dimecres, 30 de desembre de 2015

Sembrant tradicions

Talment com Janus, el déu de les dues cares romà que mira cap al passat i el futur, i que dóna nom al mes que encentarem d'aquí dos dies, miro cap al 2015 que s'esllangueix i em pregunto quant de temps trigarem encara a entendre que el nostre pas per la Terra té data de caducitat, que tot el que sembrem i destruïm ho recolliran les generacions futures. Els excessos de menjar i regals perquè així sembla manar-ho la tradició m'indignen i em fan pensar en el buit que, en definitiva, deuen venir a omplir. Miro, també, cap al 2016 amb la il.lusió i l'esperança que cada vegada serem més els que sembrarem noves tradicions encaminades a cuidar del planeta, casa nostra en definitiva.

Imatge: Antònia Muñoz
Com neixen les tradicions? Qui les ha sembrat? Preguntes com aquestes em ressonen aquests dies, enmig de moments entranyables com cagar el tió amb els nebots, encara que aquest any ja hagin estat ells els encarregats de posar sota la manta que tapava la família de tions. Sí, una extensa família formada pel vell tió de barba blanca que ha acompanyat les seves cosines  durant una vintena d'anys, pel que va fer el meu germà per a en Pol i la Mariona, els nostres nebots, per algun parent més que ara no recordo quan es va estrenar i, encara, el petitó que van comprar a la fira de Santa Llúcia d'Olot per posar al pessebre.

Ens donen tranquil.litat les tradicions perquè ens sentim a redòs del que és costum a casa? Ens adaptem a les tradicions d'altres famílies? Quan arriba el moment de sentir que una tradició ja és nostra? Mentre ho escric, em ve a la memòria una fotografia que em va fer arribar la Gina, quan era als Estats Units vivint i treballant a casa d'una família americana amb fills. S'hi veien les nenes amb el bastó a punt per fer cagar el tió. Què devien pensar aquelles petites del costum curiós de picar un bastó que els havia arribat de la seva cuidadora que havia travessat l'Atlàntic per acostar-se a un somni que, a hores d'ara, té més a tocar? Deu comptar els dies que li falten per dir: "Canadà, ja sóc aquí, finalment"? Té un calendari i va fent una creu marcant els dies que ja han passat?

Al vell calendari del 2015 penjat a la cuina de casa, hi ha tot d'anotacions en llapis al minúscul mes de gener que apareix a la part superior: una presentació d'un llibre, una visita mèdica rutinària, una sortida a teatre amb unes amigues, l'inici d'un curs a distància... El nou s'espera, encara embolicat amb el plàstic, que trobem un moment de tranquil.litat per anar-lo omplint, qui sap si amb alguna amb alguna tradició que hem sembrat aquest 2015 com la d'anar a teatre a Barcelona el dia de Nadal i gaudir d'una conversa distesa amb en Pep Cruz, abans d'entrar al teatre Victòria a veure'l interpretar de nou el paper de Joanot, el cristià renegat de la tripulació de Saïd. Ens va emocionar, un cop més, la història de Mar i Cel, inspirada en l'obra de Guimerà estrenada just cent anys abans que la primera versió de Dagoll Dagom. Una vegada més  les relacions humanes entre persones de cultures i religions diferents es van embarcar en un vaixell, que sembla va ballar al ritme dels pirates i es movia sinuós i silent enmig la boira final. 

I, encara avui, en un moment inesperat ens arriben la veu del grumet Idriss als braços de Saïd o l'ària de la mare plorant per l'expulsió dels moriscos. La combinació d'efectes, de música, de text, d'interpretació i d'emoció es van aposentar suaument a les nostres ànimes com un moment entranyable d'estricta empatia.

6 comentaris:

  1. Hola,
    sóc la Mariona i penso que aquest és un text molt bonic, inspirat en noves coses i tradicions per tirar endavant el nostre planeta.
    Gràcies per escriure i compartir-ho

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu, estimada neboda, per escriure el comentari i per cuidar el nostre planeta amb petits gestos!

      Elimina
  2. Gràcies per aquesta perla
    com sempre, encantada de llegir-lo.
    que tenguem tots un bon any ple de tradicions, sorpreses i amor cap a noltros i envers els altres.
    Amén

    ResponElimina
  3. Hola Dolors,
    no tinc costum de fer comentaris, però obrir l'ordinador de la feina tornant de vacances i llegir els missatges que ens heu contestat a la nostra felicitació de nadal i trobar-me amb el teu bloc ha estat un sentiment d'alegria i força per endagar la feina en aquest nou any que comença.
    La nostra tasca d'educació ambiental passa per moments difícils i m'ha anat molt i molt be notar com se m'inflen les veles de l'esperança en recomençar-la una vegada més, sentint que no estem soles lluitant per un mon millor.
    Una abraçada verda
    Teresa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa,

      Moltes gràcies per trencar el teu costum i fer un comentari a l'article. Som molts que treballem a favor d'un món millor i la nostra feina, a vegades callada i perseverant és una llavor que, si no haguéssim plantat i cuidat, no podria créixer.
      Ara em vénen a la memòria unes paraules de Lluís Llach, fa molts anys, i que vaig deixar escrites al meu diccionari de grec de l'institut: "Hi ha coses per les quals lluitem i que no veurem, però tant se val, hi ha un camí que anem fent." Doncs, això, a seguir caminant!

      Elimina