El teu nom és Gina

 

Si el dia que em van batejar haguessin entès els meus plors, el més probable és que tingués un nom ple d'as i no d'os. El nom el va triar l'àvia materna després d'un no contundent de la mare a portar el de l'àvia: María Jesús. L'haurien escrit així, en castellà, perquè al 68 era impensable que pogués ser d'una altra manera. Potser tampoc estaven per rumiar un nom que s'escrivís igual en català que en castellà. Com que no va ser María Jesús, l'abuela va decidir que em diria como abuela (la de la meva mare, és clar). No vaig aclarir si ma mare no volia perquè era el nom de la seva mare o perquè al cementiri del pueblo, d'on van marxar el 51, s'hi va quedar una germana que es deia així. Per allò que en el bateig ens posaven dos noms més, em van correspondre el de l'àvia paterna, Magdalena, i el de Carme. Hi ha prou Carmes a una banda i altra per pensar que tant podia venir  de la germana gran de la mare com d'una de les germanes del  pare. 

Vaig fer les paus amb el meu nom en un curs d'estiu per a professors un juliol de finals dels 90. Com que el curs es deia Aplicacions didàctiques dels jocs de paraules el primer que ens van plantejar va ser canviar-nos el nom, però amb la condició de fer-ho a partir del nostre. Si a Dolors li treia la D es convertia en olors i si li posava la C del meu cognom en colors. Allà vaig descobrir que el nom que m'hauria agradat que em posessin, Anna, era un palíndrom perquè es llegia igual d'esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Per allò que a aquestes alçades la burocràcia se'm fa coll amunt, ni em plantejo de canviar-lo i suprimir el Maria d'un DNI que no m'identifica. De petita, quan mirava pel·lícules de l'oeste, m'admirava la capacitat dels indis per posar els noms: Nube Roja, Espíritu de madre guerrera, Toro sentado... i m'imaginava quin haurien triat per a mi.  

Quan començo el curs, m'agrada aprendre'm de seguida els noms dels alumnes. A vegades suposa un esforç de pronúncia perquè la diversitat lingüística va més enllà de Yasmin, Mohamed o Karim que em troba en els primers anys a Vic. Ara hi ha tot de noies xineses que van arribar gairebé nadons, després de mesos als orfenats, que han mantingut el nom d'origen i tota una munió d'alumnes de Senegal, Romania, Bolívia o Perú. De la manera que m'agrada fer llistes, ja se'm podia haver ocorregut fer-ne una amb els noms d'aquelles persones a qui he fet classe en aquests trenta anys. Hauria estat un pèl massa friqui, oi? Tot i no haver escrit  la llista, alguns formen part del meu arxiu de records i d'altres segueixen ben presents. Amb la Gina ens hem estat enviant postals gairebé des que va plegar de l'institut el 2007. M'impressionava la seva contundència quan parlava de l'hivern i la pluja com a moments meravellosos de l'any, el seu amor cap als avis i la gent gran, i la  ferma convicció que viuria al Canadà i faria cinema. Ho ha aconseguit i ho testimonien totes les postals que guardo dels seus anys a l'altra banda del bassal. Deu fer un parell de cursos que, passant llista, una altra Georgina va alçar la mà per dir-me "Georgina no, Gina". 

Font

La darrera Gina que he descobert és un personatge creat per la Maria Climent. De fet, la novel·la porta aquest títol i es va publicar l'octubre del 2019. La Maria ha estat la professora d'un grup de dones catalanes d'arreu que ens vam inscriure a un dels tallers que organitza Catorze.cat: Escriure les emocions. Durant cinc dimarts ens hem atrevit a compartir allò que aflorava arran de les propostes de la Maria: una presentació, una anècdota divertida, un moment difícil...  Ens hem fet companyia en la distància quan la sensibilitat dels comiats ens negava els ulls, ens hem descobert enginyoses, agosarades i, sobretot, ben humanes. De la presentació de la Salut em va quedar clavada la frase: "ella no ho sap, però estic llegint Gina". Jo em vaig voler esperar a acabar el curs per llegir-lo i, d'alguna manera, mantenir viva la flama de les paraules. Això em va permetre seguir descobrint aquells detalls que converteixen un bon text en un de poderós que t'aïlla del teu voltant per esdevenir un personatge més. "Mostra i no ho diguis tot. Dona els elements justos perquè el lector vagi descobrint el personatge. Alerta amb els punts suspensius." A la contraportada el periodista Albert Om el defineix molt bé: "Aquest no és un llibre normal. Té una bellesa estranya, una lleugeresa profunda, una llengua genuïna i un humor alliberador." Comparteixo cada una de les definicions d'Albert Om i us animo a descobrir què el fa especial. Què devia portar la Maria a triar aquest nom per a la seva protagonista?  I, vosaltres, sabeu quina història hi ha al darrere del vostre nom?