Visc(a) les llistes

En una conferència sobre prejudicis lingüístics a l'IES Marc Ferrer de Formentera, el lingüista Jesús Tuson explicà que la llengua és un instrument privilegiat que ens permet ordenar el món exterior: no podríem anomenar de forma diferent cada una de les fulles dels arbres o els grans d'arena d'una platja.  És per això que, tot i la diversitat de formes, colors i textures, parlem simplement de fulles. La llengua, a més, seguia Tuson, fa possible el privilegi del diàleg intern. Potser ara hi afegiria "sense el perill que algú corri a publicar-ho a les xarxes o a convertir-lo en titular de notícia". De la llarga llista de perles de saviesa que ens va trasmetre recupero, i escrit en majúscules, la importància de "parlar amb amabilitat la llengua de la terra on vivim" i l'impacte que em va provocar que al segle XXI es preveu que hauran mort 3.000 llengües. Tres mil. Quines serien les llengües que estarien a la llista per ser salvades?

L'any 1993 Steven Spilberg dirigí la pel·lícula La llista d'Schilinder sense cobrar perquè, fer-ho hauria estat rebre "els diners de la sang". A una de les versions en diferents llengües de la Viquipèdia sobre la pel·lícula, llegeixo que cada dia Robin Williams, amic personal d'Spilberg, el trucava i li demanava que posés un altaveu perquè la resta de membres de l'equip sentissin els seus acudits i així s'animessin una mica després del rodatge. Allò que estaven filmant era una adaptació de la novel·la de Thomas Keneally, Schilindler's Ark, guanyadora del premi Booker de l'any 1982. Però allò que interpretaven havia passat en realitat. Potser no exactament com ho ens ho explicà el director, d'origen jueu, que filmà primer Jurassik Park abans d'emprendre un viatge emocional a les seves arrels. Era la condició que li imposà el productor Sid Sheinberg. Si cada vegada que expliquem alguna vivència que ens ha ferit el cor, d'alguna manera ho tornem a reviure, ¿com es devien sentir els actors? Com es devien sentir els que tenien arrels jueves o alemanyes? Tenim una llista prou llarga i rica de matisos per explicar què ens passa per dins?

Sempre m'han agradat les llistes. De petita en feia amb els deures de matemàtiques, naturals o socials que ens donava en Don Pedro a 6è d'EGB (sí, li dèiem Don Pedro). Els apuntava en una llibreta petitona i els tatxava quan ja els havia fet. També m'agradava apuntar tots els llibres d'Enid Blyton que ja havia aconseguit llegir. D'adolescent en feia amb les cançons que volia enregistrar a Ràdio Vic en el programa del disc sol·licitat: Disneylandia de Los Burros, Nostàlgia de Santi Vendrell, Words de FR Davis, o Thriller de Michel Jackson. A la universitat hi va haver un moment, també, de llistes d'exemples de peculiaritats sintàctiques que Mariano Bassols de Climent recollí en dos volums que es convertiren en la creu de molts estudiants de filologia clàssica; de llistes de centres on enviar el currículum amb la il·lusió i la por de començar a fer classes; de temes d'oposicions que, com ara, segueixen sense tenir cap altre sentit que fer una selecció prèvia de coneixements difícilment aplicables en una aula de secundària. 

No em fa vergonya confessar que visc a les llistes per no perdre pistonada del que realment m'importa i em fa sentir a gust amb mi mateixa, els altres i aquest vast univers del que som una petitíssima part. El suro de la cuina de casa, amb el permís de la meva agenda, n'és testimoni: la llista inevitable de la compra, la dels aniversaris, la dels llocs on volem anar, la de les coses de casa que hem de revisar, la de les idees per a L'illa del Ter, et cetera.   M'hi han abocat una suma de factors que van des de l'acceleració en què vivim immersos fins a una mena de golafreria a què em deixo arrossegar per un fer excessiu que a vegades m'allunya de ser, passant per l'acumulació de tasques i per una edat que, cada vegada més, m'ajuda a ser més selectiva amb el meu temps.

Des del Canadà

A hores d'ara també podria fer llistes dels llocs on he treballat, dels carrers on he viscut, dels moments en què he ballat de felicitat, dels moments en què una pena profunda m'ha clos dins meu a la recerca d'una empara que ningú més em podia oferir, dels petits moments d'estricta simpatia compartits amb tantes persones que he tingut la sort de conèixer... Però també hi ha tot d'altres llistes que em dibuixen un somriure i per les quals vaig sembrant llavors amb l'esperança que trobaran el moment just per germinar: un viatge a les arrels, a Andalúsia, amb la meva cosina, qui sap si travessar l'Atlàntic per deixar que la Gina ens faci de cicerone al seu estimat Canadà, llegir el Bon dia, son les 8! de l'Antoni Bassas, anar a un concert de Txarango, cantar a cor què vols, a dins el cotxe, el Geometria del rayo que Manolo García publica aquest divendres, ballar una jota en es Quarteró de Bunyola, passejar per la vora el Ter, veure com el centre de Breda recupera la vitalitat, seguir compartint àpats amb bona companyia, proposar-me reptes, aprendre a tocar la guitarra, tornar a Grècia, pujar un cim on encara no he estat, trobar sempre el temps per a un somriure i una abraçada, "trobar l'equilibri entre les meves aspiracions individuals i la meva contribució social" com tan bellament defineixen Eva Bach i Pere Darder que vol dir madurar... 

PD: Tot i que he estat una estona escoltant les cançons de la meva adolescència mentre escrivia, hi ha hagut un moment en què he necessitat aturar i limitar el soroll al del teclat de l'ordinador i el brunzir gairebé imperceptible del ventilador del portàtil. O tempora, o mores!