Qui perd els orígens...

Imagino que sereu molts qui, en llegir el títol, completareu els punts suspensius amb aquell perd identitat que tantes vegades ha cantat Raimon, en companyia de molts dels que l'escoltaven entusiasmats. La canto a cor què vols camí d'Arbúcies, atenta a la carretera i al comptaquilòmetres no fos cas que sobrepassés el 90 de rigor que marca el senyal i m'arribés una fotografia del cotxe i un requeriment econòmic. La pluja insistent i persistent d'aquestes darreres setmanes ha tret la pols a les fulles dels arbres que s'alcen majestuosos prop de la riera; ha omplert els vorals de la carretera de milers de flors de grogues que no hi entenen de prohibicions i ha netejat una mica l'aire d'un hivern gris que ha aprofitat qualsevol escletxa per anar abocant pors i impotències que, potser mai, hauríem pensat que podrien formar part del nostre bagatge vital. N'havíem sentit a parlar d'aquesta por, n'havíem intuït el dolor, però no sé fins a quin punt ens imaginàvem viure en primera persona, reviure-la en el cas d'aquells que, per edat, anaven als primers concerts de Raimon. Sucumbeixo al llamí musical, intercanvio amb una amiga el meu val de l'Ara per un de La Vanguardia i així m'enduc una mica d'història que em faci companyia en els trajectes en cotxe i em recordi la força dels clàssics, de la poesia, i l'agraïment cap a totes aquelles persones que ens han ajudat a ser qui som, com diu Raimon quan s'acomiada dels escenaris tal com va començar, cantant Al vent. "Fins aquí ha arribat la riuada, diuen a València".

Foto: Diari Ara

A València hi viu des de fa uns quants anys una amiga de la meva mare, la Rosa. Ens vam veure per darrera vegada fa cinc anys, quan a finals de setembre va pujar fins a Vic per veure la seva amiga i poder-se'n acomiadar. De petita, la meva mare em deixava escriure les adreces als sobres de les postals que enviàvem per Nadal i que ella solia fer aprofitant les dels altres anys, retallades i enganxades sobre cartolines negres, confiant que no anirien a parar a la mateixa persona que ens l'havia enviada. A mi encantava això d'escriure les adreces i així anar resseguint amistats i famílies. De sempre he trobat un plaer d'estricta simpatia això d'asseure'm davant d'un paper en blanc o de color, agafar llapis o bolígraf, evocar en la memòria o en el cor una determinada persona i conversar-hi una estoneta. Certament no té l'escalf de la veu o de l'abraçada, però les paraules, triades amb cura i des del cor també tenen una calidesa pròpia que sovint no passa desapercebuda. És el que també rebo d'ella, via whatsapp, quan em comenta en privat què li han suggerit o evocat les paraules de L'illa del Ter...

Alameda (Málaga)

Si l'avi Paco no hagués fet cas dels consells de la seva germana Encarnación potser la Rosa i la meva mare no s'haurien conegut. La família de la meva mare va sortir de l'estació de La Roda l'any 51, molt abans que ho fessin la gran onada migratòria que arribà del sud. La meva mare tenia sis anys i a la Colònia Estebanell, a tocar Camprodon, va aprendre amb rapidesa la llengua del territori que havia acollit aquella família que va travessar la península a la recerca d'una vida millor, lluny de les dificultats de la postguerra en una població que va patir els estralls d'una guerra civil que va servir per cometre tota mena de crims en nom, també, de rancúnies personals. Però la família de l'avi no era originària de La Roda de Andalucía, sinó d'Alameda, a 15 km. Encara no fa ni quinze dies que hi vaig ser per primera vegada, disposada a deixar-me impregnar per un paisatge que forma part de la meva herència, dels meus orígens. Em va agradar descobrir que devia ser un poble reivindicatiu tenint en compte les pancartes sobre l'1 de maig i la de repulsió davant la condemna de La manada, a més de descobrir una placa a la torre del rellotge de la plaza Andalucía on queda constància que el 27 de juny de l'any 31 s'havia creat el primer ajuntament republicà. Una mica més enllà d'aquesta plaça... un petit regal, en forma de recordatori al peu d'un arbre. "M'hi fas una foto, Mari?", demano a una altra neta. Ella i jo compartim el nom, el de la sogra d'en Paco, aquella que va haver de cedir i deixar-lo casar, encara que fos a contracor amb la iaia María Jesús. Ella i jo hem compartit aquest viatge de retrobada amb els orígens, amb la terra d'oliveres, amb aquell pueblo del qual sentíem a parlar de petites, ella a la Colònia i jo a Manlleu. Ella i jo tenim ara el pòsit d'un viatge compartit, de porra antequerana i molletes, de cançons a l'A-45, del color vermell amb què l'Eugenia es resseguí els llavis abans de sortir de casa seva i acompanyar-nos, amb un somriure als ulls davant la inesperada visita, fins a davant de la casa, ara reformada, on havien nascut el seu pare i la meva mare. Somriure.