Present, passat i futur

Quarts de set. Em trobo la Pilar pel carrer. És la segona vegada que coincidim avui. No fa massa fred i ens aturem una estona per comentar la feina de voluntariat al banc dels aliments. Està contenta que hi hagi la gent "jove" del banc de temps implicada a ajudar a classificar el que es va recollir en la campanya del gran recapte. No sé quants anys deu tenir, però ja en fa una bona colla que es va jubilar. I, tanmateix, segueix activa! Parlem dels anys i del paper que juguen les persones grans després que em comenti que la gent com ella ja no serveixen de model. Li rebato perquè ella amb la seva actitud de generositat cap als altres me n'ha fet a mi. Malgrat viure en una societat que canta les excel.lències de la joventut, que magnifica la bellesa i el culte al cos perfecte, el fet d'anar sumant anys m'ha servit per adonar-me de la importància que tenen els vincles amb persones de totes les edats. Estic plenament convençuda del valor del proverbi africà que diu que "per educar fa falta tota la tribu". Abans d'arribar a casa em trobo dues nenes que em saluden. No fa ni un any que van arribar de Bulgària. Em meravello, un cop més, de la facilitat amb què els infants aprenen la llengua del país que els acull. Com deuen viure el dol per haver marxat del seu país? Com deu ser l'adaptació a una nova realitat, a una nova llengua, a uns nous costums?

Quan engego l'ordinador, em quedo una estona embadalida mirant la foto del salvapantalles. Un estol d'ocres, verds i torrats lleugerament vermellosos em fan somriure recordant l'excursió amb una amiga que ha tornat al poble. Xerràvem d'aquells indrets especials on la mà de l'home amb prou feines s'hi pot veure i ens imaginàvem que segles enrere, potser, hi havia persones que també havien recorregut aquells boscos i veien un paisatge molt similar al que teníem davant dels nostres ulls... Llavors ens vam adonar que ens havíem despistat enmig de aquell laberint de caminois i ens calia retornar al camí principal. En aquells moments vaig agrair la previsió d'haver agafat el mòbil i amb la connexió al GPS va ser fàcil arribar-hi.

Xafardejo el Facebook i trobo un post que em crida l'atenció: és una notícia que parla d'un centre que és alhora guarderia infantil i residència d'avis. Es tracta del Providence Mount St. Vincent, a Seattle, als Estats Units. Evan Briggs és l'autor del tràiler del documental Present Perfect que mostra com és la relació entre els menuts i la gent gran en aquest espai. A les imatges s'hi destil.la agraïment, tendresa i complicitat. En el fons, és una invitació a reflexionar sobre la pèrdua dels vincles intergeneracionals i, alhora, a mirar el nostre voltant per adonar-nos si només ens relacionem amb persones d'una determinada franja d'edat. Possiblement té raó el meu pare quan diu allò de "canalla naixem, canalla ens tornem" i, per això, us animo a aturar-vos un momentet per veure el vídeo (no arriba ni a cinc minuts!). Qui sap si recuperareu algun record d'un avi o una àvia que va compartir el seu somriure amb vosaltres quan éreu xics... Qui sap si recordareu un nét o néta que ja s'ha fet gran o somriureu il.lusionats per l'arribada d'un nou membre a la família.

Aquesta era digital que ens permet saber en un clic què passa o com es viu a l'altra punta de món també ens ha dut a omplir d'imatges els nostres dispositius electrònics, a posar fotos al perfil del correu electrònic, de les xarxes socials de què formem part i, molts ho podem confessar, a  atabalar-nos quan trobem massa lletra... Però de la mateixa manera que no em sabré estar de buscar alguna imatge que acompanyi aquest text, tampoc ho faré de posar una imatge en paraules: el vers que tanca un dels sonets del poemari Sol,  i de dol, del poeta J.V Foix, "M'exalta el nou i m'enamora el vell".