Pólvores de duc

Celebrar 475 anys d'història d'un edifici sempre té un no sé què de sentir-se insignificant al costat d'unes parets que n'han viscut, en silenci, de tots colors. Ai si les parets parlessin! Què ens explicarien les de Can Siset Sisó que des de 1980 acullen una botiga de ceràmica i artesania? Van sentir, potser, com en Paco decidia Terraforta com a nom? O, qui sap, com  la Maria s'il·lusionava pensant com ompliria les lleixes de cassoles, olles i càntirs, com deixaria un racó per als artesans que tot just començaven a descobrir la força de treballar amb la terra i els colors? Què en saben de les passejades d'en Francesc per la botiga buscant el lloc ideal per una peça que donarà un toc de museu a unes estances que mantenen vives la tradició d'un dels nobles oficis, el de modelar la terra per crear una nova vida? El toc culinari a la celebració li va posar la Montse Bertran amb algunes de les receptes que formaven part del receptari d'aquell llunyà segle XVI. La cuina de la casa s'omplí de l'olor del sucre fi, la canyella en pols, el gingebre ratllat, els claus d'espècie i la nou moscada de les pólvores de duc; els paladars es deixaren seduir també pel contrast de l'all i el formatge a l'almadroc que ja havia fet les delícies d'alguns assistents a la primera jornada de commemoració.

Els colors, els sabors i la música havien omplert no feia massa dies la sala de l'Espai de Jove de Breda d'un ambient que ens transportà fins a l'antiga Grècia. La iniciativa anà a càrrec de la gent del Banc de Temps que donà a veu a l'Esther, viatgera i historiadora, que compartí la seva passió pel món grec amb un públic de totes les edats disposat a compartir un divendres a la tarda en bona companyia. Una paleta de blaus embolcallant unes illes d'origen volcànic, la fermesa d'unes figures que algú escolpí fa centenars d'anys, la meravella que encara suposa per nosaltres emmirallar-nos en aquells homes i dones que vivien encara obedients al ritme de la llum solar. I, just quan el grup de Passaltpas es preparava per fer tirar avall dolmes, tzatziqui i altres delícies, vaig girar cua... i no pas per vergonya de ballar i entrebancar-me amb la dreta i l'esquerra... sinó per la impotència de no poder resistir sentir la música asseguda per imperatiu d'un esguinç que fa un parell de mesos que em fa la guitza. O potser soc jo qui la hi fa per no deixar-lo reposar com, de tant en tant, m'exigueix...

A l'espai la Plana de l'Om de Manresa es comença a sentir l'oloreta del càtering que trobarem a la sortida de la primera sessió del XIV Fòrum Auriga, una de les activitats que es porten a terme durant l'any en què una població del territori català ostenta el títol de Capital de la Cultura Catalana. M'hi han empès, un any més, les ganes de tornar a escoltar la veu reposada i sàvia de Raül Garrigasait, director de la Casa dels clàssics, l'oportunitat de compartir una estona de tertúlia sobre docència del món antic, i també la intuïció que allà coneixeria gent que posa els seus coneixements al servei de tots aquells que treballem per seguir transmetent l'essència de la humanitat, més enllà d'èpoques històriques i condició social. Confesso que la cirereta del pastís ha estat poder fer una abraçada en directe a una dona d'empenta, la Margalida Capellà, que presentava un dels seus projectes educatius interdisciplinaris en companyia d'en Sergi, professor de cicles formatius de jardineria de l'INS de Premià de Mar. Tenia gairebé la certesa que de l'equip ICE de la UdG també baixaria algú i tindria l'oportunitat de fer-la petar una estona en directe ara que ja no coincidim a les reunions de selectivitat. I m'ho podia haver pensat que els germans Tudela, alma mater de l'Àuriga, tindrien unes paraules per als presos polítics, alguns dels quals eren ben a prop, a la presó de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada on no feia massa dies, coses del destí, s'hi havia representat una obra de teatre, fruit de la voluntat de fer arribar la cultura arreu del territori del grup impulsor de la capitalitat de la cultura catalana.