Ombra pedagògica

Descobreixo el concepte d'ombra pedagògica llegint l'entrevista de Gemma Ventura a Peter Wohlleben a Catorze.cat i m'endinso en l'entrevista com si passegés per un bosc estimat, com si les paraules fossin aquells éssers majestuosos o jovençans, que m'esguarden silents. Em sembla molt suggerent que a partir del concepte d'arbre mare, aquell que a través de les arrels ajuda a créixer els més petits, en sorgeixi el d'ombra pedagògica per explicar com la capçada ajuda que la llum directa del sol no els faci créixer massa ràpid i això els provoqui esgotament i debilitat. L'entrevista i les meves ganes de parlar dels boscos van arribar gairebé en paral·lel i em va semblar un títol suggerent. 

Un bosc del Monteny, sense precisar exactament on, és un dels escenaris de la novel·la històrica Cabells de gebre de Teresa Sagrera que vam presentar als Forns de Breda el passat 11 de novembre. En aquest bosc hi trobà refugi la Blanca, que per bruixa i remeiera es va veure obligada a marxar de Vila Magore (Vilamajor) primer i de Montsoriu després. No estava sola en aquella cova que condicionà com a casa, de la mateixa manera que tampoc ho estan els arbres que neixen a la punta d'un penya-segat com ens detalla Peter Wohlleben. A la presentació la Teresa ens comentava que aquesta part del llibre, per la presència de la jove lloba Mel, és la que trenca d'alguna manera amb el que s'entén com a novel·la històrica a l'ús perquè hi confereix un toc més de fantasia. És un trencament volgut com a homenatge a la terra que ha vist créixer aquesta dona apassionada de les paraules i de la novel·la històrica. Segle rere segle el Montseny ha acollit entre els seus braços la vida dura de pastors, carboners, llenyataires, remeieres i tota mena de bosquerols. Ara són sobretot excursionistes, corredors, pixapins d'arreu que recorrem les seves faldes a la recerca d'una estona de pau per al cos o l'esperit. Però també hi va qui encara sap reconèixer la saviesa de les herbes medicinals que hi creixen per fer-ne una tisana reconfortant en temps de fred; qui sap on trobarà un redol amb herba de Sant Joan per seguir al peu de la tradició la recepta de la ratafia; qui confia en una pluja amable per fer créixer algun bolet i tornar vencedor de la cacera amb un cistell ufanós; qui escopeta en mà espera amb delit que comenci la temporada mentre ensaliva el darrer guisat de senglar. Un dels hàbits que he recuperat aquesta tardor és acostar-me a bosc disposada a assaborir-lo malgrat la sequera i per molt que enyori les pluges que omplen els aqüífers i calmin les calorades d'aquest estiu. 

Foto: Esther Bataller

Ensopeguem un dia de tardor assolellat i plàcid, potser massa pel nostre record d'altres tardors, a la sortida a la Grevolosa. És entre la Garrotxa i Osona que segueix fent via aquest bosc madur que despertarà les delícies de qui tingui ànima de fada o follet. Podrà seure a les arrels de faigs centenaris i acaronar-les mentre espera que centímetre a centímetre aquest moment d'íntima connexió arribi fins a la capçada, allà on les fulles ja han esclatat d'un groc tardoral. Més de quaranta metres. Potser més tres-cents anys. Molt de respecte per part dels propietaris per conservar-ne la sàvia majestuositat. Em sento una privilegiada i agraeixo en silenci tot el que el bosc em transmet mentre vigilo de no entrebancar-me amb les fulles que, a ritme pausat, es van deixant anar. Primera aturada a l'ermita de Sant Nazari. No sé si hem arribat just al coll de Llancers quan fem una pausa més llarga per esmorzar. La Cydamila perspectalis, l'eruga del boix, no en té prou d'esmorzar, sinó que dina, sopa i potser fins i tot berena a costa dels boixos que també fan vida en aquesta zona. La vida sempre viu i per això, malgrat la plaga, molts boixos s'atreveixen a deixar créixer de nou fulles i branques. Una nova aturada, al mirador del Collsacabra, per dinar abans d'iniciar el descens. Quan arribeu a la creu, ja podeu tirar avall. Ho va afirmar amb total convincent un dels excursionistes que ens vam trobar fent la ruta. La creu va resultar ser un senyal de color groc al tronc d'un arbre. X. A priori cap de nosaltres hauria seguit aquell camí, però era el bo. Arribar al fons de la vall va ser un altre dels regals de la sortida: amb prou feines es podia intuir la presència humana. Unes vaques pasturaven tranquil·lament. En què pensava el meu avi patern mentre feia de pastor per aquestes contrades? Tenia por com el meu pare que, de ben jove, va haver d'anar a pasturar i aprendre a fer foc per escalfar-se ell i el menjar? Sentia aquell batec de vida que ens havia embriagat durant l'excursió?

Mirador del Collsacabra (foto: Esther Bataller)

Com que no els ho puc demanar ni a l'un ni a l'altre, en arribar a casa envio un parell de fotos per whatsapp a la Carme, la veïna de la casa on vaig créixer a Manlleu. Sempre que puguis, enfila't a una muntanya i respira. Em van quedar gravades les paraules del seu pare i, per això, quan marxo de vacances i faig muntanya els envio una postal. De petita, el pare de la Carme em feia molt de respecte. Era un home seriós, de veu enèrgica i contundent. Això sí, el seu hort, però sobretot el cirerer que veiem des de casa em tenien robat el cor. Deu fer un parell o tres d'anys que els vaig passar a saludar i en Pere em va regalar una espàtula de boix que havia fet ell. Hi ha la marca de les seves inicials. A vegades quan la faig servir per cuinar em ve a la memòria el poema El plat de fusta. Apareixia en un llibre d'aquells que per Sant Jordi ens donaven a les caixes d'estalvis. De petita sempre em feia tristesa llegir aquest poema. No sé ben bé per què faig l'associació i m'emociona tornar-lo a llegir i pensar en totes les excursions que m'hauria agradat compartir amb el meu pare. La distància física i, a vegades, l'emocional no ens ho van posar fàcil, però se'm dibuixa un somriure quan recordo la pujada que vam pujar plegats al santuari de Cabrera i també la del castell de Montsoriu, un i altre a l'antic vescomtat dels Cabrera. Han passat uns quants segles des de llavors i la fesomia del territori ha ben canviat. A vegades els fils amb què teixim a la vida són ben curiosos i amb puntades invisibles seguim unint el territori.