dimecres, 16 de desembre de 2015

Silenci

Suposo que en algun moment o altre algú us haurà fet aquell joc típic de triar un, dos o tres animals amb els quals us pugueu sentir identificats. Tot i que el més probable és que n'hi hagi algun que el tenim molt clar, també podríem fer valer un comodí  segons com ens sentim el dia que ens fan la pregunta. Si fos així, avui m'encantaria ser un cargol o una tortuga. Necessito anar a poc a poc, tancar-me a la meva closca, paladejar el silenci.

El silenci és un d'aquells béns difícils d'apreciar en aquestes dates en què els aparadors inciten a un consum desmesurat; en què models de tots dos sexes s'entesten a fer-nos gastar els diners en colònies i els anuncis de tota mena de joguines són interromputs per programes infantils. Tot sembla portar-nos als excessos en un moment en què el dia es va recloent en braços d'una nit cada cop més llarga, tot i que la suau bonança d'aquests dies (i dels que vindran, segons el meteocat) ens pot induir a pensar més en un dia que es va allargant, com si ja haguéssim passat el llindar del solstici que ha d'arribar, si la informació de la viquipèdia és certa, el dia 22 a les 4:48. I si el 22448 fos el número guanyador de la loteria de Nadal?

Quan penso en el silenci, em ve a la memòria aquell "si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo vayas a decir. Calle el hombre y que hable el mundo, calle el hombre y vuélvase a callar"... que cantaven en Quimi Portet i en Manolo García d'El último de la fila.  I el silenci antic i molt llarg d'on venia en Raimon. 

Quantes menes de silenci existeixen? Hi ha el silenci odiós de la prohibicions, el silenci de la por i la ràbia empassada, el silenci de la mort i del dol, el silenci dels hospitals i el de les aules quan hi ha examen, el silenci previ a una mala notícia. Són silencis foscos i aspres, esmorteïts a contracor.


Però també hi ha el silenci de primera hora, quan el sol es retalla a l'horitzó i bufa un vent suau vora la mar;  el de la nit estrellada; el que es desprèn en la tendra carícia d'una persona estimada; el que sorgeix de la màgia de fondre's en abraçada amb un arbre de tronc i capçada generosos; el d'una mà amiga que ens ofereix un massatge per rebaixar la tensió; el de la pau amb nosaltres mateixos que ens acaba dibuixant un somriure amb els colors de l'alegre serenitat. I, aquest silenci... quin color té?









1 comentari:

  1. Ooooh què maco, com sempre.
    Ara record que quan vivies a Bunyola i sortíem a caminar, t'agradava molt abraçar arbres.
    En aquells dies a mi em pareixia un poc tonteria però, ara, ja no pens igual.
    Fassem un silenci per la mare terra a la que tant mal li hem fet. És el mínim que es mereix.

    ResponElimina