau i ens repel.leix: carrega amb la mala premsa de la ingenuïtat i amb la grandesa d'una humilitat i determinació heroiques. (Us animo a gaudir de la seva lectura...)

I ara m'han vingut a la memòria les paraules de la Pilar, una alumna de l'institut Guillem Cifre de Colonya a Pollença, A mi madre le gustó  eso que dijiste ayer en la reunión, que esperabas que al acabar el curso, además de haber aprendido latín y griego, fuésemos mejores personas. Fa just deu anys m'acomiadava de Pollença per anar a l'Anton Busquets i Punset Sant Hilari i, ara, deu anys després m'acomiado de Sant Hilari per començar pel setembre al Celestí Bellera de Granollers. Com em va passar a l'horar de marxar de Pollença, estic agraïda per tot el que m'enduc de Sant Hilari i estic convençuda que en aquests deu anys a les Guilleries he posat alguns granets d'arena per anar construint la millor versió de mi mateixa com a professora, però sobretot com a persona.