Hic et nunc (Ara i aquí)

El passat 28 de novembre el diari Ara estava de celebració cinc anys després d'aquella primera portada que omplien la tendresa del doctor Moisès Broggi, de 102 anys, i la Graciela Noguera, la primera catalana d'aquell 2010. Vaig comprar-lo encuriosida per la novetat, ho reconec, i també perquè portava el segell de persones que, per a mi, eren significatives per la seva trajectòria professional: Antoni Bassas i Carles Capdevila.

Al primer el vaig descobrir escoltant les retransmissions d'en Puyal a Catalunya Ràdio i el vaig seguir, de forma gairebé incondicional, al capdavant d'El matí de Catalunya Ràdio i els diumenges a la nit quan feia l'Alguna pregunta més? just després dels Papers Mullats de l'admirat i enyorat Joan Barril acompanyat de Joan Oller, en un programa sobre literatura, "probablement l'edició més ensopida de la ràdio difusió catalana".

A en Carles Capdevila el coneixia d'alguns articles a El 9 Nou, diari de referència a Osona, pel llibre Criatura i companyia, que va guanyar el premi Pere Quart d'Humor i Sàtira, de forma merescuda, penso, en dibuixar diferents escenes del procés de gestació, naixement i primers moments de la vida d'una Criatura. L'obra és alta recomanable sigui quina sigui la posició des que un el llegeix: Ell, Ella, amics, família, personal sanitari... sobretot perquè ho tenyeix d'un humor que pot ajuda a relativitzar la situació.

Encara no he tingut temps de mirar el vídeo Educar amb humor  que tant d'èxit ha tingut a les xarxes socials i a tots els centres on ha anat a fer la xerrada presencial. Vaig posar com a prioritat emocionar-me veient el vídeo de comiat que va fer a la redacció de l'Ara abans de deixar el càrrec com a director per seguir fent periodisme i parlant d'educació, entre moltes altres coses, un cop superat l'escull de l'operació arran del càncer: "ara el projecte de la meva vida és la meva vida". I em vaig emocionar, fins al punt d'acabar aplaudint sola a casa després de sentir l'agraïment als impulsors, accionistes, a tota la redacció, a totes les persones que treballen a l'Ara i per a l'Ara, a més dels lectors, incloent aquelles persones que pensaven que el projecte fracassaria.

Però en aquests anys hi fet grans descobertes: les veus femenines de la Tatiana Sisquella (com he arribat a enyorar la seva columna dels dissabtes!) i l'humor àcid i visceral de l'Empar Moliner, les cartes, algunes d'elles de relectura obligada, de l'Albert Om que em porten a començar sempre el diari dissabte per al contraportada, fins i tot el dia que, innovadors i "provocadors" com són a vegades a l'Ara, l'Albert i la Tati es canviessin la columna; la punxa de l'Iu Forn, i la participació del lector, no només a la pàgina d'opinió sinó al Vist al Twiter, en els comentaris de l'edició digital, o en la col.laboració a l'hora de preparar dossiers especials. 

Algunes vegades no m'han agradat l' invent de fer tot un diari il.lustrat per Joan Miró o que s'enviï la col.lecció de clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge a escoles de primària si així ho decideix el subscriptor, o m'han cansat alguns canvis de maquetació perquè tenia la sensació que l'objectiu era innovar per innovar. 

Tot i ser una subscriptora discontínua, tant en suport digital com en paper, em considero de l'Ara. I la prova n'és la pregunta de la Susanna de la llibreria El Trèvol: "Sí, ja t'apunto el CD de la Marató per diumenge. Amb l'Ara, oi?"