dimecres, 2 d’agost de 2017

Estiuejant

Potser perquè de petita passava els estius a la Colònia Estebanell, a tocar Camprodon, m'ha quedat el gust del verb estiuejar implantat en alguna àrea del cervell, d'aquestes que els neurocientífics ens van descobrint cada dia. Alguns d'aquests avenços posen nom a allò que ja intuïem o reafirmen alguns conceptes que havia sentit a dir als grans com ara que el meu germà, a casa dels avis, devia enyorar les parets. Quanta poesia amaguen aquestes paraules rere el plor d'un infant que no s'adaptava al canvi de ritme, a dormir en un altre llit, a compartir l'espai amb altres persones!
Ai! Si les parets parlessin... A vegades m'agradaria tenir la capacitat, en'arribar a un lloc nou, d'escoltar què diuen les parets de la gent que viu allà i de la que hi ha viscut. Testimonis muts d'històries de dolor, d'amor, de secrets. Testimonis escadussers en els quadres penjats a la paret, un paisatge, una fotografia dels avis, en un endoll mal encastat. Mur de contenció. Aixopluc o presó. Així acaben sent les parets de la nostra vida, les construïdes i les que ens construïm.


Ovidi, el poeta que va sacsejar Roma amb uns versos que en res s'adeien a la política imposada per l'emperador August fa més de dos mil anys, situa Píram i Tisbe a Les metamorfosis a banda i banda d'una paret que els separa i alhora els permet el xiuxiueig amorós. Ovidi, el poeta exiliat de Roma per un carmen (poema) i un error, com ell mateix explica a les Tristia. Aquest any o el vinent, perquè no queda clara la data exacta, es commemora el bimil·lenari de la seva mort a l'exili. A l'obra d'Ovidi, a més de la lectura de les traduccions que n'han fet, entre altres, Jordi Parramon o Jaume Juan Castelló, s'hi pot arribar d'altres maneres. Una, a través de l'edició de Teide, Narracions de mites clàssics, adaptació de les metamorfosis d'Ovidi a càrrec de Margalida Capellà, alma mater d'El fil de les clàssiques que ha anat teixint arreu del territori un tapís magnífic que ha posat en persones que dia rere dia sembrem la passió pel  nostres avantpassats grecs i romans. Continuo defensant la saviesa que aporta conèixer el passat per entendre'l i estimar el nostre present. Una altra opció és el llibre Amor contra Roma de Víctor Amela, que ja m'havia cridat l'atenció quan es va publicar i fins ara no havia tingut el moment de llegir. 

Estiuejar a casa em permet degustar el que moltes vegades vaig a córrer cuita sense presses: estendre la roba i olorar la seva netedat; airejar el meu estudi i deixar-lo una mica potes enlaire abans de trobar el millor lloc per a cada cosa; una estona de conversa a la fresca amb la Sandra sobre la presa de consciència dels residus propis i que visc com la fase necessària i imprescindible després de la reciclar; trobar la Lola pel carrer que ja torna xino-xano de buscar el diari,  aturar-m'hi una estona i parlar d'aquella Breda amb la cadira a la fresca i la solidaritat veïnal; escriure alguna carta, a mà, és clar!; obrir la nevera i pensar que sí, que alguna se m'acudirà per convidar a dinar uns companys de feina de la meva parella; mirar des de la finestra de casa la Maria l'impuls de la lluna creixent clarament retallada al cel de finals de juliol; planejar un dia de platja amb uns amics; escriure, llegir i somriure pels descosits; seure el sofà, mirar les parets i gaudir de ser a casa...

1 comentari:

  1. Els estius a casa són els millors del món, pq és on s'hi fa la vida malgrat durant l'hivern anent a corre-cuita i no gaudim del dia a dia. A l'estiu això sí és possible. Bon estiu,Dolors!

    ResponElimina