Dimecres de tardor

Avui m'he llevat d'hora, quan encara els estels es constel·laven en dibuixos que ja els antics ompliren d'històries de cavalls alats com Pegàs o d'Andròmeda rescatada per Perseu que ja havia tallat el cap de la gorgona Medusa. No m'hi he entretingut tant com hauria volgut, però m'he permès un profund respir d'immensitat. La lluna, en la seva plenitud, se sentia cofoia de saber que, un altre cop, als espais de metereologia tornarien a parlar de la seva presència. S'ha preguntat per què només la converteixen en estrella d'instagram quan es mostra en tota la seva immensitat? Els gats m'han descobert i reclamen la seva dosi matinal de pinso. Es deixen fer quatre manyagues abans de rondinar perquè els ompli la menjadora. 

Engego el cotxe, poso una mica la calefacció i baixo carretera cap avall. A la pastisseria de l'Enric ja hi ha llum, algú espera un tros més enllà que el passin a recollir, i dec anar més d'hora que de costum perquè no m'he trobat aquella dona que baixa fins a la fàbrica d'en Torrent i que deu començar a les set. A la ràdio, les dones del temps compleixen les meves expectatives i recorden que avui la lluna fa el ple i m'imagino que, en algun lloc, tindran sentit els versos de Joan Oliver a les "Corrandes d'exili". 

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Us puc demanar que escolteu les paraules de Llach en un dels seus directes abans de cantar la cançó? I encara... si voleu la versió dolça, íntima i tendra de Sílvia Pérez Cruz? Us voleu deixar endur per la força del guitarrista que l'acompanya? 

Segueixo carretera avall i m'aturo als semàfors de Riells mentre escolto els senyals horaris de les set i la veu de Mònica Terribas que havia començat la seva marató matinal quan jo encara apurava el darrer son. C-35. Cotxes i més cotxes. Polígons, intermitents i frenades. AP-7 per contrarestar el tap que es forma entre Cardedeu i la rotonda de La Roca. Pago a contracor i em pregunto fins quan seguirà abusant Abertis de la nostra paciència. Segueixo avançant mentre ara en Basté dona pas a la Mònica Usart i l'avís d'una davallada brusca de les temperatures aquest cap de setmana. Aparco prop del forn de pa per anar a fer un cafè que m'acabi de desvetllar abans de començar una nova jornada.

Gairebé dotze hores més tard soc a casa, amb la companyia nord enllà, del Montseny i el turó de Montsoriu. No fa gaire que he arribat d'estirar les cames i de gaudir d'aquest sol d'octubre que ha tenyit el cel d'aquella llum càlida que estimen els fotògrafs. Pel camí fins al turonet de Santa Anna saludo mares que tornen de buscar els nens de l'escola, jubilats que la fan petar al mig de la vorera, botigueres que netegen els vidres de l'aparador... Vida de poble que contrasta amb el brogit del meu matí a Granollers. Enfilo cap a Santa Anna meravellada una vegada més de la força d'alsines i roures que fan ombra vora el camí. Una mare empeny un cotxet i a dalt l'esplanada una parella espera pacient que la gossa arribi de fer el volt de reconeixement. Baixo per la drecera amb molta cura de no relliscar i al final del camí recullo un parell d'ampolles de plàstic que no hi han pas arribat per art d'encantament, que solia dir la meva mare. M'arriben els crits dels que juguen a pàdel i el silenci de la piscina municipal quan trobo la primera paperera. Els llaços grocs em recorden que no vivim en un "país normal" i el 155 escrit a l'STOP de la cruïlla perillosa del carrer Gaserans amb l'Avinguda Catalunya em recorda la injustícia d'ara fa poc més d'un any.

Penjo les claus tan bon punt arribo i em sento afortunada de no haver necessitat res més que les claus per anar a passejar una estona per aquest poble de cases humils i cases curioses, de gent senzilla i de gent enrevessada, d'oficis ancestrals i d'aquells que definiríem de moderns, de bars i restaurants, d'artistes i esportistes, de personatges públics i dels que amb prou feines coneixen els veïns més propers, d'aquells que hi han nascut i d'aquells que hi hem arribat amb el propòsit de viure millor que allà on érem... I abans no es faci massa fosc i hagi d'encendre el llum, m'assec al meu refugi per gaudir d'un moment d'estricta simpatia a l'illa del Ter. Enganyo tan com puc la càmera del mòbil per copsar la quietud d'aquest darrer dimecres de tardor en què la claror del dia encara s'allarga més enllà de les set de la tarda.