Aprendre a estimar

He après a estimar la melangia dels diumenges a la tarda. Ho confesso amb un punt de timidesa, asseguda en una butaca de vímet, en un racó de la terrassa, a mercè d'un vent que, potser, demà durà pluja. Hi sec en companyia de les orenetes que tornen als nius, dels camps segats i l'olor d'una primavera esclatant arreu: a les torratxes dels veïns i a les meves, en la verdor de la serra de Gaserans. Passo les fulles d'un llibre tan bonic... i llegeixo molt a poc a poc Un any als boscos. Ressegueixo els dibuixos, el silenci i la quietud, la senzillesa i la bondat que traspuen cada una de les seves paraules. En la seva generositat la vida ens xiuxiueja (quina sonoritat tan dolça!) a cau d'orella quan és el moment de mirar l'altre amb la tendresa del cor, amb la companyonia de qui ha navegat amb mala mar i sap com n'és d'agraït un moment de calma. 

Foto d'arxiu SomVallès

He reprès l'aprenentatge d'estimar alguns imprevistos en els viatges en tren que em regalen converses inspiradores. La conversa gira al voltant de la vida i la mort. Només té setze anys i en parla amb una lucidesa que admiro i respecto. Me'n parla amb la mateixa senzillesa amb què en Manel, fa uns quants anys, en una classe va afirmar que "la mort és un acte de generositat perquè puguin venir altres persones al món." Silenci per pair tanta saviesa. Agraeixo conèixer joves que capgiren els estereotips que associem a aquesta edat d'enfrontament i descoberta, de frustració i de desig, d'entrebancs i d'il·lusions. Hi ha alguna etapa de la vida en què no haguem viscut alguns d'aquests moments? Potser no. Però potser en cap altra els hem viscut amb la intensitat de qui té, a priori, molt camí per recórrer. Somric pensant en molts dels professionals que estimen treballar o haver-ho fet amb adolescents: Eva Bach o Jaume Funes... Que acompanyada m'he sentit quan he llegit els seus articles, quan he conversat sobre la meravella de l'adolescència... encara que hi hagi dies que em pugui semblar que no entenc com he estat capaç de dir que és una meravella! 

Granja Sant Iscle, 39 (Ca la Tini)

He decidit seguir estimant viure a poble, saludant els veïns amb un somriure, un cop de cap o una conversa que es pot allargar fins acabar prenent una infusió de ratafia a ca la Tini, al carrer del mig. Ens n'hi anem un dijous al vespre amb la Núria, amb l'alegria per la retrobada i per una conversa que ens porta als adolescents que ella veu a la consulta i jo a les aules, que ens referma en el valor de les paraules creadores de vida. Me n'hi vaig un dimarts a la tarda perquè la Carme, amb la placidesa de la seva mirada, em convenç de compartir una estona de conversa i un beure amb ella i la Sara. Dues dones que, en tots aquests anys, han vist canviar el poble del que he anat aprenent els noms que no apareixen a la placa de carrer, però que formen part de la seva essència: la plaça de baix, el carrer del mig, el carrer de ca ses monges... Dues dones que m'expliquen, enriolades, facècies de joventut. Dues dones que em transmeten la fortalesa de qui ha seguit endavant després d'enviduar, malgrat tots els entrebancs a què s'han hagut d'enfrontar. Dues dones amb qui comparteixo un dels meus moments d'estricta simpatia: una estona de bona conversa amb qui ja comença a tenir les soles una mica gastades per un camí viscut amb intensitat.